En les eleccions del 27 de setembre del 2015, les dues candidatures independentistes (Junts pel Sí i CUP) van sumar 1.966.5068 vots.

(Per precisar: considero independentistes les forces polítiques que han declarat que en un hipotètic referèndum votarien per la independència de Catalunya. Una altra cosa serien els sobiranistes, que són els qui defensen el dret d'autodeterminació encara que no necessàriament la independència).

En la consulta del 9 de novembre del 2014, 1.861.753 persones van votar a favor que Catalunya sigui un Estat independent.

Segons les dades ofertes després de la jornada de l'1 d'octubre, aquell dia es van comptabilitzar 2.044.038 vots favorables a la constitució de la República catalana.

Totes les enquestes publicades fins ara mostren, sobre una projecció de participació pròxima al 80%, una intenció de vot als partits independentistes que els portaria als dos milions de vots —sense que afecti el fet que es presentin junts o separats—.

La conclusió ve sola. Des de fa tres anys, cada vegada que s'ha pogut mesurar i comptar per qualsevol procediment (eleccions, consultes, enquestes), apareix recurrentment la mateixa xifra: dos milions. Fins i tot no és desenraonat suposar que en la seva màxima capacitat de desplegament mobilitzador, l'independentisme pot arribar a moure prop de dos milions de persones al llarg de tota Catalunya per expressar el seu suport a la causa.

Al capdavall, la referència és clara. Hi ha dos milions de persones a Catalunya que desitgen la independència i estan disposades a votar per ella i a donar-li suport per qualsevol procediment pacífic que se'ls ofereixi. Dos milions en una població adulta de cinc milions i mig.

Dos milions, aquesta és la gens menyspreable força social de l'independentisme. Però també el límit de la seva força. Per a desesperació d'aquells als quals diuen "unionistes", no sembla haver-hi manera de baixar aquesta xifra. Però per a frustració dels independentistes, tampoc no sembla haver-hi manera d'augmentar-la. Així que mentre no canviï radicalment la situació, val més que uns i d'altres assumeixin que aquesta, i no una altra, és la xifra obligada de referència. Dos milions de vots és el que rebran els partits independentistes el 21 de desembre.

Sempre hi haurà a Catalunya un poderós corrent nacionalista amb pulsió centrífuga; qui vulgui tenir Catalunya dins d'Espanya ha d'acceptar que aquesta realitat ve dins del paquet

A partir d'aquí, la pregunta és: què es pot fer i què no es pot fer amb dos milions? No què es desitja o què ens agradaria o què li expliquem a la gent que farem, sinó què és raonable i possible fer amb un suport social d'aquesta dimensió.

Per començar, es pot i s'ha de governar. Amb una participació previsiblement elevada, dos milions no et donen majoria absoluta de vots —encara que probablement sí d'escons gràcies a l'esbiaixada distribució provincial—, però et situen en condicions de formar una majoria parlamentària i un govern que es faci càrrec del país.

El que no es pot fer amb dos milions és governar de qualsevol manera. No només per les limitacions que la llei imposa a un govern democràtic, sinó perquè no és assenyat governar ignorant l'existència dels altres dos milions llargs de persones que no hagin donat suport a aquesta opció —ni tan sols la del milió llarg que previsiblement es quedaran a casa—. Ja hem vist el que succeeix quan es pretén governar reduint l'univers social als teus fidels: fractura social assegurada i, a la fi, impotència i marasme. Mai no va ser bo confondre el teu món amb el món.

Parlo de governar de veritat, no de convertir el govern en maquinària d'agitació i propaganda al servei exclusiu d'un objectiu polític. Assegurar-se que, mentre es camina o no cap a la independència, el país funciona i progressa, i no es queda encallat al pantà del procés —o, el que és pitjor, abocat a l'abisme de la recessió—.

Amb dos milions es pot fer valer aquesta força social per obligar a reformar el marc polític de la convivència. Igual que no es pot ignorar a la meitat de Catalunya que vol quedar-se a Espanya, no és lògic esperar que la meitat que desitja anar-se'n s'evaporarà. Sempre hi haurà a Catalunya un poderós corrent nacionalista amb pulsió centrífuga; qui vulgui tenir Catalunya dins d'Espanya ha d'acceptar que aquesta realitat ve dins del paquet.

El nacionalisme ha de readaptar la seva estratègia al que és viable en aquest moment històric i Espanya ha d'esforçar-se per ampliar l'espai del que és viable

El que no pot fer-se amb dos milions és fundar un Estat: almenys no sense un cost inassumible i sense córrer el risc de generar una frustració irrecuperable en aquest mateix sector de la població que dona suport a la idea.

El que ha passat en les últimes setmanes és alliçonador. En el moment en què la declaració d'independència s'ha corporificat com una amenaça immediata, s'han produït els tres despertars de què parlava recentment Lluís Bassets: el despertar de les forces econòmiques, el dels estats europeus i el dels catalans que volen seguir a Espanya. Aquests tres despertars han estat molt més dissuasius que tota l'acció repressiva de la justícia espanyola: ells han mostrat fins a quin punt la quimera de la República catalana és avui irrealitzable a la pràctica.

Si desitgem sortir d'aquest embolic bé, l'Estat i les forces polítiques espanyoles han d'assumir que dos milions de ciutadans —que volem que continuïn sent espanyols— són molts i obliguen, com a mínim, a una reflexió profunda i, si és possible, compartida. I el nacionalisme català ha d'assimilar que no hi ha en aquesta societat massa crítica de prou consens per suportar un projecte de ruptura com el que han volgut precipitar.

Després d'aquest inexcusable doble exercici de realisme, pot ser que les eleccions del dia 21 serveixin per reiniciar el joc sobre noves bases, menys tòxiques que les del destructiu període anterior. El nacionalisme ha de readaptar la seva estratègia al que és viable en aquest moment històric i Espanya ha d'esforçar-se per ampliar l'espai del que és viable, sense que cap de les dues parts visqui aquesta obligada recol·locació de les seves pretensions com una traïció o una renúncia esquinçadora.

Esclar que també hi ha la possibilitat que el 22 de desembre algú decideixi reprendre la baralla en el mateix punt en què estava el dia de la catàstrofe: República catalana a pinyó fix versus 155 per a l'eternitat. En aquest cas, serà impossible que aquesta generació de dirigents polítics rebi el perdó per la destrossa incalculable —i irreparable— que estan a punt de consumar.