La identitat d’una col·lectivitat es construeix al llarg del temps, no és quelcom estàtic que queda fixat d’una vegada per sempre, sinó que és quelcom que, lluny de ser lineal, té moltes arestes, condicions canviants i necessitats d’adaptació, sempre que la col·lectivitat es vulgui viva i tingui voluntat d’afirmar-se encarant un futur com a part activa de la humanitat sencera. I en el mateix sentit, cal que la identitat es basi en la cohesió social de la col·lectivitat que vol constituir.

Quan parlo de cohesió social, el primer que em ve al cap és l’equilibri territorial. Atès que cadascú és fill de les seves circumstàncies i de les seves vivències, l’equilibri territorial és per a mi un factor clau.

Però parlant d’aquest tema ens veiem confrontats més aviat amb un manifest desequilibri territorial. A la Catalunya actual, al 80% del territori només hi vivim el 9% de la població, mentre que el 65% dels habitants viviu amuntegats en un exigu 4% del territori del país. I el desequilibri també es manifesta en el fet que als pobles de menys de 1.000 habitants només hi viu el 2,5% de la població total, però els seus municipis han de gestionar un 51% del territori. Veurem si el recentment aprovat Estatut dels Municipis Rurals pot ajudar que al desequilibri no s’hi sumi la manca d’equitat.

I vet aquí un segon factor que condiciona la construcció de la nostra identitat actual, la manca d’equitat. Què és l’equitat? L’equitat és la condició per la qual totes les persones han de disposar de les mateixes oportunitats, i que ningú no s’ha de trobar amb desavantatges que es puguin evitar. I aquest principi ha de valer tant per als nens i joves amb necessitats educatives específiques, com pel que fa a l’absència de corrupció a la funció pública o en els mercats, i també per a la població dispersa que no té accés, o el té excessivament dificultós, a eines bàsiques d’això que hem vingut a denominar com l’estat del benestar.

La cohesió social té moltes arestes, però la manca d’equilibri territorial i d’equitat són dues de les més grans i evidents

Em solidaritzo totalment amb els milers i milers de ciutadans de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i comarques de la segona corona que tenen un servei ferroviari absolutament obsolet i que cada dia és una font de problemes per a ells i per al digne exercici de la seva vida laboral i personal. És insostenible que els trens arribin sistemàticament amb retard, i que la resposta sigui recomanar paciència, una paciència que no puc entendre com encara no s’ha esgotat per a molts d’ells.

Però manca d’equitat també és que el transport públic sigui car, escàs o inexistent en parts significatives del nostre territori. Si ens referim en concret als trens, no és que arribin tard, és que no hi arriben, i només a la circumscripció de Lleida no arriba cap tren a cinc comarques: l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà, el Solsonès, l’Aran i l’Alta Ribagorça. Certament, ha millorat la línia Lleida-la Pobla de Segur (que fa anys que caldria continuar Pirineus amunt), però que Déu us agafi confessats si agafeu la línia interior o la de la costa. Per l’interior, acabareu a Terrassa després de passar-hi hores —perquè ara han decidit que no acabi a Barcelona, que és on va la majoria d’usuaris—, i això encara rai si no hi ha cap dels entrebancs habituals. I anar en tren de Lleida a Tarragona s’ha convertit en una empresa titànica, amb freqüències escadusseres i sotmesos també a situacions, tracte i informacions dignes del segle passat.

Se’m dirà que poden agafar cotxes de línia, però el servei és el que és, i de vegades —més aviat molt sovint— és pràcticament impossible anar i tornar en el dia. Això implica que cal fer nit a Lleida o a Barcelona, on tindran l’ocurrència de cobrar-te la taxa turística, malgrat que tu hi hagis d’anar per motius de feina o de tractaments sanitaris, pel simple fet que els grans centres sanitaris que disposen de totes les especialitats mèdiques estan ubicats a la capital. Excepte en determinades patologies, i gràcies a accions solidàries, no s’ha previst espais on els familiars dels malalts puguin aixoplugar-se sense que els hi costi un ull de la cara.

Com també és una manca d’equitat que hi hagi comarques (l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà) que només disposin de Centres d’Atenció Primària, però de cap Centre d’Urgències (CUAP). Els qui decideixen haurien de saber què vol dir haver d’agafar el cotxe —si en tens— en plena nit a l’hivern per anar a un centre d’urgències des de la Vall de Cardós a Tremp, per exemple. Tenir poca població no eximeix que no s’hagi de garantir l’exercici dels mateixos drets que es reconeixen a tothom en el conjunt del país. ¿O l’equitat només és una paraula que va bé treure de tant en tant en algun acte polític o social? ¿O això de l’equitat només és per als suïssos?

Per a la cohesió social aniria molt bé que els catalans fóssim conscients que tenim un país desequilibrat, que fa que viure i treballar en determinades contrades sigui molt (massa) complicat, que fa que no es garanteixi la igualtat d’oportunitats, que fa que no es treballi prou per a l’eliminació de desavantatges que es poden evitar. La cohesió social té moltes arestes, però la manca d’equilibri territorial i d’equitat són dues de les més grans i evidents.