Identitats excloents

L’actual detentor del títol de comte de Barcelona va anar de visita al Monestir de Montserrat per a participar en un acte no anunciat del mil·lenari del monestir, i per a escoltar resignadament un abat romà, i dos abats autòctons i un monjo, debatre sobre els valors benedictins com a contribució a la pau. En acabar els tres discursos beatífics, el monjo encarregat dels fastos del mil·lenari, tot sucre, va demanar unes paraules al monarca espanyol, cosa que —segons va dir— els honoraria molt.

I, és clar, el monarca no va desaprofitar l’ocasió de cantar les excel·lències de la santa muntanya, de la comunitat monàstica i de la Mare de Déu, però no va poder evitar fiblar i va deixar anar això: "Siguem constants en la renúncia als discursos totalitaris, les identitats excloents, els prejudicis, els extremismes i les pretensions de superioritat moral". I tots els assistents (autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la "normalització" nostrada) van aplaudir aitals paraules.

Analitzem aquestes afirmacions i, sobretot, la justa andanada contra les identitats excloents. Quina idea devia tenir al cap Felip V de Catalunya-Aragó quan va pronunciar aquestes paraules? Es referia als manifestants independentistes que protestaven per la seva presència en aquell cenobi i que l’havien obligat, literalment, a entrar per la porta del darrere? No crec, perquè ell és el garant màxim de la sacrosanta (amb permís dels abats) Constitució espanyola, i el seu article 21 garanteix el dret de reunió i el de manifestació.

La llista d’exclusions que la Corona de Castella o d’Espanya ha imposat a Catalunya és llarguíssima

Per tant, quan parla d’identitats excloents, podria referir-se a la llarga llista d’exclusions que la Corona de Castella o d’Espanya ha imposat a Catalunya? Si era així, cal reconèixer-li reflexos; però si no, una petita llista l’ajudarà a conèixer què és una identitat excloent (no és exhaustiva, però he posat un o dos exemples de cadascun dels monarques de la Casa de Borbó):

- El 1712, es van dictar instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado" (regnat de Felip V de Castella).

- El 1715, a consulta del Consell de Castella, s’indicà que a les aules no hi havia d’haver cap llibre en català, que tampoc no s’havia de parlar en aquesta llengua, i que la doctrina cristiana s’hi ensenyés i fos apresa en castellà, tot afegint que "no s’han d’escollir mitjans febles i menys eficaços, sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, usatges, furs i costums". (Regnat de Felip V de Castella).

- El 1755, a l’article 10 del "Decret de visita del provincial dels escolapis", es manava a tots els religiosos de l’orde que parlessin només en castellà i llatí, tant entre ells com amb la resta de la població. La pena per parlar en català consistia a viure en règim de pa i aigua. (Regnat de Ferran VI).

- El 1768, Carles III va promulgar una reial cèdula, anomenada "d’Aranjuez", que uniformitzava els aranzels i prohibia l’ús del català a les escoles de primeres lletres, llatinitats i retòrica, i a tots els tribunals, edició de llibres, registres parroquials, etc. (Regnat de Carles III).

- El 1771, es feu obligatòria a les escoles la lectura i l'aprenentatge del “Compendio de la Historia de la Nación”, un text cabdal en el sistema de substitució de la simbologia. (Regnat de Carles III).

- El 1799, es va promulgar una reial cèdula que prohibia “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”. (Regnat de Carles IV).

- El 1825, el pla Calomarde va suposar la prohibició del català a les escoles. (Regnat de Ferran VII).

- El 1837, un edicte reial imposava càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola: el mètode de la sortija. (Regnat d’Isabel II).

- El 1838, es va prohibir que els epitafis de les tombes estiguessin escrits en català. (Regnat d’Isabel II).

- El 1876, s’emet una reial ordre referida al reglament per al règim i servei interior del cos de telègrafs, per la qual només s’autoritzaven els telegrames redactats en castellà, francès, italià, portuguès i alemany, i amb les indicacions de destinació en castellà. (Regnat d’Alfons XII).

- El 1896, la Dirección General de Correos y Telégrafos va prohibir parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol. (Regnat d’Alfons XIII).

- El 1926, es promulga un reial decret que criminalitzava qui es resistís passivament a emprar el castellà, amb pena de "arresto mayor a prisión correccional" per a qui fes servir un idioma diferent de l'"español". (Regnat d’Alfons XIII).

- Entre el 1976 i el 2008, s’han publicat, pel cap baix, 149 reials decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà. (Regnat de Joan Carles I).

I podria continuar i continuar, però potser el comte de Barcelona actual també és de la broma, com el seu pare, i tornaria a repetir allò que aquest va dir el 23 d’abril del 2001, “que nunca fue el castellano lengua de imposición, sino de encuentro”. Vista la llista, potser seria millor dir de “encontronazo” (topada). Vet aquí, majestat, el que és una identitat excloent, una identitat que li ve de família.