Sempre en campanya, o si més no, encara més que habitualment, les coses es porten a l’extrem i les idees als mítings s’expliquen de manera més contundent. Especialment si el que es busca és no anar més enllà de repetir certes frases que sembla que poden fer fortuna, no només entre l'electorat propi, sinó en general en els mitjans. Això és el que em sembla que li ha passat a Salvador Illa quan, suposo que per tancar la polèmica sobre Rodalies Renfe que s'ha fet forat en la cursa electoral, ha reblat que “estem instal·lats en la queixa permanent”.

Més encara quan no ho diu perquè consideri que hem de passar a l’acció, ja sabem per altres declaracions què pensa quan sortim al carrer a reclamar els nostres drets. I encara més quan és el seu partit el que té la clau, recordo que governen a Madrid, perquè la situació de Rodalies a Catalunya s’arregli d’una vegada per sempre. Quina barra demanar col·laboració! Ja em diràs quina i per a què!

Hi ha moltes coses a la vida, per no dir totes, que es poden mirar des de diversos prismes, sempre hi ha una posició diferent i justificada o pertinent de llegir la realitat, tret d’un cas: Rodalies Renfe a Catalunya.

Renfe està al top 1 de les causes de l’amargor, els nervis, l’estrès, els incompliments de la jornada laboral, els cabrejos i no sé pas quantes malvestats més de la vida diària de la ciutadania catalana

No es pot defensar el que és indefensable i val més callar que fer el ridícul més estrepitós —tot i que el que em ve de gust és dir que val més callar que menysprear i insultar la ciutadania— en aquest tema. Ni tan sols els votants socialistes poden comprar les paraules d’Illa, a no ser que no hagin hagut d’agafar mai Renfe Rodalies o que l’amor al partit passi per davant de la raó i faci acceptar qualsevol mena de patiment o penitència. Cosa que també podria ser.

Aquests darrers dies, la polèmica s’ha centrat en la línia R2 Sud, però és igual el lloc de Catalunya on visquis i de quin dia parlem. Renfe està al top 1 de les causes de l’amargor, els nervis, l’estrès, els incompliments de la jornada laboral, els cabrejos i no sé pas quantes malvestats més de la vida diària de la ciutadania catalana. Les dades que s’han recopilat aquestes setmanes —la més sagnant, la del nombre d’incidències anuals— no deixen dubte, amb llamp o sense, no ja del mal servei que és indubtable, sinó de la mala vida que causa Renfe Rodalies.

No crec que Salvador Illa hagi anat gaire en tren, i no em refereixo a l'AVE o només recentment, perquè haver de dependre per desplaçar-te de Renfe Rodalies et marca, indubtablement, per sempre. Fa temps que penso que a les enquestes de salut de Catalunya hi hauria d’haver una pregunta específica sobre el tema.

Certament, al desgavell constant, que és el funcionament normal, és a dir, normalitzat, perquè mai hauria de ser normal, s’hi ha afegit sempre la no resposta dels responsables del servei; en última instància, els representants del govern espanyol i, per extensió, tots aquells partits que en un moment o altre hi han format part.

Ara mateix, per a més inri —expressió de la meva època—, que la ministra de Transports sigui de Catalunya i continuem instal·lats en la mateixa dinàmica de negació del problema real, estructural i crònic ho fa encara més sagnant i deixa clar que el PSOE mai ho resoldrà.