Aquest seria el meu modest consell per als polítics (i la gent del seu voltant) que ens volen demanar coses, sigui el vot o la simpatia o que els creguem, o que simplement els escoltem. Com en aquella sèrie anomenada Pretend it’s a city, de Martin Scorsese, amb Fran Lebowitz, sobre la hipòtesi (esbojarrada) que Nova York sigui, en efecte, una ciutat on la gent hi viu, i no un aparador bonic per a turistes, convindria aquí posar-se en la hipòtesi que el ciutadà o el votant sigui una persona intel·ligent. No algú que prefereix el Tiktok que les biblioteques, o que no sap detectar quan algú els vol portar al riu, o que no sap distingir una veritat d’una simpatia. Cada dia el vot és més imprevisible, però si volen interpretar mínimament els canvis radicals de comportament electoral els aconsello (de nou) imaginar, només per si de cas, que som intel·ligents. Que potser (només potser, eh?), els veiem venir. Que hi ha discursos que, per bonics o ben argumentats que siguin, potser no colen.
Aquesta legislatura és un fracàs. Per a tothom, a Catalunya i a Espanya. Com que això tots els partits i líders involucrats ho saben, i l’any que ve toquen eleccions, ara assistirem (i ja assistim) al poc edificant espectacle de llançar-se’n les culpes. Qui té la responsabilitat del desastre? Pedro Sánchez, els seus incompliments i el seu cinisme? El deep state i la repressió? Zapatero fent de Jimmy Carter mentre guarda joies inconfessables a la caixa forta? Els partits independentistes, per haver-se deixat aixecar la camisa sistemàticament? Salvador Illa, per haver venut una bona gestió que brilla per la seva absència i que ignora l’etern elefant dins del Pati dels Tarongers? La dreta i l’extrema dreta espanyoles, per no saber moderar els seus discursos o buscar majories alternatives? Sílvia Orriols, que també ignora sistemàticament l’elefant a l’habitació (i que no és la immigració musulmana)? Gabriel Rufián, per voler una ERC tan sucursalitzada com el seu cervell? El Parlament de Catalunya, per haver esdevingut una cambra sense interès mediàtic i sense èpica ni lírica? Les corts espanyoles, per voler dur-nos a una atmosfera guerracivilista de pa sucat amb oli? El PSOE, per haver ocultat que és tan corrupte o més que la dreta espanyola? L’independentisme, de nou, per no haver estat capaç d’unir la seva estratègia ni en el més essencial i per, de fet, no mostrar encara avui cap estratègia per a la independència? Pot ser qualsevol d’aquestes opcions o més d’una, però, si us plau, parteixin de la base que de sospitoses ho són totes. Totes les hipòtesis i tots els protagonistes, sense excepció. Si parteixen d’aquesta base, amb sort, algú encara es podria començar a deslliurar de la sospita.
Prou de creure que no veiem que creuen que som imbècils
La mala llet instal·lada en el votant pot respectar-se o no respectar-se, és clar. Ara bé: si de debò es respecta, la millor opció és emetre missatges intel·ligents. Missatges en els quals no es vegi pornogràficament el llautó. És com aquell escriptor que "vol arribar a més públic" i que per això rebaixa el llistó de la seva escriptura: no només deixa de respectar la literatura, sinó que es falta al respecte a si mateix i, sobretot, al seu públic potencial. I és que el venerable públic es diu venerable per alguna raó: sap perfectament llegir entre línies i, tot i que té un alt grau de tolerància, fins i tot amb les faules més surrealistes (només cal llegir aquest best-seller centenari que es diu Bíblia), el que no tolera són els insults a la intel·ligència. La grolleria, la inversemblança, l’intent de fer passar bou per bèstia grossa. Vegi’s en aquest sentit l’últim vídeo d’en David Uclés, amb la boina al cap i els ulls tancats, però valgui per a totes les disciplines. Les artístiques i les empresarials, però també per les de la comunicació política. Prou de creure que no veiem que creuen que som imbècils. Primer, per pur respecte. Però després, perquè si ho deixen de fer potser deixen de perdre vots a cabassos.
D’exemples n’hi ha tants que no acabaríem, i es podrà dir que soc un ingenu perquè la política és precisament això. No m’interessa la gent que diu que la política és això, o que ha succeït tota la vida, des dels romans. Es podrà dir això com a excusa, és clar, però continuarà essent una excusa. Mai com ara els discursos havien estat de nivell tan baix, els candidats amb interessos més espuris, el sentit de la noblesa i de la pròpia vergonya tan invisibles, i els debats existents d’una vocació manipuladora tan barroera. Ens queixem molt de les males formes de Trump, però sembla que tothom corre (a la seva manera) a imitar-lo. Creguin-me: no fem tant de cas de Tiktok, ni de Twitter. Ni nosaltres ni els joves. En fem cas, però fem cas de més coses. Per vistós que sigui, el xou d’una eurodiputada cantant “Happy Birthday” al Parlament Europeu no insulta el president nord-americà, sinó la dignitat de la política. Ja t’hem vist, Irene. Ja us hem vist. Sabem distingir una comèdia i un discurs, una estratègia per captar l’atenció i una posició més o menys coherent i fonamentada. Facin-se un favor i parteixin de la idea, que potser per vostès és falsa (tot és possible), que som intel·ligents. Els anirà millor. I si a l’hora de demanar-nos coses ens tracten amb un mínim d’elegància, és a dir, com si no fóssim gaire intel·ligents, però com a mínim fóssim persones, encara més.