Com acaba la campanya d’IRPF i IP d’enguany, voldria dedicar un espai a l’impost del patrimoni (IP), un tribut polèmic que el legislador hauria d’abordar amb valentia i sense caure en demagògies.

Com per guanyar una discussió només cal esgrimir un “Alemanya ho fa”, m’hi llenço: Alemanya va eliminar l’impost del patrimoni el 1997. No obstant això, dono tot seguit algunes raons per les que cal eliminar-lo.

Primer, l’IP presenta moltes complicacions tècniques a l’hora de determinar la Base Imposable que, amb els sistemes actuals d’informació de què disposa qualsevol agència tributària, n’incrementarien l’eficiència. Un exemple: tot i que l’IBI és també un impost sobre el patrimoni, costa molt menys recaptar-lo, el contribuent no necessita dos mesos per liquidar-lo, és un impost molt segur de comprovar per la Inspecció, i si presenta algun problema sol ser en fase de recaptació (impagament).

Com a exemple de bé absurd que cal declarar en posaré només un: les pells “de caràcter sumptuari”. Què vol dir exactament “sumptuari”?

A l’altre extrem de l’IBI trobaríem l’IP, doncs és el mateix contribuent qui ha de decidir quins béns inclou a la declaració (alguns no cal declarar-lo o estan exempts) i quins valors declara. Com a exemple de bé absurd que cal declarar en posaré només un: les pells “de caràcter sumptuari”. Què vol dir exactament “sumptuari”? Un mateix abric no tributa pel qui viu a la Vall d’Aran i sí pel qui viu al Delta de l’Ebre? Un cop resolta la pregunta anterior, quin seria el valor real o de mercat d’aquell abric? Superada aquesta qüestió, cal confeccionar i presentar la declaració per via telemàtica, sense programes d’ajuda ni possibilitat de fer-ho en paper. Meravellós, oi?

Altra qüestió. Aquelles pells, sumptuàries o no, ja han pagat altres impostos abans d’arribar a l’IP: quan es compra, es liquida un IVA; qui el ven paga pel seu marge de benefici en l’IRPF o en l’impost de societats. I aquí tenim el segon element que posa en dubte la bondat de l’IP: la doble imposició que suposa, doncs la majoria, si no tots, els béns que es declaren en aquest impost ja han pagat prèviament altres impostos indirectes (sobre el consum) i directes (gravant l’increment patrimonial o la transmissió). La doble imposició cal evitar-la i, en aquest sentit, cal aparcar demagògies i apel·lar a la responsabilitat en el disseny del sistema tributari d’un territori.

L’OCDE ja diu que si hi ha impostos que graven les variacions patrimonials com ara el de successions i donacions o l’IRPF, no cal implantar el de patrimoni

Tot el que s’ha dit fins ara ha propiciat que, en la línia d’adaptar els tributs a les èpoques actuals d’informació, tecnologia, augment de l’eficiència en la recaptació... molts països hagin eliminat aquest tribut anacrònic. En la UE només existeix a Espanya i a tot Europa només el trobem a Noruega i en algun cantó suís. Itàlia el va eliminar el 1992, Àustria el 1994, Finlàndia el 2006, Suècia el 2007. A Espanya es va eliminar temporalment entre 2008 i 2011, data en què es va reactivar per motius pressupostaris.

Una altra dada final: l’OCDE ha publicat l’abril d’enguany The role and design of net wealth taxes, on ve a dir que si ja hi ha impostos que graven les variacions patrimonials com ara l’impost de successions i donacions o l’IRPF, no cal implantar aquest impost.

El contribuent català pot considerar-se un rara avis dins el sistema tributari europeu, una relíquia en vies d’extinció. Per això, mentre es mantingui aquest impost, tot el meu suport i simpaties són per a qui el segueix pagant.