Cal reconèixer a Salvador Illa la virtut d’haver-se estudiat a consciència la vida i miracles dels seus antecessors immediats (els recordà explícitament al seu discurs d’investidura i després els organitzà un besamans a la plaça de Sant Jaume). Pel que fa a la sectorial més propera, diria que el president és ben conscient que mai no tindrà el carisma i el gènit de Pasqual Maragall, que jugava en una altra lliga; però també sap que no pot acabar tenallat per la grisor de José Montilla. Al seu torn, si parem esment als rivals polítics, resulta ben clar que, per tal de refermar una pax autonòmica que barregi singularitat catalana i mà dura en la gestió, és notori que l’actual president s’ha decantat per Jordi Pujol, no només per l’afició excursionista (dins del territori però també en política exterior), sinó també per l’apel·lació constant a l’humanisme cristià barrejat amb un cert hiperlideratge en l’art d’exercir el govern.

Suposo que els assessors del Molt Honorable es deuen preguntar per què, malgrat aquesta amanida de caràcters expresidencials, Illa solidifica el seu poder dins l’àmbit purament administratiu del país, però no acaba de generar gaire trempera en l’electorat centrista, malgrat la progressiva desaparició política de Puigdemont i Junqueras. La resposta pot trobar-se en un fet de pura cronologia política i canvi d’època; a saber, les noves majories a Europa i al món són més minses que fa dècades i, al seu torn, sorgeixen d’afluents ideològics més aviat radicalitzats. Però la resposta no és únicament contingent, ni pot atribuir-se a un polític que es vanta de voler poc soroll i viure ben feliç al planeta de la discreció. La podem trobar, per exemple, en els fets recents de Badalona, una crisi singular que cocteleja assumptes espinosos, com ara la immigració, la pobresa habitacional i les malifetes que hom hi vol associar.

Pujolejar no és quelcom que pugui fer-se a temps parcial. Si el president ha triat referent —ideologies a banda—, caldria que també aprengués a embrutar-se amb la realitat

Jo mai no aconsellaria el president que viatgés a Badalona per contrarestar la rapidesa tan misèrrima i oportunista com sagaç de Xavier García Albiol (l’alcalde, finalment, ens ha demostrat què volia dir quan es referia a "netejar" la seva ciutat), ni que irrompés als barris badalonins per convertir-los en un Speakers’ Corner de pa sucat amb oli amb l’objectiu de fer-se el xèrif. Però van passant els dies, hi ha una sèrie de migrants desemparats als quals un cert tipus de gent no ha permès dormir ni en una parròquia (???) i alguns dels quals han hagut de pernoctar a les cases d’un tipus de gent fantàstica a qui hauríem d’escoltar més sovint. Com és habitual, Illa ha afrontat la qüestió dient-nos que el Govern treballa sotto voce, lluny del brogit del món de la politiqueta, per aconseguir solucions més òptimes a llarg termini; pot ser cert, però hom té la sensació que el president no hi ha anat per tal de no cremar-se.

Un dels basics del pujolejar —amb el qual podem estar d’acord o no, ni falta que fa— fou l’habilitat de l’antic president per demostrar que qualsevol problema que passés a Catalunya —per remot que fos i independentment d’un debat competencial— és un problema català al qual, per tant, la Generalitat cal que s’hi enfronti. Al seu torn, l’àuria del president Pujol va ordir-se en performances ara ja cèlebres, com el mític incident al barri de Can Franquesa de Santa Coloma de Gramenet pels volts del 1988, en el qual una sèrie de veïns apedregaren l’automòbil del president com a protesta per llurs condicions paupèrrimes de vida. Com deuen recordar molts lectors i lluny de fotre el camp a correcuita, el 126 baixà del cotxe i es dedicà a esbroncar-los amb gran entusiasme (i en castellà), tot recordant-los que a l’hora de clamar justícia, abans que res, calia comportar-se civilitzadament. Podeu trobar-ho tot a YouTube.

Pujolejar, en definitiva, no és quelcom que pugui fer-se a temps parcial. Si el president ha triat referent —ideologies a banda—, caldria que també aprengués a embrutar-se amb la realitat (empro una expressió d’Adorno, que ell, filòsof com servidora, deu conèixer de sobres) i tot fa pinta que esclats de tensió com els de Badalona tornaran a repetir-se en el futur. Illa i els seus poden pensar, qui sap si amb tota la raó del món, que cal protegir el Molt Honorable de saraus innecessaris, però jo diria que —si estan tan preocupats com sembla per l’auge de l’extremisme— valdria la pena deixar enrere l’obsessió per xerrar només des d’un faristol i començar a fer turisme pel país, també quan les vistes no tenen un camp de visió pacífic i agradós. El president no disposa d’un temps il·limitat, ni pot esperar que el seu caràcter només arribi a la superfície de la pell si Espanya cau en mans de la dreta més radical.

Dit això, i seguint el cantó humanista cristià de la més alta instància del país, desitjo a tota la lectorada d’El Nacional un bon Nadal i molta paciència amb la família.