Crec que no seré l’únic a compartir la sensació que, des de fa un temps, vivim en un estat de certa angoixa col·lectiva respecte a com serà el nostre futur com a societat; imbuïts en una sensació de descontrol sobre l’evolució de les coses, amb la intuïció que el futur pròxim difícilment serà millor que l’actual.

Són molts els elements que crec que componen aquest còctel, en certa manera explosiu, que genera diverses capes de preocupació en diferents àmbits de la societat, tot i que, grosso modo, crec que es poden resumir en quatre grans eixos.

El primer és la percepció que vivim en un món en guerra, arran dels conflictes a Ucraïna i Gaza, però també en altres parts del món; quelcom que ha desfermat una carrera armamentista desbocada, com feia temps que no s’havia vist. A això s’hi suma el creixement —que de nou aparenta ser irrefrenable— de l’extrema dreta, quelcom que a Occident es fa ressò d’un trumpisme en fase expansiva, però que alhora va acompanyat d’un increment de les tendències autoritàries i del descrèdit dels valors liberals arreu. A més, ens trobem davant, també, de l’avanç implacable del canvi climàtic, amb unes conseqüències cada dia més properes i punyents, alhora que, en paral·lel, vivim la crisi —buscada i propiciada per actors poderosos— del multilateralisme i dels consensos globals necessaris per fer-hi front, tant des de la perspectiva de la mitigació com de l’adaptació.

I finalment, i no pas menors, són els desafiaments que planteja l’evolució de la intel·ligència artificial (IA), que, si bé és cert que brinda possibilitats enormes —per exemple— en l’àmbit de la recerca biomèdica, també genera dubtes i preocupacions molt majors en altres dominis. Recels com els derivats del seu impacte en el mercat de treball, i que s’estenen en àmbits encara més preocupants com el conegut com a “risc existencial” de la IA, aquest ja de caràcter civilitzacional. Uns reptes inquietants per la seva dimensió i, sobretot, per la percepció que les iniciatives que s’han dut a terme fins ara respecte a la seva eventual regulació no acaben de ser ni del tot suficients ni efectives.

Doncs bé, en un context tan dens com aquest, tan poc encoratjador, aquesta setmana s’ha fet pública una notícia que convida a l’optimisme i que, a títol personal, m’ha generat un petit bri d’esperança. I em refereixo a l’anunci fet per un grup de les principals fundacions nord-americanes que han creat una aliança coneguda com a Humanity AI. Es tracta d’una iniciativa de cinc anys, que compta amb un pressupost de 500 milions de dòlars, i que té com a missió principal “l'establiment d'un futur centrat i impulsat per les persones on la IA serveixi per a la humanitat, enforteixi les comunitats i millori la creativitat humana”.

Deu de les principals fundacions privades nord-americanes centraran una part substancial dels seus recursos treballant perquè “el futur no sigui definit pels algoritmes, sinó per la humanitat com a força col·lectiva”

És a dir, deu de les principals fundacions privades nord-americanes —des de la Fundació Ford, passant per la McArthur, la Mellon, la Mozilla o la Packard— centraran una part substancial dels seus recursos en els pròxims cinc anys treballant perquè “el futur no sigui definit pels algoritmes, sinó per la humanitat com a força col·lectiva”. En paraules de Michele J. Lawando, presidenta de la xarxa Omidyar, una de les promotores de la iniciativa, “la IA no és el destí, és disseny (...) Ens trobem en una cruïlla. Les decisions que prenguem ara sobre qui construeix la IA, qui se'n beneficia i quins valors la configuren, determinaran si amplifica les necessitats humanes o les erosiona. Aquest futur és nostre per dissenyar”.

Paraules, i fets, que, com ja he dit, generen esperança. Evidentment, 500 milions de dòlars són una gota en l’oceà de la inversió anual en desenvolupament de la IA, però ben utilitzats poden contribuir de manera decisiva a “garantir que la IA sigui una força per al bé, posant les persones i el planeta primer de tot”. I això és bo, i convida a un cert optimisme. I ho fa no sols per la naturalesa de la mateixa iniciativa, sinó també perquè evidencia —sense ser aquest el seu objectiu— que encara hi ha esperança als Estats Units. Perquè, a pesar de tota la destrossa institucional, democràtica, social i humana que està fent el trumpisme en aquell país, veiem com, ara com ara, es manté un múscul important capaç de fer plantejaments i accions significatives fora del marc mental del món MAGA. Perquè és cabdal que, més enllà de les protestes ciutadanes —de per si importants i significatives—, actors rellevants de la societat nord-americana continuïn la seva tasca a favor del bé comú tot defensant la democràcia, l’educació, la cultura i les humanitats, així com el valor del treball.

PD: Crec que és la primera vegada que faig una postdata en un article. Ara bé, com a sabadellenc, i parlant d’esperança, no em puc estar de dir que la derrota de l’OPA hostil del BBVA contra el Banc de Sabadell també convida a l’optimisme. De tant en tant, reconforta veure un David derrotant un Goliat, com quan Sant Jordi derrota el drac. En qualsevol cas, aquest resultat serà bo per al ciutadà i, sobretot, per al consumidor, també per a Catalunya i per a Sabadell. En el cas de Sabadell, especialment si el banc ara manté els compromisos contrets darrerament amb la ciutat que el va fer néixer i créixer.