En anteriors articles, he escrit sobre l’equilibri territorial, l’equitat, les immigracions, els drets culturals i el dirigisme, com a arestes del tema central de la cohesió social com a nucli de la identitat. En aquest article, que tancarà aquesta sèrie, faré referència al tema de la connectivitat dins del país per xarxes diferents, de la manca de coneixença entre uns i altres, i de la burocràcia com a agent paralitzador de la cohesió social.
És un fet, al qual ja havia al·ludit en un article anterior, que la connectivitat nord-sud i est-oest del país és un desastre que dificulta no només l’activitat econòmica, sinó la construcció d’una identitat comuna, i alhora les relacions personals, professionals i socials entre els ciutadans.
Les connexions nord-sud són difícils, amb epígons màxims de dificultat pel que fa a l’accés tant al Pirineu com a les Terres de l’Ebre, i també a determinats punts de l’interior de la Catalunya Central. Travessar el país de nord a sud té dificultats per la costa, perquè hi ha una concentració de persones, béns i serveis que fa que estigui molt sovint col·lapsada, sobretot per un excés de transport de mercaderies per carretera, una prova més del desgavell ferroviari a casa nostra. Si aquesta connexió es vol fer per l’interior, és cert que ha millorat amb l’Eix Transversal i amb obres públiques de millora als eixos principals, però continua sent molt difícil en sentit horitzontal i al mateix Eix Pirinenc, amb obres que se’n parla des de fa anys i panys, però que no avancen de cap manera.
Aquesta dificultat de connexions entre els punts cardinals de la geografia del país té com a resultat que, en realitat, els catalans ens coneguem poc els uns als altres. Massa sovint vivim de tòpics i d’estereotips, que fa, per exemple, que un gironí malparli d’un lleidatà, o que un barceloní ho desconegui tot d’un ebrenc, i a sobre sense que uns i altres coneguin gaires ciutadans de les altres contrades, i, pitjor encara, sense que hagin tingut estímuls o interès per conèixer-ne. Hi ha iniciatives per tal de trencar aquestes dinàmiques negatives, però les crostes són difícils de trencar.
La dificultat de connexions entre els punts cardinals de la geografia del país té com a resultat que, en realitat, els catalans ens coneguem poc els uns als altres
Si tothom saluda les excel·lències del programa Erasmus, i fins i tot de l’exòtic Erasmus+, pel que ha significat d’establiment de coneixements i d’intercanvi d’experiències entre estudiants universitaris del continent europeu, i més enllà, potser seria adient que les autoritats acadèmiques catalanes pensessin fer un Erasmus català a l’interior del mateix Principat per tal que els garrotxins coneguessin joves del Priorat, que els garriguencs coneguessin empordanesos, o que els bagencs coneguessin pallaresos. Probablement, seria una bona manera de trencar tòpics i un bon camí per tal que els catalans coneguessin el seu propi país amb més profunditat que no pas ara. Perquè conèixer és una condició necessària per estimar. No es pot estimar allò que no es coneix; per tant, per tal que augmenti l’estima cap al país, cal que tots el coneguem tan a fons com sigui possible, i en totes les dimensions que s’escaiguin. I no oblidem tampoc que l’estima forma part intrínseca de la pròpia autoestima.
És clar que per a tirar endavant aquestes propostes cal treballar-les, arremangar-se, posar-hi hores, i tenir la voluntat de tirar endavant. I aquí topem amb un altre obstacle de cara a apuntalar la cohesió social, i no és altre que la burocràcia. Vivim immersos en un sistema en què tothom és deutor d’unes administracions que devoren milers de papers, que generen una quantitat abominable de normes (de vegades, fins i tot contradictòries), i que són (conjuntament amb els bancs) factors de l’augment de la bretxa digital al nostre país.
Aquesta hidra de set caps que sembla no tenir aturador castiga sobretot les persones grans i les classes populars. És a dir, aquelles persones que, per circumstàncies diverses, no tenen accés o prou coneixements per a connectar amb els serveis administratius. I no se’m digui que hi ha telèfons a disposició, perquè o comuniquen, o no els agafen, o no hi són, o ara premi l’1, després el 2, torni a l’1, i etc., etc., en un exercici que sembla no tenir fi, però del qual tu pagues la factura del teu temps.
La burocràcia dificulta l’accés als serveis bàsics, castiga els més necessitats o desprotegits, fa malbé moltes iniciatives de tota mena i, en definitiva, dificulta la cohesió social, perquè torna a diferenciar entre forts i febles. Per al reforç de la identitat, hauríem de saber que transparència no és sinònim de xafarderia, i que dificultar l’accés als serveis administratius de l’estat del benestar només fa que fer més difícil la cohesió social.