Podria el Parlament de Catalunya debatre sobre el restabliment de la pena de mort? Seria absurd i estèril, però no il·legal. Estaríem en terreny de la llibertat d'expressió; i mentre algun grup parlamentari demanés de plantejar el debat d'acord amb el Reglament, l'obligació de la presidenta de la Cambra seria donar la veu als seus diputats.

Ara bé, podria el Parlament, de resultes d'aquest debat, votar la convocatòria d'un referèndum per restablir la pena de mort a Catalunya? Evidentment, seria inadmissible. Perquè estaria dinamitant tot l'edifici legal en què habita l'actual institucionalitat catalana: el mateix Estatut, la Constitució Espanyola i els Tractats de la Unió Europea.

Si el mer debat es transformés en acte, tothom veuria lògic que els organismes encarregats de vetllar per l'aplicació de la llei reaccionessin immediatament. El Tribunal Constitucional advertiria que aquesta votació no pot realitzar-se; els tribunals ordinaris farien respondre per això l'autoritat parlamentària que l'hagués consentit tot i conèixer la seva il·legalitat. I per descomptat, des de Brussel·les es recordaria que restablir la pena de mort no és compatible amb pertànyer a la Unió Europea.

Fins i tot un nen entén que debatre és una cosa i votar és una altra

Fins i tot un nen entén que debatre és una cosa i votar és una altra. El primer forma part de la llibertat d'expressió i ha de ser emparat sempre que no es faci apologia del delicte. El segon implica una decisió: i la decisió d'un Parlament no és com la d'una assemblea ciutadana.

Quan Forcadell presenta la votació del Parlament com la mera expressió d'un desig polític sense cap repercussió jurídica, està degradant el paper i la importància de l'òrgan que presideix. En el Parlament es pot parlar de tot i gairebé tot es pot dir; però tot el que vota el Parlament és transcendent, compromet els seus responsables i té conseqüències.

No, el Parlament de Catalunya no és una assemblea de facultat. És un òrgan que neix de l'Estatut, està emparat per la Constitució i vinculat als Tractats de la Unió Europea. I totes aquestes normes que l'autoritzen a posar i treure governs i a dictar lleis d'obligat compliment al seu territori, alhora delimiten el seu àmbit de competències i estableixen el que pot i el que no pot fer. És, senzillament, l'Estat de dret en funcionament.

Les forces polítiques que des del Govern promouen la independència de Catalunya han renunciat a la violència per assolir aquesta aspiració política. Això significa que, per descomptat, no pensen en una guerra de secessió; i tampoc en una revolució o un autocop que rebenti per la via de fet el marc jurídic que dóna vida i legitimitat a aquest mateix Govern i a les altres institucions de l'autogovern de Catalunya.

Tanmateix, s'està fent creure els catalans que és possible escindir Catalunya d'Espanya i crear immediatament un Estat independent (alguns parlen ja de mesos) de forma pacífica i sense fractura revolucionària de l'ordre jurídic. És més, es pretén fer passar l'espècie que això es produiria amb el consentiment més o menys passiu de l'Estat espanyol i el reconeixement de la comunitat internacional –que si ho fessin, estarien violentant les seves pròpies lleis constitutives–.

Els impulsors del procés són culpables de sotmetre el poble de Catalunya a un engany massiu que només pot desembocar en una frustració històrica

Naturalment, és una gran mentida de la qual són molt conscients els dirigents polítics que la difonen. Els impulsors del procés són culpables de sotmetre el poble de Catalunya a un engany massiu que només pot desembocar en una frustració històrica. I en la societat, com en les persones, després de la frustració ve la depressió. Durant un temps pot ser que aquesta falsedat els resulti políticament rendible però, a la llarga, es girarà contra ells i pagaran un alt preu per ella.

Ni l'Estatut de Catalunya, ni la Constitució espanyola ni els Tractats de la Unió Europea no preveuen la possibilitat de trencar la integritat territorial de l'Estat per la via de fet. En conseqüència, no poden reconèixer un referèndum convocat unilateralment per a aquest propòsit. I agradi més o agradi menys, l'obligació dels qui governen les institucions és atenir-se al que la llei els obliga –o atenir-se a les conseqüències de no fer-ho–.

Només poden prendre's dues vies cap a la independència: o es pren la via subversiva, que implica xoc de legitimitats, violència i anomia, o es pren la via de l'acord, que exigeix compromís mutu de respecte de la llei (encara que sigui per canviar-la) i, sobretot, temps per endurir-se. Si es tria el primer, que es digui i lliurin Catalunya a les CUP, que són els qui estan en això. Si es prefereix el segon, que es digui també i siguem conseqüents.

Jo no nego que algun dia Catalunya pugui convertir-se en un Estat independent mitjançant una votació democràtica

Jo no nego que algun dia Catalunya pugui convertir-se en un Estat independent mitjançant una votació democràtica. Em sembla una mala idea, però no impossible. El que sí que és impossible és que això succeeixi a curt termini. I qui els digui el contrari, està somiant o està mentint.

Un procés pacífic i democràtic cap a la independència requeriria almenys dues coses:

a) Convèncer la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya que aquest és precisament el futur que desitgen. La immensa majoria no és el 51%: la meitat d'un país pot elegir un govern per a quatre anys, però no hauria de poder imposar a l'altra meitat una decisió que, una vegada presa, serà irreversible per a moltes generacions.

b) Modificar el marc legal existent per habilitar aquest camí cap al referèndum –i, eventualment, cap a la independència–, mantenint el respecte a les regles de joc de l'Estat de dret. El que en aquest cas exigiria una reforma de la Constitució Espanyola que habilités la creació mútuament consentida d'un poder constituent a Catalunya.

Res d'això no pot fer-se en uns mesos; i sens dubte, no es farà per la voluntat imposada d'una part d'una de les parts. En assumptes d'aquesta transcendència les dreceres no només són mentideres, a més són extremadament perilloses.

Es parla de Quebec i d'Escòcia. Però no s'esmenta que en ambdós casos es va tardar molts anys a forjar el consens ciutadà i l'acord institucional que va permetre celebrar un referèndum acceptat per tots sense fallida de la legalitat. Res de presses, d'unilateralitats ni de polítiques de fets consumats.

Mentrestant, si jo fos nacionalista, estudiaria a fons el "model Urkullu". Fent moltes menys onades, el País Basc és avui el més semblant que es pot trobar a Europa d'un Estat dins de l'Estat. I que jo sàpiga, el PNB no ha renunciat a res, però tampoc no enganya ningú. I entén millor el valor del temps en la política.