En articles precedents m’he referit a les identitats subordinades, a les concèntriques, a les excloents, i a les qualificades, i amb l’article d’avui, sobre les identitats creuades, voldria tancar, momentàniament, aquest cercle sobre les identitats.

Doncs, vinga, som-hi! Entenc com a identitats creuades la situació d’aquells ciutadans que afirmen que són capaços de tenir dues identitats de manera simultània i no contradictòria. Allò que La Trinca, en el seu disc Nou de trinca de l’any 1981, resumien a la cançó Corasón loco (tocats de l’ala):

“...és difícil esbrinar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar
tocat de l’ala”

Bé, doncs, sembla que hi ha catalans, i en nombre creixent, que ho aconsegueixen. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), referides al darrer trimestre del 2024, el 44% de la població resident a Catalunya es considera tan espanyola com catalana, el percentatge més alt de la darrera dècada, cosa que suposa 14 punts percentuals més que en els moments àlgides d’allò que s’ha vingut a denominar “el Procés”.

En conseqüència, l’adscripció a la identitat catalana ha baixat un 10% en aquest mateix període, i aquest descens resulta que es dona més o menys en la mateixa proporció entre els votants de partits que es reclamen independentistes.

Si tenim present que aquest grup de la doble identitat conforma quasi la meitat dels residents a Catalunya, queda clar que les seves opinions i percepcions no poden quedar gaire lluny dels de la mitjana de la població. Són, per tant, persones majoritàriament nascudes a Catalunya (64%), que tenen com a llengua habitual el castellà (61%), i que ideològicament se situen una mica més a la dreta que la mitjana de la població (se’n diuen de centre el 60%). Que tenen una feble adhesió al concepte d’independència (15%), i entre els quals trobem més partidaris d’aquesta nonada Espanya federal (24%), concepte polític no identificat.

O sigui, que ens trobem amb una part de la població que combina sentiments d’adscripció i pertinença, tot i que els que es consideren exclusivament catalans o més catalans que espanyols continuen representant un 40% de la població total del Principat.

En aquest sentit, em sembla rellevant destacar que la barreja cultural que es dona, principalment, a la zona metropolitana de Barcelona, i també de Tarragona, ha acabat creant moltes identitats híbrides. Però fins i tot en aquests àmbits, entre les generacions més joves la identitat exclusivament catalana tendeix a estar més estesa que entre els més grans.

“No veig gens clar com es poden mantenir dues pàtries i no estar tocat de l’ala”. Explica moltes de les nostres febleses, la debilitat de la llengua, i la divisió del país en territoris que no es parlen i tendeixen cada cop més a aïllar-se i a desconèixer-se

Tot i així, la dualitat continua estant ben present, perquè de fet la identitat nacional enllaça amb la llengua familiar, l’origen i el gènere, perquè les dones tenen un sentiment d’identificació catalana més alt que els homes joves (de fins a un 5% de diferència). Per això, és important l’ús habitual de la llengua catalana com a fonament i font de progrés de la identitat catalana.

Tornant al tema de les àrees metropolitanes, tenim que hi ha una dicotomia pel que fa a la identitat catalana entre els habitants d’aquestes àrees i la resta del país. La Catalunya territorialment dual continua existint, i ens trobem amb una Catalunya urbanoindustrial d’esquerres al litoral i a les àrees metropolitanes, enfront d’una Catalunya més homogèniament alineada amb la identitat catalana a l’interior i en ciutats que són grans eixos de comunicació transcomarcal.

La ciutat de Barcelona, per la seva banda, és un microcosmos on, ara per ara, té més força electoral, i de direcció política, l’eix dreta-esquerra que no pas l’estrictament nacional, i això explica alguns vots inversemblants, en qualsevol altra instància, al Saló de Cent. O no...

De tota manera, jo continuo sent un fidel trincaire, i crec que:

“Això ens passa als de per aquí
i als d’algunes altres zones
que mantenim dues pàtries
com qui manté dues dones”.

Per als picallosos, apliqueu el corrector temporal que s’escaigui, però “jo tampoc no veig gens clar com es poden mantenir dues pàtries i no estar tocat de l’ala”.

Poder és possible perquè una part significativa de la població diu que es pot i ho practica, però això també explica moltes de les nostres febleses, la debilitat de la llengua, i la divisió del país en territoris que no es parlen i tendeixen cada cop més a aïllar-se i a desconèixer-se. Potser ens aniria millor si no hi hagués tanta gent tocada de l’ala. És clar que per a això també caldria que entre els defensors de la identitat catalana tampoc no n’hi hagués gaires.