Cada mes de juny, milers de persones aspirants a universitaris s’asseuen davant els quaderns de les proves d’accés a la universitat (PAU), amb la convicció que aquell moment influirà decisivament en el seu futur. Són conscients que es troben dins un procés que va molt més enllà d’un tràmit acadèmic, i que la porta a la qual truquen dona accés a un itinerari de marcada transcendència vital. Per aquest motiu, resulta lògic que la confiança de la ciutadania en la igualtat de condicions de les PAU formi part del conjunt dels pilars de la confiança general atorgada, encara, a les institucions públiques.
Quatre dècades treballant en la gestió dels processos d’accés i admissió a les universitats públiques catalanes (i alguna privada) m’han permès resseguir de primera mà l’evolució del sistema universitari d’accés, tant en la seva dimensió quantitativa, que ha estat enorme, com en la qualitativa. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és l’etern retorn d’alguns debats, entre ells, i de forma especial, el relatiu a l’equitat territorial.
Formalment, el sistema universitari espanyol funciona com un districte únic, cosa que vol dir que totes les persones aspirants a ser universitàries poden sol·licitar plaça en qualsevol universitat pública del Regne d’Espanya. Això no obstant, aquesta possibilitat legal general ha de sintonitzar-se amb una realitat material singular: les condicions d’accés no són exactament les mateixes a totes les comunitats autònomes, fet que alimenta la persistent polèmica sobre l'equitat real del sistema d’accés en el marc del districte universitari únic.
En termes que podríem qualificar de tecnicojurídics, el debat inicial sobre el tema es va centrar en el concepte d’accés, i no en el d’admissió. La cèlebre LRU de l’any 1983 (Ley Orgánica 11/1983), amb la qual es va establir el marc general d’organització universitària després de la Constitució de 1978, fou un exemple d’aquesta primera inflexió: el dret a l’accés a l’ensenyament superior fou l’eix basilar en un moment en què la majoria de les competències autonòmiques no havien estat encara transferides. Però, arran de la següent reforma legal de l’any 2006 (Ley Orgánica 2/2006), quan el sistema universitari i l’autonòmic disposaven ja de dues dècades d’experiència, es va consolidar legalment la distinció entre els requisits d’accés i els procediments d’admissió.
A partir d’aquell moment va quedar del tot clar que l’accés era entès com l’acreditació del títol habilitant corresponent, mentre que l’admissió era el mecanisme objectiu i meritocràtic que ordenava les sol·licituds dels aspirants, en virtut del qual s’atorgaven les places universitàries. Aquesta distinció és essencial per entendre el funcionament real del sistema.
La uniformitat legal de l’accés no ha estat mai el veritable nucli de la controvèrsia pública i política, sinó la pluralitat de la seva execució pràctica. En principi, els recels ciutadans es projectaven a l’intern de cada comunitat, centrats en les possibles desviacions en favor de l’alumnat procedent de certs centres de secundària. Amb el temps, però, quan les places en algunes titulacions esdevingueren tan competides que superaren l’àmbit autonòmic, les suspicàcies passaren a tenir una dimensió territorial.
El disseny i l'operativa de l’antigament mal anomenada selectivitat (que amb més d’un 90% d’aprovats ja no seleccionava res) són de competència autonòmica, i malgrat que sempre ha estat limitada per uns criteris generals. La idea d’uns nivells diferents d’exigència, d’uns criteris de correcció més o menys flexibles segons la comunitat, o d’unes ponderacions de matèries diversificades entre les administracions autonòmiques, ha estat alimentant la polèmica any rere any.
El problema continua sent com assegurar que una qualificació obtinguda a les PAU en una comunitat autònoma sigui realment equivalent a la resta
Les successives reformes de la llei orgànica operades els anys 2013 i 2020 van introduir elements amb l’objectiu d’apaivagar aquest debat, però la qüestió de fons continua sense trobar una alternativa que faci convergir un legislador i disset executors. El problema continua sent com assegurar que una qualificació obtinguda a les PAU en una comunitat autònoma sigui realment equivalent a la resta.
La pluralitat d’operadors genera, sempre, la diversitat operativa. És una manifestació més de l'irresoluble debat entre el dret a la diferència, emparat per l’autonomia, i el dret a la igualtat, emparat pel centralisme. Sobre només podem intentar esmorteir els seus efectes.
Les persones que sol·liciten places en alguns ensenyaments universitaris d’altíssima competència acostumen a ser les que cerquen assignació fora de la seva comunitat, i, quan perceben les diferències, fan sentir les seves queixes. Però també es lamenten aquells que no poden obtenir la plaça a la seva comunitat a causa d’una assignació a terceres persones que consideren provinents de comunitats amb exigència més baixa i qualificacions més altes.
