Unes 7.000 persones va congregar aquest diumenge al passeig de Colom, a Barcelona, la marxa de Societat Civil Catalana pel "seny" —o el "seni", com diuen els polítics de Madrid com en García-Margallo quan es posen a parlar de Cambó, etc.—. Al mateix escenari, diumenge passat, l'ANC en va reunir prop de 50.000, la qual cosa dona una idea de la magnitud de la punxada de la convocatòria espanyolista. I això que —o potser per això— la marxa d'SCC, va tenir entre les seves estrelles principals el més granat del socialisme local, comediant i internacional: Miquel Iceta —acompanyat del seu fidel lloctinent, Salvador Illa, tot un exemple de verb inclusiu—, Rosa Maria Sardà —germana del famós periodista— i Manuel Valls, l'exprimer ministre francès a qui els seus compatriotes van enviar a casa a les presidencials abans que Macron, a qui es va oferir pel que fes falta, se'l tragués de sobre com aquell que es sacseja un insecte de la màniga de la jaqueta.

Les restes del naufragi socialista busquen recer a l'ombra de les rojigualdas. Iceta, un dinosaure supervivent de la vella política, sembla haver-li agafat el gust a manifestar-se de bracet amb els seus enterradors: Ciutadans —encara que Arrimadas, l'"enigma" Arrimadas, titulava ahir en portada el dominical d'El País, misteriosament no hi va ser, a Colom— i el PP de García Albiol, a qui, d'altra banda, és tot un acudit sentir parlar de "majories" i "minories" de catalans. El PP, ja en temps de Vidal-Quadras, allà pels anys noranta del segle XX, va començar a perforar la potent base electoral socialista en l'àrea metropolitana de Barcelona, territori on, ara, els Ciutadans floreixen a pler. I el partit del "Si tu no hi vas ells tornen", el d'aquest Miquel Iceta que, no fa molt temps, va arribar a proposar la solució canadenca amb opció a independència si els catalans rebutjaven una reforma constitucional en clau federal, desfila ara per Barcelona del braç dels promotors del 155. I encara és capaç de mostrar-se ofès i indignat.

Iceta diu que vol ja un Govern perquè es pugui aixecar el 155, però no diu que el 155 es va activar, en bona part, gràcies a ell i els seus amics del PSOE, que li van donar suport a ulls clucs al Senat —amb l'única excepció, honrosa però inútil, de José Montilla— i després d'un patètic intent de negociar la seva aplicació o fer-la menys dolorosa.

El socialisme nàufrag no tindrà cap altra que incorporar-se als tripartits municipals del 155 sota bandera de Tabàrnia

És qüestió de (poc) temps que les últimes alcaldies en mans dels Balmon i altres figures crepusculars del PSC metropolità caiguin davant de l'empenta dels taronges en l'imparable avanç que vaticinen les últimes enquestes. Davant d'aquesta tessitura, el socialisme nàufrag no en tindrà cap altra que incorporar-se als tripartits del 155 que es configuraran als ajuntaments de l'entorn de Barcelona sota bandera de Tabàrnia. Cs i el PP són els seus nous companys de viatge i les manis compartides d'aquests últims mesos formen part del procés d'immersió i assaig d'aquest nou paper de cabalers de "seni" a la caravana de la dreta postmoderna però no menys lerrouxista.

I després hi ha qui es pregunta i plora i teoritza per què la socialdemocràcia s'ha enfonsat a Europa. Sens dubte que la residualització accelerada té a veure amb la primera part del binomi, amb el social, amb l'abandonament del pacte del benestar. La socialdemocràcia europea, també la catalana i l'espanyola, ha anat deixant a la cuneta les classes mitjanes i baixes precaritzades que la van portar al poder. Però també té a veure amb la segona part: amb el compromís amb la democràcia. El problema del PSC no és que se li va entravessar el procés: és que s'ha posat del costat dels que volen que la democràcia continuï 'atada y bien atada'. Digue'm amb qui desfiles i et diré qui ets, Miquel Iceta.