A l’anterior article em referia al tema de les identitats, que no és un tema menor, sinó un tema cabdal per al present i per al futur d’una unitat nacional com la que Catalunya representa, i que molts catalans volem.
El tema de les identitats no és senzill. És un tema de debat arreu i que es presta a múltiples invents, alguns dignes del professor Franz de Copenhaguen (i que em disculpin els lectors que no eren fans o no han conegut el TBO), com ara voler fer creure que es pot tirar endavant un independentisme no nacionalista, o els que creuen que això de les identitats és una mena de rànquing on estan ordenades per divisions, com si el sentiment de la població no comptés.
La identitat és un sentiment individual que, compartit col·lectivament, dona un sentiment de pertinença, i permet bastir societats que se senten compromeses amb uns consensos bàsics i transversals. I aquest sentiment, alhora personal i col·lectiu, pot ser combatut (de fet, en tenim exemples propers i ben concrets), però costa d’extirpar, perquè forma part d’allò que hom sent en el més íntim de la seva personalitat. Malgrat que d’intents d’aquesta mena n’hi ha hagut, n’hi ha, i em temo que n'hi continuarà havent, i que moltes minories nacionals (en estat compostos) n’hem pagat la factura amb escreix.
Sigui com sigui, una constant del nacionalisme català ha estat voler ser present al món, des de la pròpia identitat, que no és altra cosa que la pròpia manera de ser i de fer. I també ha estat constant en la doctrina nacionalista la voluntat de no ser dependent, perquè sabem, per activa i per passiva, que això de la dependència, i en molts àmbits, és un mal negoci.
Mai el nacionalisme català ha acceptat que la nostra identitat és complementària, subordinada, o parcial, respecte de res ni de ningú. Si hom abraça aquests criteris vol dir que no s’ha mogut del regionalisme de la Restauració, i que el que vol és un artefacte per a "ofrenar noves glòries a Espanya". Soc molt més partidari de la versió alternativa valencianista d’Alzira que comença dient: "Tots baix els plecs de la nostra Senyera, junts, i a una veu, germans vingau / Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d'amor, himnes de pau! / Pas a la Nació que avança en marxa triomfal!". Doncs això.
El sistema de cercles concèntrics permet que la identitat nuclear estigui al centre, i que cadascú hi pugui afegir tants cercles concèntrics com consideri adient
Bé, més enllà dels himnes (regional o nacional en el cas del País Valencià), crec que avui en dia hauríem d’avançar cap al concepte d’identitats concèntriques. Un concepte que no les situa en relació de preeminència ni accepta que algunes siguin de més categoria que altres. Vindria a ser una proposta de solució de concòrdia per tal que cadascú se senti còmode en el camp de les identitats.
Concèntric significa —si més no en geometria— que té el mateix centre que un altre, o bé que tendeix a acostar-se al centre. El centre per a un nacionalista català no pot ser altre que la identitat catalana, i això per mor de les identitats lingüístiques, culturals i socials compartides. Per a un regionalista seria l’Estat (Madrid real), mentre que la identitat catalana seria un satèl·lit complementari que aniria donant voltes al voltant del sol central.
Aquesta identitat catalana central podria tenir un segon cercle concèntric que, per a alguns, seria l’Estat, i per altres aquest cercle seria inexistent. La gràcia d’aquest plantejament és que el sol continua sent la identitat catalana, i són els planetes els que giren al seu voltant.
Un tercer cercle el podrien constituir les institucions europees, i concretament la Unió Europea, que malda per definir i establir una identitat europea, sense acabar de sortir-se’n gaire.
Un quart cercle podria estar constituït per la pertinença a identitats religioses determinades, que, per la seva pròpia definició, són supranacionals i intercontinentals. Cadascú s’adscriuria al cercle concèntric de la seva adscripció religiosa.
Un cinquè cercle concèntric podria estar format per l’adscripció a un determinat corrent de pensament polític, econòmic o social. N’hi ha que en aquest cercle hi penjarien la seva visió liberal, altres la conservadora, altres la marxista, altres l’ecologista, etc. Cadascú hi seria amb la seva, sempre que en tingui, és clar.
Un sisè cercle podria integrar-lo una suposada identitat mundial, que podria representar el sistema de Nacions Unides. Aquesta identitat, que abraçaria tota la humanitat, està molt en qüestió avui en dia, com ho està el mateix sistema onusià, però si algú se sent còmode en aquest cercle, endavant les atxes.
Aquest sistema de cercles concèntrics fa que res no se superposi, que no hi hagi diferències d’estatus, que la identitat nuclear estigui al centre, i que cadascú hi pugui afegir tants cercles concèntrics com consideri adient. Permet fer-ho pivotar tot al voltant d’un nucli (en el nostre cas, la identitat catalana), sense competir ni estar subordinada a cap altra. Seria, em sembla, una bona manera d’avançar en el respecte de les identitats que cada individu té i sent.