El debat sobre la immigració que anirem tapant aquests mesos per evitar que prengui cos la candidatura d'Orriols com a força política d’extrema dreta portarà conseqüències. Sobretot, perquè per molt que la lògica electoral demani ocultar-lo, no aconseguirem evitar la sortida en força d’una idea que fa mil anys que triomfa en política: Country First. O sigui España para los españoles. Que traduït vol dir Catalunya pels catalans. El debat que cal encetar sens falta s’hauria d’orientar cap a un dels grans lemes del president Pujol. Ell el va obrir i tancar amb una idea força que ho va canviar tot: "és català aquell qui viu i treballa a Catalunya". Tan senzill i tan eficaç. És cert que es tractava d’una immigració entre pobles germans: mateixa cultura, mateixa religió. Només ens separaven uns quants quilòmetres. Fer-ho bé no era evident, perquè s’havia d’acceptar la llengua catalana com a mitjà de comunicació a tots nivells. Però amb la política d’immersió lingüística a les escoles, fruit d’un pacte de veritat entre totes les forces polítiques, es va aconseguir fer bo el lema d’un dels símbols fundacionals dels Estats Units: e pluribus unum. Que traduït vol dir: “De molts, un”.

Anem de cara i plantegem què volem que esdevingui la nostra immigració, abans no es converteixi en un problema insoluble

Si bé és cert que les estadístiques diuen que actualment només un 14% dels nadons que neixen en els hospitals catalans tenen els quatre avis nascuts a Catalunya, la immensa majoria de nosaltres tampoc tenim vuit cognoms catalans. Per exemple, jo només en tinc cinc. Feu l’exercici i us sorprendreu de com n’estem de barrejats. Per tant, crec que el debat sobre la immigració s’ha d'iniciar sense por, amb tota urgència i normalitzar-lo. Si hem estat un exemple d’integració, és perquè hi hem posat els mitjans. Fins ara hem sigut molt acollidors com a país i la màxima del president Pujol ha funcionat. Els que van venir de fora de Catalunya a finals del segle XX són tan catalans, que fins i tot molts dels seus fills són tant o més independentistes que els qui teòricament ja portaven l’ADN català a la sang, si és que això existeix, que ho dubto. Catalunya no ha sigut tradicionalment una terra d'identitat tancada, sinó —com ja ens han explicat mil vegades—, s’ha anat construint sempre entre tots els qui s’hi han instal·lat. I si us plau: res de taules de partits i pactes nacionals. Això només serviria per deixar de banda el veritable problema i centrar-se en el relat, que no per necessari, acostuma a ser tremendament empobridor i inoperant si es converteix en el centre de tots els pensaments. Anem de cara i plantegem què volem que esdevingui la nostra immigració, abans no es converteixi en un problema insoluble. Us proposo quatre grans temes per anar-hi reflexionant. Primer: com i qui en regula l’entrada, qui decideix quants n’entren, com els donem papers per treballar, i quan esdevenen ciutadans? Segon: com, on han de viure i de què, com evitem els guetos, com ajudem que s’instal·lin dignament, com en regulem l'entrada al mercat laboral? Tercer: com s’integren els fills a les escoles, com i on escolaritzem els nois i noies, com fem que parlin català? I quart: com fer-los participar de la nostra vida cultural, com respectem la seva religió, com respectem les seves festes, com els incorporem a les nostres?

Necessitem que els partits es presentin a les eleccions amb propostes concretes, que el debat sigui verdader i que apel·li no només a l’estómac, sinó a les polítiques que s’han de dur a terme per facilitar i regular la immigració. Si el debat no el dirigeixen els partits que tenen vocació de govern, es produirà el fenomen habitual de deixar-lo en mans dels extremistes. S’inflaran a denunciar les evidents mancances del sistema actual i aprofitaran per parlar a l’estómac del ciutadà, que els acabarà votant, fart de tant de relat estèril i de tan poca política. Insisteixo: els partits no han d’avantposar el relat a la política. Han de tenir el millor relat possible per defensar les polítiques que creuen que han de solucionar els problemes, i en el cas de la immigració, fer front a una urgent realitat. Perquè si no encarem la realitat amb polítiques clares i necessàries, la realitat ens passarà per sobre i els partits d’extrema dreta s’instal·laran a casa. La política, com sempre, o la fas, o te la fan. E pluribus unum!