Què hi ha i qui hi ha darrere dels avalots cada cop més violents que des de fa uns quants dies colpeixen les principals ciutats d'Europa i que de moment han arribat fins i tot a Barcelona? Tot va començar a França, on hi ha hagut fins ara els disturbis més greus a París i a les ciutats més importants del país, després s'han escampat a Itàlia i Alemanya i, ara com ara, Catalunya i Euskadi també n'han patit les conseqüències. És obvi que la incògnita no es resol amb el mantra que es tracta d'unes manifestacions d'estudiants i prou, tampoc que són producte d'un malestar social cada vegada més generalitzat o que es deuen a un afartament creixent de les classes populars amb les elits que les governen. És tot, malgrat ser tot això cert, molt més complex i molt més complicat d'escatir, perquè són múltiples els factors que s'hi barregen, entre els quals la immigració no regulada i descontrolada.
Per intentar esbrinar què passa realment res millor que prendre bona nota de què en diuen els fins ara primers i principals afectats: els francesos. L'enginyer de software i emprenedor tecnològic Brivael Le Pogam descriu, en una publicació al seu compte de Twitter, com "quaranta anys de podridura lenta econòmica i social alhora" han convertit França en "un país que treballa menys, paga més, rep menys seguretat i ja no s'atreveix a dir què és". Els responsables en són, segons ell, els diferents governs dits d'esquerra que hi ha hagut des que François Mitterrand va accedir al palau de l'Elisi, que s'han carregat l'economia i l'estructura social amb un programa polític que en realitat "és pur romanticisme" per haver fet creure al ciutadà que, com si es tractés de xauxa, "l'estat ho pagarà tot", però també la dreta, que, de Jacques Chirac a Emmanuel Macron, "tampoc no ha arreglat res" perquè "s'ha limitat a gestionar el declivi" i "li ha faltat coratge per revertir-lo".
Brivael Le Pogam —autor de la denúncia, el mes de maig passat, que es va fer viral a les xarxes socials i va aixecar molta polseguera, segons la qual la filosofia francesa de després de la Segona Guerra Mundial (Michel Foucault, Jacques Derrida i Gilles Deleuze) és culpable de l'origen del moviment woke— sosté que el que han fet tots aquests governants només ha servit per "encarir la mà d'obra francesa, destruir la cultura de l'esforç i ensenyar a tota una generació que el treball és una càrrega que l'estat hauria de reduir per a tu". El resultat és que "el deute públic, que estava al voltant del 20% del PIB quan va arribar François Mitterrand el 1981, ara se situa en el 118% del PIB i, sense esforços pressupostaris, escalarà fins al 130% del PIB el 2030". El "col·lapse econòmic" ha avançat en paral·lel a la "podridura social", explica, i això ha provocat el sorgiment d'un "clientelisme electoral" en el qual "s'intercanvien subsidis, llocs de treball i silenci per vots", de manera que "cada nou subsidi crea un elector que tem perdre'l" i "cada nou lloc de treball públic crea un elector que defensa el sistema". Les polítiques de l'esquerra —socialistes i comunistes, d'acord amb Brivael Le Pogam—, doncs, "no fan la gent més rica, la fan dependent", i, un cop ensorrada l'economia, substitueixen el relat per la "batalla moral", en funció de la qual "qualsevol que plantegés la qüestió en termes de o immigració o integració seria un racista".
Davant d'una situació de fallida econòmica i de trencament social com l'actual, ell proposa una recepta per mirar de reconduir-la que té dues opcions. "La primera opció és deixar de mentir-nos. El multiculturalisme, que significa moltes cultures vivint una al costat de l'altra sense regles comunes, no funciona. Mai no ho ha fet, enlloc. Quan no hi ha una cultura compartida al damunt, una cultura finalment s'imposa sobre les altres. Això no és odi, és sociologia. El que va funcionar a França durant cent cinquanta anys va ser l'assimilació. Vens, et fas francès, assumeixes l'idioma, les lleis, la història, el sistema de vida. A canvi, la nació et rep completament. Assimilació més immigració controlada. I l'acord ja està signat amb milions de persones. Fills d'immigrants italians, portuguesos, polonesos, algerians, marroquins i vietnamites que són tan francesos com jo. Ells no són el problema. Són la prova que el model funciona quan tenim el coratge d'aplicar-lo". La segona opció passa per "deixar que l'estat creixi i que el deute exploti, continuar comprant la pau social amb diners que no tenim i continuar lliurant territori a aquells que rebutgen Occident" i "quan el sistema no pugui pagar més les seves promeses, una altra cosa omplirà el buit".
