Tant se n’ha parlat, de la llei d'amnistia, aquest darrer any, i tant se’n parlarà i escriurà arran de les sentències del TC que s’aniran dictant —més d’una desena— i que convindria que fossin acumulades, que hom corre el risc de perdre’n el context i relat històric.

I escric això perquè la institució de l’amnistia i la llei orgànica que la suporta no és un episodi aïllat ni ho pot ser, ni permet ubicar-la en un “jo et dono perquè tu em donis”, si més no, perquè fa molts anys que estem mancats d’un verdader diàleg.

A Espanya, en el període 1832 a 2024, s’han concedit una seixantena de drets de gràcia, entre amnisties i indults totals o generals, tan significatius com els que es varen atorgar en insubmissions i conspiracions carlines, la Gloriosa, el sexenni democràtic, la Restauració, les del 1976, etc., fins a l’adveniment de la democràcia el 1977. Però la que em crida més l’atenció és la del 4 de juliol del 1924, sancionada per Alfons XIII amb motiu del conegut com “Desastre d’Annual”, fets ocorreguts el juliol del 1921 al Rif (el Marroc) a les posicions d’Annual i Mont-Arruit. El govern de Manuel Allendesalazar va haver de dimitir i es va decidir incoar una instrucció, que va derivar en un dels motius de l’aixecament el 13 de setembre del 1923 de Primo de Rivera des de Barcelona, i ningú va entrar a la presó.

Amb aquests antecedents, se’ns fa difícil comprendre, en determinats sectors d’opinió, l’enconament intel·lectual i formal en contra de la Llei Orgànica 1/2024 d’Amnistia, i que porta per títol, “la normalització institucional, política i social a Catalunya”. La sentència del Tribunal Constitucional del 26 de juny passat l’avala, si bé a l’article 1.1, per omissió, li demana correspondència amb el principi d’igualtat, declara nul el paràgraf segon de l’article 1.3 per una raó de temporalitat, i sotmet a interpretació els apartats 2 i 3 de l’article 13, però queda clar que l’amnistia respon a una raó de justícia, es reconeix el succeït i enjudiciat com un fenomen complex, es matisa que el judici de constitucionalitat no és un judici d’intencions polítiques, essent el seu perquè jurídicament indiferent.

Prop d’arribar al vuitè aniversari dels fets d’octubre del 2017, són fora de Catalunya un expresident i dos exconsellers d’un Govern de la Generalitat

Per principi, una llei debatuda i aprovada per un parlament en un estat democràtic de dret no pot ser considerada d’autoamnistia, més quan respon al ius in officium del legislador, article 23 CE, i al pluripartidisme democràtic. Tanmateix, a les consultes del 9 de novembre del 2014 i de l'1 d’octubre del 2017 no s’hi arriba per art d’encanteri, ni tampoc a la declaració parlamentària del dia 10 d’octubre del 2017, reproduïda el 27 d’octubre següent, manifestació sense eficàcia jurídica per decisió de la mateixa cambra i en el mateix acte.

No és sobrer recordar ara que per STC 31/2010 se li va negar a l’Estatut d'Autonomia de Catalunya del 19 de juliol del 2006 eficàcia jurídica interpretativa a les expressions “Catalunya com a nació” i “la realitat nacional de Catalunya”, quan l’article 2 CE té constitucionalitzada la paraula "nacionalitat". A més, va declarar inconstitucionals part de fins a 14 articles, i 23 articles més els va subordinar a interpretació. En resposta immediata, va córrer per cenacles civils, econòmics, sindicals i, sobretot, acadèmics la paraula desafecció, i a posteriori es van succeir fins a quatre eleccions autonòmiques, la vindicació legítima del dret a decidir, l'estira-i-arronsa amb l’Estat per celebrar un referèndum o aconseguir-ne la transferència competencial per convocar-lo, el creixement exponencial del catalanisme polític i de les seves entitats més representatives, i l’assumpció per la cambra parlamentària catalana d’un ampli ventall legislatiu. En definitiva, es van donar un cúmul d’actuacions per intentar resoldre amb la llei i des de la llei l’efecte negatiu de la retallada estatutària.

Aquesta prolongada conjuntura no va tenir mai cap resposta política adequada ni raonable per part de l’administració central, refractària a tota reforma, més aviat van optar per donar-li llargues, surfejar i, sobretot, no van treure cap profit de la innovadora llei estatal 40/2015, que permetia la cooperació i col·laboració entre administracions, i arribar a acords tangibles.

Al límit, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya va emetre el dictamen número 13/2017 de 26 d’octubre sobre l’acord que podria adoptar el ple del Senat d’autorització del govern de l’Estat a l’empara de l’article 155 CE, i que deia “L’adopció i execució definitiva de determinades mesures ha de ser l'última ratio respecte del protagonisme principal i prevalent que ha de tenir el diàleg i el pacte polític i institucional en la resolució de l’eventual crisi constitucional”, i tothom sap el que va passar després.

Ultra tot això, la STS 459/2019, del 14 d’octubre, va condemnar els acusats pels delictes de sedició, malversació de cabals públics i desobediència, i els va absoldre pels delictes de rebel·lió i organització criminal, i la llei orgànica 14/2022 va expulsar la sedició de l’ordenament jurídic. No em puc abstenir de comentar que l’amnistia, com a institució, és primerament conceptual, en plenitud i unitat.

Tot concloent, fa més d’un any que la llei es va promulgar, han passat amb escreix els dos mesos de tramitació preferent i urgent per aplicar-la, i pels mitjans sabem que encara hi ha moltes causes obertes, també davant el Tribunal de Comptes. I cal fer avinent que s’han executat llargues condemnes de presó, continuen les inhabilitacions i s’han embargat molts patrimonis. Prop d’arribar al vuitè aniversari dels fets d’octubre del 2017, són fora de Catalunya un expresident i dos exconsellers d’un Govern de la Generalitat. L’amnistia és fer les paus, sense ressentiment, poder mirar endavant i restablir la mútua confiança. És l’hora de l’equitat.

Francesc de Paula Caminal i Badia és jurista, exmembre del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i exvocal del Consejo General del Poder Judicial