"Arriba un moment que es fa necessari abandonar la roba gastada que ja té la forma del cos i oblidar els camins que ens porten sempre als mateixos llocs. És el moment de la travessia. I, si no gosem emprendre-la, ens haurem quedat per sempre al marge de nosaltres mateixos". (Fernando Teixeira de Andrade) 

La roba gastada. El periodisme gastat. Els papers gastats. Les redaccions que se'n van anar com el fum dels cigarrets que ja no fumem quan teclegem la peça, el titular, ara també el tuit, els tags, la meta-description. El periodisme, els diaris, els mitjans, quan esdevenen fortalesa o fortí, quan els que paguen i fan el periodisme aixequen murs, el periodisme se segresta a si mateix. Llavors s'interromp el viatge, que és diàleg entre vostè, lector o lectora, i jo, i els altres -els nostres propers, els encarnats, aquells sobre qui escrivim fins i tot sense que ho sàpiguen-. Estem envoltats de balenes encallades en una platja brillant que s'allunya en l'horitzó.

Davant de la crisi del periodisme, pregunta-li a un periodista, a qualsevol director de diari o mitjà gran o petit, i, com qui recita un mantra, et respondrà, veloç: “Més periodisme”. Pregunta-li pel clàssic quartet de les tres professions més injuriades: “putes, polítics, policies i periodistes”, i et dirà que “Més periodisme”. I així, entre tots -vostès també- continuarem negant-nos el pa i la sal i alimentant l'espècie que el que fem no és periodisme.

I, tanmateix, és veritat: “Més periodisme”. A la crisi del periodisme (hi ha alguna cosa que no estigui en crisi?; potser vostè, no ho està?) hem de respondre amb més periodisme. Com? Ens paguen per formular(nos) les preguntes correctes... i diferir les respostes. Sentim decebre'ls. Però es fa camí quan es camina i el moviment es demostra caminant. El periodisme, si de cas, deu o hauria de ser un diàleg que persegueixi construir respostes. El diàleg ni comença ni acaba. Ni té principi ni final. És el diàleg el que ens porta (Gadamer). El contrari és el silenci ensordidor. Violències. Amos, esclaus. Les edats de la pedra.

Si els déus i la tecnologia ens són propicis, El Nacional, l'aventura que fa sis mesos vam començar aquí, haurà mutat de blog a diari per continuar sent diàleg continu a la xarxa i en l'aquí i l'ara mateix

Cercarem nous llocs. Si els déus i la tecnologia ens són propicis, El Nacional, l'aventura que fa sis mesos vam començar aquí, haurà mutat de blog a diari per continuar sent diàleg continu a la xarxa i en l'aquí i l'ara mateix. Estem llançats a la realitat, que és sempre, reconegui's ja, la nostra realitat. La més pròxima, la del nostre temps, la que hem/ens hem d'explicar, analitzar, comprendre i compartir.

Fa molt que es van acabar els púlpits de paper, encara que els fantasmes vaguin per les grans avingudes. Els diaris seran de l'aquí i l'ara o ja no seran. O seran camps sense portes i converses horitzontals, seran aproximacions a veritats sempre en construcció, com el temps a què pertanyen, o seran vedats tancats i barrats i cetacis enfonsant-se en la sorra de si mateixos. Possiblement estem condemnats a diferir les respostes, però hem de continuar plantejant i plantejant-nos les preguntes correctes.

Tenim moltes coses que explicar(nos). Partim. Amb vostès. I des de nosaltres mateixos.