Segurament hi deu haver catalans a qui, inicialment, els n’hagi pogut afalagar la idea, però hauríem d’analitzar amb molta cura alguns dels "homenatges" organitzats darrerament en clau madrilenya a destacats prohoms catalans. Cal demanar si han estat homenatges en tota regla o més aviat exercicis per afavorir les agendes ideològiques dels seus organitzadors.
En aquest aspecte, ens preguntem què n’haurien pensat Antoni Gaudí i Pau Casals de determinats actes en l’any dels seus aniversaris respectius. Jo vaig seguir amb creixent preocupació, per exemple, la cerimònia viscuda el 21 de setembre passat a les Corts de Madrid en ocasió del Dia Internacional de la Pau. Algú devia pensar que era una bona ocasió per, aprofitant que "el Pisuerga pasa por Valladolid", incorporar Casals a la cerimònia i —de passada— engalipar algun catalanet despistat. I potser, en principi, prometia la convocatòria, no dic que no. Però, fou realment un homenatge a Casals? O fou més aviat un intent descarat d’utilitzar Casals per blanquejar el corprenedor dèficit democràtic que arrossega l’Estat espanyol, que mai ha expiat —ni encara menys jutjat— el seu passat franquista?
En aquest aspecte, crida poderosament l’atenció el discurs de la presidenta del Congrés, Francina Armengol. No se li va acudir res més desafortunat que llegir un vers de la polonesa Wisława Szymborska (Nobel de Literatura, 1996), que deia: "Després de cada guerra, algú ha de netejar. No es netejaran soles les coses. No es repara sola la memòria, ni es retorna sola la dignitat a tantíssimes persones vives i desaparegudes. No es compleix sol el dret internacional humanitari", etc. El que corprèn de la utilització d’aquests versos és el cinisme amb què, sense una sola guspira d’autocrítica, la senyora Armengol aplicava aquesta idea a Espanya. Perquè la realitat és que Espanya no va utilitzar ni un trist kleenex per netejar-se després de quaranta anys de dictadura. Una Espanya on els monuments franquistes de la Moncloa, Tortosa i el port de Palma encara avui resten dempeus, amb tot el que la seva tètrica silueta representa. Com gosen dir que han "netejat" res si durant dècades van continuar vigents les penes als antifranquistes i quan encara tenen sense obrir la gran majoria de fosses comunes de la Guerra Civil —incloent-hi el Valle de los Caídos— i sense jutjar un sol crim del franquisme? A quina "neteja" es refereix exactament la senyora Armengol?
Barrejar Pau Casals en tot aquest escenari, sense una marcada dosi d’autocrítica, és una farsa immensa. Un insult a la seva memòria. Un insult als catalans. Per cert, els grans absents de l’acte. Cal saber que qui omplia mig hemicicle de les Corts durant aquell acte eren —i són— diputats de formacions que han combatut per terra, mar i aire tot intent no ja de "netejar" Espanya, sinó de jutjar els monstruosos crims dels seus, dels franquistes. Igualment, crida l’atenció la celebració d’un acte d’enaltiment de la pau en una cambra que mai va condemnar l’ús massiu de violència policial contra votants catalans indefensos aquell èpic Primer d'Octubre del 2017, episodi que van titllar de "colpista" aquells grans defensors del colpisme feixista de Franco. Com s’atreveixen a evocar Casals en una cambra que mai ha blasmat la persecució de la violència policial i la utilització indiscriminada de lawfare i mètodes policials dignes de la dictadura contra oponents polítics, com els emprats contra 4.000 polítics i activistes catalans arran del procés? Per cert, a l’acte ni tan sols van reproduir-hi el famós discurs de Pau Casals a l’ONU l’any 1971. Quina pau volen enaltir aquesta gent i el seu rei, que, per cert, com la dona de Casals, Marta Montáñez —i alguna formació catalana—, significativament eren absents de la sala, evidentment per raons del tot contraposades?
Homenatgen Casals i Gaudí per a allò que els interessa, per fer-se’ls seus. Però n’extirpen l'element que més els caracteritza i distingeix, la seva insubornable catalanitat
Sé que sempre és polèmic extrapolar el pensament dels que ja no hi són. I també és evident que aquest any d’aniversari ha de ser, principalment, per homenatjar; no per polemitzar. Però hi ha coses que imperiosament s’han de dir. Si em permeteu, i per raons familiars i per la gran amistat que l’unia amb el meu avi, Josep Trueta —posant com a prova l’extensa correspondència entre ells, recollida pel president Torra al llibre Estimat doctor/ Admirat mestre—, permeteu-me que dubti que Casals hauria admès aquesta mena d'"homenatge". Un home que es va negar a actuar a països que van reconèixer Franco, per què hauria de deixar-se honorar pel parlament d’un país que fa poc va permetre la vergonyosa suspensió de dos presidents del seu país? Per què havia de deixar-se honorar per un parlament d’un país que —en contrast radical amb l’Alemanya de Nuremberg i l’Argentina post-Videla— ha concedit la més completa immunitat als crims i criminals d’una sanguinària dictadura que Casals va combatre durant els darrers trenta-set anys de la seva vida?
Igualment, quan considerem la figura de Gaudí, podríem adduir més d’un paral·lelisme amb Casals pel que fa a les intencions d’algun dels seus "homenatjadors". El caràcter obscurantista i parcial que han mostrat en determinats moments salta a la vista. Com, per exemple, en el refús a complir amb el molt català costum de col·locar la senyera en completar-se una obra, com va passar a la torre de Jesús de la Sagrada Família en ocasió de la visita del papa. Però molt més cridaner que això —en sintonia amb el clima catalanofòbic que regna d’ençà del 155— és la rocambolesca expulsió policial del temple de la Sagrada Família dels 600 cantaires catalans. Va ser una actuació intolerable sobre la qual no se'ns ha volgut donar cap explicació ni cap justificació, començant amb el silenci del president Illa al respecte. No recorda tot plegat els famosos Fets de Palau del 1960, en plena dictadura? A qui pot estranyar que hi hagi gent que arribi a preguntar-se si realment hi ha tanta diferència entre el tracte que rebem els catalans en democràcia i el que rebíem en dictadura? Perquè, us imagineu que passés el mateix amb una massa coral a Madrid o a qualsevol país democràtic en una ocasió semblant?
Certament, episodis rocambolescos com el de l'"homenatge" a Casals a les Corts o la consagració de la torre de Jesús del 10 de juny passat no obeeixen a cap casualitat. Les casualitats en política no existeixen. No cal ser un analista gaire perspicaç —com l’altre dia apuntava el gran Antoni Bassas— per inserir aquests episodis —com també el de la vergonyosa celebració del Mil·lenari de Montserrat, en el seu dia— en una campanya molt curosament dissenyada per obviar —quan no obertament denigrar i castigar— la catalanitat i les ànsies de llibertat del poble català. Homenatgen Casals i Gaudí per a allò que els interessa, per fer-se’ls seus. Però n’extirpen l’element que més els caracteritza i distingeix, la seva insubornable catalanitat.