Quantitativament, aquest conflicte és menor, i, a més, les percepcions que hi ha darrere dels subjectes afectats no sempre es poden acreditar de forma objectiva i amb dades concloents. Però el seu lament troba un gran ressò mediàtic (i, sens dubte, políticament interessat). El que no es pot passar per alt, com dèiem, és que el sistema d’accés no sols ha d’assegurar l’equitat, sinó que ha de vetllar per tal que els ciutadans el percebin com a equitatiu i hi confiïn sense suspicàcies.
A partir de l’experiència invocada, faig algunes de les reflexions generades per aquest problema, amb l’ànim d’introduir elements que poden contribuir a la salvaguarda de l’interès general.
La primera va adreçada a la uniformitat de les normes i els criteris que afecten els graus. És una evidència que els graus universitaris han entrat en una dinàmica d’extrema pluralitat i això no ha d’afectar l’admissió.
Una segona reflexió es projecta a cada territori. Cada administració està obligada a vetllar per l'homogeneïtat del procés entre els seus centres educatius, lluitant per evitar les desviacions que tan sovint són objecte de la rumorologia social. Però cal anar un pas més enllà: s’haurien d’establir indicadors consensuats que permetessin el seguiment públic i l’anàlisi comparativa anual. Això permetria a l’autoritat ministerial generar anualment coeficients correctors per comunitats autònomes, aplicables als expedients en cada convocatòria (ordinària i extraordinària).
No es tractaria de penalitzar ningú, sinó de garantir l’aplicació en l’accés a la universitat pública del principi constitucional de mèrit i capacitat. La proposta no és de senzilla concreció, certament, ni tampoc de pacífica assumpció política, però, si l’alternativa és continuar a la deriva, l’erosió del sistema serà, com deia Pla, ineluctable.
Si observem la realitat operativa actual, es pot apreciar que el sistema fonamenta la seva valoració quantitativa en dos pilars: primer, el de la nota obtinguda en la fase general de les PAU i, segon, la nota d’accés final, resultant d’aplicar una ponderació de la primera (un 40%) i l’obtinguda en l’expedient de batxillerat (60%).
Aquesta ponderació posa en evidència que les diferències interautonòmiques en les PAU no són la part principal del problema, com s’acostuma a proclamar cada mes de juny, sinó les valoracions incorporades als expedients dels estudiants, a les quals poca atenció es para.
Generar —i aplicar— un coeficient autonòmic d’equitat permetria actuar sobre l’esmentada erosió institucional. Traslladaria a la ciutadania el missatge de compromís responsable de les autoritats públiques davant els drets dels ciutadans. Tenim les dades d’accés final de totes les comunitats autònomes, que cada curs són diferents, tot i que amb uns marges limitats. Tenim també les capacitats tècniques suficients per bastir el model de coeficient anual d’equitat.
Així, si prenem la nota mitjana catalana del 2025 (7,181) com a unitat base, el coeficient resultant que li seria aplicat a un sol·licitant català de plaça a les illes Balears —on la nota fou més baixa (7,099)— seria el 0,988, de forma que una persona que a Catalunya tenia, per exemple, un 7,801 de nota quedaria automàticament qualificat a les illes amb 7,707. A la inversa, si aquesta persona demanés plaça a València, on la nota mitjana fou més elevada que la catalana (7,317), el coeficient resultant d'1,019 li permetria elevar la seva qualificació fins a un 7,949. Aquest mecanisme seria també aplicable a les anomenades notes d’admissió, que són les que permeten agregar puntuacions fins a la xifra de 14. En resum: mitjana d’on vol anar dividit per la mitjana d’on ve.
Sabedors com som del fet que qualsevol proposta serà sotmesa a l’arena política, pensem que només un plantejament tècnic i objectiu, basat en una mesura quantitativa clara (i variable), que no comporta cap control ni exigència qualitativa sobre cada territori afectat, pot incorporar-se a l’agenda pública per al seu debat i la seva consideració.
Des del RD 69/2000 estableix el districte únic i una mesura de preservació de l’equitat d’aquesta naturalesa es podria aplicar de forma immediata si la voluntat política l’accepta. I de pas reforçaria, sense que l’autor ho vulgui, el districte universitari únic, ves per on.
Dr. Jesús M. Prujà i Noè
Abans de jubilar-me a la Generalitat vaig dur a terme quaranta campanyes de preinscripció i algunes PAU, entre altres coses.
Actualment, soc canceller de la Universitat Europea-IMF d’Andorra.