El sistema constitucional espanyol ja no aguanta més. Cada peça es desprèn de l’altra amb un cruixit cada dia més sorollós. No és un esfondrament sobtat sinó una implosió lenta, persistent, que es va iniciar anys enrere i que ara es torna a mostrar en tota la seva magnitud, però en clau més espanyola. Podem dir que, més o menys, la cosa arrenca amb el procés. Des d’allà, cada sacsejada institucional ha estat una rèplica del terratrèmol inicial: la llei d'amnistia com a resposta tardana a un conflicte mal resolt; l’obertura del cas Pujol i l’operació Catalunya com a subproductes d’una guerra de poder disfressada de moralitat; la moció de censura que va elevar Pedro Sánchez al govern com a conseqüència directa d’aquell debilitament estructural del sistema, etcètera. Tot el que hem viscut (i patit) des de llavors està connectat. La “democràcia” espanyola —o més ben dit, el règim del 78— no ha sabut pair aquell xoc inicial. I cada intent de cosir-lo per una banda ha obert una costura nova per l’altra.

Així arribem a aquest final del 2025, en què totes les plaques tectòniques decideixen moure’s alhora. El cas Pujol inicia finalment el judici, amb testimonis que no només remouen un passat a comprovar, sinó que (ja com aleshores) sacsegen tot el mapa polític actual. Els casos de corrupció que esquitxen el PSOE (i que, encara que es demostrin reals, funcionen sobretot com un degoteig d’advertiments directes al president Sánchez) deixen el govern espanyol cada dia més acorralat: el germà del president, la dona, Leire, Cerdán… La sentència contra el fiscal general de l’Estat obre, també, una crisi institucional sense precedents. L’ascens de Vox confirma que el sistema bipartidista s’esgota i que a Espanya també es vol liquidar el vell mecanisme de l’estira-i-arronsa amb els partits nacionalistes. Alhora, aquí, Illa fa de governador en nom d’un 155 que associa a “l’ordre” a un autoritarisme poc dissimulable, i l’ascens d’Aliança Catalana opera com la toxina resultant dels errors del procés. A diferència dels anys trenta (per posar uns anys també convulsos o de règim en crisi), la frustració no havia tingut mai una expressió conservadora radical catalana. Però no és d’estranyar que la gent, en veure una deriva tan salvatge com la dels últims anys, caigui en la temptació de creure que ja no ve d’aquí.

La sensació d’implosió és cada vegada més accelerada, com si totes les esquerdes del sistema haguessin decidit obrir-se alhora

A tot això s’hi sumen els incompliments de Sánchez a la taula de Suïssa i el trencament amb Junts, que desactiva el relat de la majoria plurinacional abans fins i tot que hagi arribat a concretar cap reforma real. La sensació de judicialització de la política i de politització de la justícia ja és tan espessa que costa distingir on acaba una cosa i on comença l’altra. El rei emèrit, en un capítol esperpèntic, fa confessions davant de tothom i admet que se sent “traït” pels catalans i suplica mantenir el règim del 78 (o la sagrada “unitat”) en una escena de veritable tragèdia decadent. Isabel Díaz Ayuso adverteix gairebé cada setmana que “ETA ens governarà”, en un crescendo retòric que només alimenta l’histerisme general. I, per sobre de tot, el president Carles Puigdemont espera saber si podrà tornar en llibertat o si l’Estat el voldrà fer passar novament per la penitència ritual. La seva resolució és un punt d’inflexió que ningú no gosa predir, perquè pot desencadenar encara més tensió, encara més descomposició. De fet, és l’epicentre de quasi totes les histèries vigents.

Tot això passa al mateix temps. Potser és simplement massa. La sensació d’implosió és cada vegada més accelerada, com si totes les esquerdes del sistema haguessin decidit obrir-se alhora. Hi ha qui parla de soroll de sabres; jo diria que si hi hagués d’haver un cop d’estat, ja s’ha consumat, i no pas amb tancs sinó mitjançant la presa del poder real per part d’uns jutges desbocats i d’un feixisme estructural que s’ha anat normalitzant sense que ningú hagi volgut mirar directament el monstre als ulls. Què toca, doncs? Estar preparats. Perquè quan tot rebenti (i tot indica que rebentarà), no valdran els discursos de prudència, ni les apel·lacions a la responsabilitat, que ha estat extrema, ni els pegats institucionals que ja no aguanten cap pressió. La implosió és present, palpable, i només ens queda decidir com travessar-la.