Em compto, i no em fa vergonya admetre-ho, entre les persones a qui les acusacions contra José Luis Rodríguez Zapatero han sorprès, i molt. Es pot dir que m’han fet caure de cul. Estic convençut que a molta gent li ha passat el mateix. La meva estupefacció es pot considerar, em sembla, representativa, atès que no em compto entre els seus fans, ni entre els fans del seu partit, el PSOE. Vull dir que he contemplat i contemplo la seva figura i la seva trajectòria des de la distància sentimental. Tanmateix, ni m'havia passat pel cap que Zapatero pogués ser acusat de coses com aquestes de què se l’acusa. Com a polític, li reconec determinats èxits i encerts, però també li retrec determinades equivocacions, promeses incomplertes i algunes preses de posició extemporànies. Però el tenia per una persona honorable.
Honorable és aquell que és digne d’honor. I honor, què vol dir exactament? Honor és un terme que ha caigut en desús, suposo que perquè es deu considerar massa conservador o fins i tot caspós. Honor és la qualitat moral que ens fa comportar de manera que els nostres actes no desmereixin l’estima dels altres. Si volem ser més moderns, de l’honor en podem dir també reputació, bona reputació. Un servidor, doncs, atribuïa a Zapatero una determinada consistència moral. Així m’ho semblava. Tant l’honor com la reputació estan directament connectats amb la confiança. En algú honorable hi confiem. La reputació no és flor, ni de bon tros, d’un dia. Es van construint, es van pastant amb el temps, encarregat de confirmar aquesta qualitat moral que atribuïm a algú. La bona reputació, doncs, no s’esgota amb el seu ús: tot al contrari. Amb el seu ús es reforça i esdevé més i més vigorosa. Com a contrapartida, la reputació pot erosionar-se o fins i tot volatilitzar-se per sempre més amb el seu mal ús. Quan algú desmenteix la confiança dipositada en ell. En Zapatero hi confiava molta gent. Per a molts —del seu color polític, però també de fora— era un referent moral. Observi’s aquí que, com més gran és la confiança, més gran és el despit i la frustració. És senzill: només ens podem sentir traïts per aquells en qui confiem. A més confiança en algú, més feridora resulta la traïció.
En uns temps tan enverinats, en què el consens dicta que tots són uns lladres i uns corruptes, que l’estàtua de Zapatero també sigui enderrocada i esmicolada és una tragèdia
Els escàndols, no cal dir-ho, poden erosionar o enterrar de cop la reputació d’algú. El sociòleg John B. Thompson els anomena “reductors de reputació” o “reductors de confiança”. Com que en la societat espanyola eren molts els que, com jo mateix, tenien Zapatero per una persona honorable, el dany que està causant el cas de l’expresident és devastador. Per extensió, el descrèdit afecta una figura molt pròxima a ell, Pedro Sánchez, i també el PSOE. L’escàndol el produeix la transgressió o suposada transgressió de certs valors, normes o codis morals. Quan actuem d’una manera que viola aquestes regles, perdem l’estima, i també l’admiració, dels altres. La reputació. Els escàndols, en definitiva, es fan perdre —de vegades completament— capital simbòlic o, per dir-ho amb més claredat, capital moral.
Algú pot esmenar: Escolti, què passa si finalment es demostra que Zapatero no ha comès cap delicte? Malauradament, quan hi hagi una sentència definitiva, d’aquí a uns quants anys, potser molts, la reputació de Zapatero ja haurà estat arrasada. Com diria aquell, el mal ja està fet. Passi el que passi, la reputació de l’expresident quedarà molt malmesa. Perquè hi ha coses que, encara que no siguin delictes, són lletges i també danyen l’honorabilitat. I perquè en el món actual la presumpció d’innocència és un abrigall de paper de fumar. A la seva absolució, si es produís, no li dedicarem ni una mil·lèsima part de l’atenció i el temps que invertim a xipollejar aquests dies en el femer que l’envolta. Les acusacions, malauradament, són molt més llamineres que una absolució. Com va confessar Rufián, el gran sentinella del govern de Sánchez: “Si esto es verdad, es una mierda; si esto es mentira, es una mierda aún mayor, que hemos visto muchas veces [...]. Tienen que entender que hay mucha gente de izquierdas a la que esto les rompe el corazón”.
L’honorabilitat, la bona reputació, ha esdevingut un bé escàs. Sobretot en la política. Per aquest motiu, l’assumpte Zapatero resulta molt greu, destructiu i dolorós. En uns temps tan enverinats, en què el consens dicta que tots són uns lladres i uns corruptes, que l’estàtua de Zapatero també sigui enderrocada i esmicolada és una tragèdia. Un desastre sense matisos, que ens perjudica a tots i fa malbé una mica més la democràcia. Quan la brutícia s’imposa, quan el cinisme i el nihilisme s'estenen, i res ja no val la pena, els populistes i els demagogs arrasen. Ens arrasen.