La campanya popular contra Filmin, després de la decisió de la plataforma d’oferir l’impresentable documental Ícaro: la semana en llamas (i la seva encara més absurda justificació posterior, com si seleccionar continguts no fos la feina dels programadors), demostra dos fets: el primer, que aquí la lluita pel relat encara continua. Els policies busquen en aquest vergonyós audiovisual aparèixer com a herois davant d’uns manifestants que, segons afirmen els agents literalment, ja no eren manifestants, sinó persones en peu de guerra. I el segon: més enllà de la lluita pel relat, la pretensió del PSOE de girar full i de provocar l’amnèsia col·lectiva no ha tingut èxit. El dol perviu, la memòria també i la vigència del conflicte es manté en una brasa intacta. Si ens punxen, encara saltem. Bé.
Ícar és un personatge de la mitologia grega que va voler volar massa alt amb unes ales de cera i plomes, i que va caure al buit per voler acostar-se massa al sol: les forces de l’ordre espanyoles van voler batejar l’operació amb aquest nom per assenyalar (i castigar) la desmesura i excés de confiança del moviment independentista. Hi ha un altre documental, però, que paradoxalment també es pot trobar a Filmin i que s’anomena Maidan, en referència a la Maidan Nezalèjnosti, que en ucraïnès vol dir plaça de la Independència. Els fets que van succeir a Kíiv els anys 2013 I 2014 (l’Euromaidan, la manifestació proeuropea més gran de la història) també començaven amb protestes pacífiques, que van derivar en una dramàtica batalla campal: com aquí, si bé de manera més dura i cruenta (allí sí que hi va haver morts), allò ja no semblava tant una protesta com una revolució.
L’any 2019, a Barcelona, allò que va succeir a Urquinaona o a l’aeroport (encara aleshores oficialment anomenat aeroport del Prat) va ser una reacció popular a un atac institucional contra la població en tota regla. Després de les estomacades del referèndum del 2017 i, sobretot, després de la sentència humiliant contra els líders del procés, tot allò ja era un acte de simple defensa. Defensa de què? De la terra, de la gent. Contra l’explícita ocupació del país. Contra els policies que van atonyinar les nostres àvies i avis, un cop desembarcats de vaixells expressament atracats al port. Però també contra els jutges capaços de dictar sentències que forçaven (i retorçaven) la llei vigent, contra un enemic ja declarat, contra un rei que ja no ens considerava dignes de respecte ni de protecció. Contra unes institucions que, si ja abans les consideràvem allunyades, ara apareixien explícitament creades per a sotmetre’ns. No, l’aeroport i Urquinaona ja no eren vies catalanes o actes de la Diada: eren un alçament contra una provocació excessiva. Ja s’havien desbordat tots els torrents de la indignació popular.
Els fets del 2019 mereixen un document d’alta qualitat i àmplia difusió, com el mereix l’1-O del 2017
Vivim, però, a l’Estat espanyol: aquí el que tenim és un documental propagandístic i protofeixista com Ícaro, en comptes del fabulós documental Maidan, que sí que mostra les inicials manifestacions pacífiques a Ucraïna, explica el conflicte i retrata els posteriors i sagnants enfrontaments entre policies i civils. Un documental, aquest sí, aclamat internacionalment. Capaç de posar-se a la pell de les víctimes, de sortir de la propaganda repressiva contra tot un grup objectivament identificable. I aquest és, de fet, el punt que veritablement vull assenyalar: em fa vergonya que siguin els fatxes qui hagin aconseguit produir i penjar a Filmin un documental com Ícaro i que, en canvi, nosaltres no hàgim estat capaços de produir i penjar a les plataformes un Maidan que exposi la cruesa (i les raons) del conflicte d’Urquinaona o de realitzar un audiovisual, ficcionat o no, sobre el fascinant (i, aquest sí, heroic) moviment que va aconseguir posar urnes i paperetes l’1 d’octubre del 2017.
Filmin ha escollit penjar Ícaro, i jo he escollit donar-me’n de baixa. Tinc llibertat d’escollir els meus companys de viatge. No em sembla que hagi de pagar una plataforma que exhibeix propaganda de la repressió contra el meu poble. L’excés de confiança ha portat Filmin a ser un Ícar amb ales de cera que es fonen vora el sol, i això serà així fins que rectifiqui i demani disculpes. Però, si he de ser honest, el que a mi em fa més mal és veure com el nostre relat (o, simplement, el retrat just del nostre conflicte) no ve recollit en cap audiovisual de rellevància internacional. Els fets del 2019 mereixen un document d’alta qualitat i àmplia difusió, com el mereix l’1-O del 2017 i, de fet, tot plegat hauria de ser un document unificat. I, un cop produït i realitzat, oferir-lo a Netflix o a Amazon o a qualsevol plataforma que encara no hagi comès l’error d’insultar-nos a la cara. En definitiva, no podem viure només de la queixa: com aquells dies, quan cal també hem de saber tornar el cop. Boicot? Sí. Transformar els nostres Ícars en places de la Independència, també.