El drama de la confessió de la deixa de Jordi Pujol va ser immens en bona part de la societat catalana, perquè Pujol s’havia erigit —encara més des que va deixar la presidència onze anys abans— en una mena de referent moral del catalanisme i del mateix país. Per moltes ombres que tinguessin els seus governs, aquestes sempre es referien a altres. Ell no es podia haver embutxacat diners. Que n’hagués tingut a Andorra, per molt que fos una herència del pare, va ser un xoc tan terrible per a molta gent que el mateix Pujol va entendre que se n’havia d’anar a purgar els seus pecats. I explicava a tothom qui el volia veure passatges bíblics per explicar-se. No van ser un parenostre i tres avemaries. La seva penitència va ser una mica més llarga. També al seu partit ho van entendre. Li van retirar tots els honors. I, erròniament, fins i tot li van canviar el nom.
Joan Carles I potser no era un referent moral de la mateixa manera, però el relat de la Transició i el 23F van fer-se a mida perquè la monarquia fos aquest referent per a molts ciutadans espanyols. La cacera a Botswana en plena crisi econòmica, i tot el que s’ha sabut després, també van rebentar aquest referent. Fins al punt que Felip VI ha hagut de remar i inventar-se discursos com el del 3 d’octubre per mirar de recuperar aquest paper. La monarquia no va canviar de marca, però va canviar de rei.
José Luis Rodríguez Zapatero era al PSOE i a l’esquerra en general el que Pujol era al catalanisme i Joan Carles a la monarquia espanyola. Un referent moral. Pels drets que va legislar, per la fi d’ETA i per la feina posterior que va fer com a expresident donant suport al que havia predicat. La dita 'Espanya plural', que va ser més plural que mai a la moció de censura i en els suports actuals de Pedro Sánchez. No sé si Sánchez, al seu torn, és un referent moral. Ell hi juga. Perquè treballar-se la imatge de ser el líder mundial que més s’oposa a Donald Trump o a Benjamin Netanyahu té molt d’això. I haver arribat al govern la primera vegada amb una moció de censura contra la corrupció del PP, també.
Per això, la imputació de Zapatero ha deixat un cràter nuclear. Perquè era el referent moral de l’actual PSOE, de l’esquerra i de part de l’anomenada Espanya plural. I perquè s'afegeix als casos Ábalos i Cerdán. I tota la corrupció —presumpta o certa— que el va encerclant l’està portant a una debilitat que potser no pot aguantar ni l’autor del Manual de resistència.
La imputació de Zapatero ha deixat un cràter nuclear, perquè era el referent moral de l’actual PSOE, de l’esquerra i de part de l’anomenada Espanya plural
Aquest problema del referent moral —si més no, de l’estil del qual parlem— no el té el PP ni Vox, i ni tan sols Felipe González. El tenen d’una altra manera. José María Aznar és el senyor de les Açores i de l'"a mi no em digui quantes copes em puc prendre". Santiago Abascal encarna una altra mena de referent. Primer, els nacionals. Felipe González no pot escapar, al cap i a la fi, de l’ombra dels GAL o de Luis Roldán. Se situen tots en un altre espectre, millor o pitjor, de la moralitat. I hi poden afegir Isabel Díaz Ayuso, que té com a referent de la llibertat prendre’s unes canyes.
Així que aquesta és la importància del cas Zapatero per al futur immediat del PSOE. Com deia Mike Tyson, tots els boxejadors tenen un pla fins que reben el primer cop de puny a la boca. Sánchez n’ha rebut molts, però si supera aquest, caldrà que s’afegeixi als clàssics del cinema de supervivència al costat de DiCaprio a The Revenant, de Tom Hanks a l’illa deserta, de Matt Damon abandonat a Mart i, sobretot, de Naomi Watts al tsunami de The impossible. Juan Antonio Bayona ja en pot anar redactant el guió.