El tema de les identitats sempre és un tema complex, perquè les emocions hi juguen un paper molt primordial, i perquè —legítimament— hom es pot sentir atacat quan un altre vol negar, esborrar, disminuir o menysprear la que se sent com a pròpia.
Parlant de la identitat catalana, la seva evolució no ha estat pacífica perquè, al llarg del temps i avui encara, ha estat objecte d’escarni, negació, atacs sistemàtics i menyspreu constant per part de les societats veïnes —en general més poderoses, des de diversos punts de vista— i per la instal·lació entre nosaltres de grups organitzats, i de franctiradors, que malden per fer-la minvar o desaparèixer.
Quan els teus veïns són poderosos, l’equació de supervivència és complexa; quan des de dins hi ha qui treballa, de manera activa, sostinguda i des de determinades parcel·les de poder, en el sentit indicat, les coses es compliquen.
Tots aquests pensaments i realitats venen a tomb, si hom llegeix detingudament unes declaracions que va fer el president Salvador Illa a Ricard Ustrell, a l’inquietant Col·lapse de les nits sabatines de la “televisió nacional de Catalunya”.
Afirmava el president Illa el 8 de juny que "la catalanitat no és una identitat nacional plena, com la danesa, l'espanyola o la portuguesa, sinó una identitat regional complementària, subordinada o parcial dins d’una altra de superior: l’espanyola".
No deixa de resultar innovadora la utilització del terme “identitat regional complementària”, sobretot perquè si analitzem l’itinerari intel·lectual del catalanisme polític, no la trobarem mai, i per a algú que, de tant en tant, tot s’ha de dir, es considera hereu del catalanisme polític, fa mala espina. Ves que no sigui que el president és molt de la broma, cosa que no transparenta, i ens vulgui fer passar bou per bèstia grossa.
Potser el president podria explicar-nos per què no és una identitat nacional plena. Vol dir que no és una personalitat estatal? Llavors, implícitament estaria reconeixent que cal un procés d’independència per a arribar a la plenitud. En això coincidiria amb Enric Prat de la Riba, i estaria molt bé, però potser seria xocant per als referents intel·lectuals del govern de tothom i far del progressisme.
Em preocupa aquesta manca d’autoestima, aquesta presentació impúdica de la resignació, aquest conservadorisme dels que creuen que el nostre mal no vol soroll
Vol dir el president que no és plena perquè l’esdevenir de la història ens ha estat desfavorable i això ha fet que passem a ser de segona divisió? Llavors potser caldria que es dediquessin esforços a guanyar la lliga de segona divisió o a jugar el play-off d’ascens. ¿La política del govern actual de la Generalitat s’hauria d’encaminar, doncs, cap a una solució de caràcter federal o confederal, on jugaríem a la mateixa lliga que els altres clubs ibèrics, a l’estil del preconitzat per Francesc Macià, Rafael Campalans o Manuel Carrasco i Formiguera? Tampoc no hi acabo de veure una connexió fàcil d’establir amb la realitat política actual a Palau.
Si hi ha una identitat nacional superior, que és l’espanyola (òbviament), quin sentit tenen artefactes nominals com ara Consell Nacional o Comissió Executiva Federal? Si hi ha identitats subordinades, vol dir que hom no les considera en peu d’igualtat, i llavors res no pot ser federal, i si, a més, hom considera que la pròpia és regional, ¿quin sentit té fer veure que juguem a nacional? Cal que tornem el sentit als mots, que guardem els mots, i que no juguem a fer trampes amb els mots.
Però allà on em mata és quan afirma que la nostra identitat (“regional complementària”) està subordinada o és parcial respecte d’una altra. Expressa, amb tota cruesa, que això de l’Estat de les autonomies només és un embull complementari del poder de debò, que és el de l’Estat? ¿Vol dir que accepta, sense piular, que les estructures polítiques de Catalunya només poden ser la sala d’espera i el rebedor del pis de veritat, instal·lat a la “cocapital” central, centralitzadora, xucladora i desertitzadora? Que tot ho hem de fiar a estar en bona sintonia amb els senyors? I que l’esclavatge, lluny d’intentar abolir-lo, és la font de possibles trampolins?
Cadascú té la visió política que té, però em preocupa aquesta manca d’autoestima, aquesta presentació impúdica de la resignació, aquest conservadorisme dels que creuen que el nostre mal no vol soroll, i aquest conformisme irredempt propi dels que se saben o volen sentir-se vençuts, sigui per la història o per una configuració estatal que, després de la mort del dictador, no ha estat favorable en general als interessos de Catalunya.
I em preocupa que aquesta manca d’autoestima i d’orgull de país, i aquests excessos de resignació, de conservadorisme, de conformisme i de sentiment de vençut, s’encomanin a tota l’obra de govern d’aquells que avui regeixen els comandaments del Govern de Catalunya, que no pot ser, o no hauria de ser, vist com a regional, com a complementari, com a subordinat, o com a parcial, sinó que ens cal que faci una política nacional decidida, audaç, ambiciosa, i plena, i temo que no anem pel bon camí.