Durant els anys més crus del procés, l’espanyolisme desacomplexat —i l’acomplexat, l’equilibrista, també— es van entestar a reivindicar una “Diada de tots”. O un “Sant Jordi de tots” també. En el fons, aquest potineig de la celebració i la festa feia d’evidència que allò que és orgànicament català, allò que ha configurat la nació des d’ella mateixa durant segles, no s’explicava a través de l’espanyolitat. I com que no ho feia, aquells que procuraven articular un discurs en què catalanitat i espanyolitat són complementàries en la mesura que no s’és més català del compte, se’n sentien exclosos. Era, en el fons, una evidència que la història, la tradició, els patrons o fins i tot els mites fundacionals —que té qualsevol nació— no parlaven d’ells. Que havia de ser “de tots” perquè, si era dels catalans, ells no hi eren. Era, doncs, una evidència de la diferència.
Aquest diumenge 12 d’octubre, la portada d'"El suplement" d’en Roger Escapa a Catalunya Ràdio parlava d’una hispanitat de tots, fent referència a aquesta tàctica retòrica assimiladora que durant anys l’espanyolisme ha fet servir contra els catalans. “De la mateixa manera que fa anys es reclamava una Diada de tots, ens podríem preguntar si comença a tocar una hispanitat de tots. Una hispanitat que tregui pit de la diversitat, amb més cervell que tancs (...) i amb una revisió honesta de la conquesta d’Amèrica”. Havíem sentit, fins ara, davantals d’en Ricard Ustrell que eren un autèntic altaveu a la propaganda electoral socialista. Aquest, però, no havia estat el tarannà d’en Roger Escapa. Suposo que les pressions polítiques són indefugibles i que tots plegats hem abdicat de defensar que tenir mitjans públics no sigui sinònim d’entregar els mitjans del país al partit que és al govern.
Parlar d’una hispanitat de tots és comprar i difondre el marc ideològic nacional i nacionalista espanyol del PSC
Escric això perquè parlar d’una hispanitat de tots és comprar i difondre el marc ideològic nacional i nacionalista espanyol del PSC. És renunciar a la idea que la catalanitat, com a adscripció nacional, pot definir-se a través d’ella mateixa sense ser una condició subalterna d’una hispanitat que, als qui se la fan seva, encara els costa de concretar. És abraçar el plantejament que el problema que els catalans tenim amb la hispanitat és moral: no ens la fem nostra perquè està construïda sobre sang i colonialisme, i explotació. I perquè és una mica de dretes i perquè no demana perdó pel que ha fet. Emmascarat en un to de crítica, el marc de la “hispanitat de tots” és el que fa possible l’horitzó en què una hispanitat que inclou els catalans sense fer-los renunciar a la seva catalanitat no només és possible, sinó que és desitjable. Que hi hem de contribuir pel bé i la justícia, entesos en un sentit universal. Que la possibilitat de ressignificar-la i redimir-la del seu passat penja del seu grau de diversitat. I que aquest ha de ser el nostre objectiu: una cosmovisió nacional que ens responsabilitzi i, en conseqüència, ens lligui més a la hispanitat. Una hispanitat, per cert, que encara avui es fonamenta en l’anhel de fer-nos desaparèixer.
Rere el moralisme i la crítica aparents, hi ha un viratge de rumb polític i discursiu que pretén canviar la manera que la catalanitat té de definir-se. És, en el fons, el mateix objectiu que hi havia i que hi ha quan es parla de “la Diada de tots”, el “Sant Jordi de tots” o “la Catalunya de tots”. Un eslògan, per cert, que Salvador Illa fa servir sovint i que avui se serveix de la ràdio pública per, gradualment, procurar canviar els pols sobre els quals orbita el país i la idea de nació que tenen els catalans. Amb els arguments de la inclusivitat i la diversitat, l’espanyolisme banal promou l’assimilació. Amb aquests arguments articulats des de la hispanitat o la catalanitat, els socialistes volen desdibuixar les fronteres naturals entre una cosa i l’altra per a fer-ne néixer una de nova que, en realitat, serà tan vella com sempre. Una vegada més, en nom del progressisme, els socialistes fan espanyolisme. I sembla que la ràdio pública del nostre país s’hi posa bé.