Ara que tothom ja fa vacances —a excepció dels autònoms, dels cuiners de paelles dolentes i de les putes d’Eivissa— al columnista polític només li resta la missió de veure el poder amb la lleugeresa moral de la calça curta. Si parlem de Catalunya, aquesta és una actitud irònica que podríem aplicar la major part de l’any, perquè “el govern de tothom” narcotitza fins i tot els drogoaddictes amb la seva actitud perpètuament funcionarial, i el processisme ja s’ha encarnat en aquella senyora múltiplement traïda que només demana al marit una mica d’imaginació en les excuses que dispara per cardar-li el salt. Així s’ha esdevingut, en el segon cas, amb un dels meus temes favorits d’aquest final de curs; la hisenda catalana, un invent del qual tinguérem primera notícia quan Artur Mas i el seu escuder Mascarell s’inventaren allò de les estructures d’estat, amb l’èxit d’aplicació que ja coneixeu.

El tema de la “hisenda pròpia” té molta gràcia, car, mercès als socialistes i a llur negociació amb Esquerra Republicana, hem sabut que aquesta futura branca de la nostra autonomia —pionera d’una Espanya federal a la carta— només té capacitat per recol·lectar alguns impostos especials. Encara més, els mateixos cervells econòmics del PSC han declarat que l’Agència Tributària de Catalunya només podrà operar com a tal l’any 2028, en cas que el Govern fitxi i adoctrini fins a set-cents funcionaris més dels que hi té (com informava aquest mateix diari, hom exclou la transferència dels treballadors que ja exerceixen a les filials de la hisenda espanyola a Catalunya; suposo que aquests pencaires públics són com els xofers de Renfe, i això de conduir o de sumar en català els sembla un atac als drets humans). Ras i curt, la realitat d’una recaptació nacional serà lenta i potser acabarà demorant-se més d’un lustre.

Tot això són detalls esperables, perquè ja se sap que això de les transferències de poder és quelcom que provoca al·lèrgia als espanyols. Però la cosa serveix, insisteixo, per palesar novament les mentides de l’Astut i de tots els polítics del procés, que havien perjurat fa anys que la hisenda catalana tenia la fiabilitat d’un auto germànic. A banda de les promeses del nas punxegut oficial del país, val la pena viatjar a l’hemeroteca per veure com —tot just a un meset de l’1-O— Puigdemont i Junqueras presentaven l’invent sota el lema “Més a prop, més enllà” com una de les garanties de la secessió. “A ningú no se li escapa que posem en marxa les estructures necessàries per complir la voluntat que expressin els catalans, la millor garantia d’un país normal”, sostenia gallard en Carles. “Volem la responsabilitat”, reblava joliu l’Oriol junquerisme-és-amor; “estem enamorats de la responsabilitat”.

El tema de la “hisenda pròpia” té molta gràcia, car només té capacitat per recol·lectar alguns impostos especials

No citaré més frases relatives a la hisenda del passat, perquè el lector deu trobar-se a la platja i no vull augmentar-li la mala llet, amb el conseqüent perill d’ofegament per insolació o ingesta problemàtica de patates xips. Simplement, val la pena, tot i que no serveixi per a gaire cosa, recordar fins a quin punt aquest parell de líders ens aixecaren la camisa i també fins a quin punt resulta atípic que encara comandin les seves formacions amb mà de ferro. Però bé, Catalunya és així i el sentit de la responsabilitat acostuma a ser un destorb. Si ens centrem en el futur, jo diria que la hisenda catalana pot patir un destí semblant al de l’Estatut; sembla que, amb la legalitat vigent, aquesta serà una iniciativa que PP i Vox podrien dur al Constitucional, amb el conseqüent vodevil jurídic. Qui sap si, com passà amb l’Estatut, l’invent s’acabarà aplicant amb més competències a altres comunitats.

En qualsevol cas, Salvador Illa en té prou amb aquest panorama independentista per anar surant, mentre transforma les mentides d’Artur Mas en veritats aplicades a mitges, per continuar així ben tranquil a la presidència i fent d’escuder a Pedro Sánchez (al capítol de la falsia pel que fa a la hisenda també hauríem de recordar el paper de la gran Marta Rovira, però a l’estiu fa mal de xerrar sobre la gent traspassada). I qui dia passa any empeny. Si més no, Illa no ha tingut la indecència de parlar-nos d’Ítaca. Dit això, quan l’invent es faci efectiu no passeu ànsia; patirem el mateix robatori impositiu, of course, però ens el farem nosaltres mateixos.