Brivael Le Pogam recorda que el també escriptor francès Michel Houellebecq va escriure precisament aquesta història com a ficció el 2015 a la novel·la Submissió i que molts francesos, després de la incredulitat inicial, "van deixar de riure-se'n fa molt de temps". "França és un país occidental amb valors occidentals: igualtat entre homes i dones, llibertat d'expressió, incloent-hi la llibertat de criticar la religió, la llei per sobre de la fe, el treball com a dignitat, no com a càstig", remarca, i conclou que "algunes coses simplement no són acceptables aquí i hem de tenir el coratge de dir-ho un cop més". Un altre intel·lectual francès, el geògraf i assagista Christophe Guilluy, aprofundeix en el paper que juga la immigració en les protestes que s'estan produint i, en una entrevista al digital Letras Libres, declara que "quan surts de la bombolla política i preguntes a gent d'origen estranger, magrebí, o d'origen francès les demandes són exactament les mateixes: la gent vol feina, serveis públics, seguretat per als seus fills i una regulació dels fluxos migratoris. Aquests quatre punts són els mateixos siguis blanc, negre, magribí, musulmà o jueu".
Els estudiants, els mestres, els metges, els pagesos i molts altres col·lectius surten legítimament al carrer a fer sentir, davant la inoperància dels mandataris respectius, el seu afartament i les seves reivindicacions. Però aquests no són els causants de la violència gratuïta que els últims dies ha sacsejat tantes ciutats
Per a Christophe Guilluy, que el discurs de l'esquerra davant d'aquestes demandes socials sigui dir que "si estàs a favor de regular els fluxos migratoris ets feixista", és estúpid. "Reduir el món a feixista o no, racista o no, fatxa o progre i res més és la mostra de l'enfonsament intel·lectual de l'esquerra", lamenta, quan la realitat és que, "a les enquestes, entre el 70 i el 75% de la població està a favor de regular els fluxos migratoris, i no tan sols els blancs, també la gent humil d'origen magribí, africà, que pensa exactament el mateix". És per tot plegat que, sense negar que de racisme n'hi ha, descarta categòricament que sigui el motor de les protestes, bàsicament protagonitzades per joves, que van començar a França i que s'han estès a altres indrets d'Europa. Les consideracions que fan tots ells sobre el seu país són perfectament traslladables a Catalunya, per exemple, on, veïnatge a banda, es mesclen igualment les mancances socials, la ineptitud dels governants de torn —en aquest moment també mal anomenats d'esquerra— i els problemes derivats d'una immigració absolutament descontrolada en un còctel que, si no s'hi posa remei, pot arribar a ser explosiu.
Hi ha arreu del Vell Continent, doncs, un malestar cada vegada més accentuat envers les classes dirigents que provoca que, cada vegada a més llocs, els estudiants, els mestres, els metges, els pagesos i molts altres col·lectius surtin legítimament al carrer a fer sentir, davant la inoperància dels mandataris respectius, el seu afartament i les seves reivindicacions. Però aquests no són els causants de la violència gratuïta que els últims dies ha sacsejat tantes ciutats. Al contrari, aquests grups han estat utilitzats pels professionals de la destrossa com a parapet de les seves actuacions. Els casos dels aldarulls que hi va haver fa dos caps de setmana a Barcelona i d'altres crides que s'han fet en altres ciutats de tot Catalunya són, en aquest sentit, especialment paradigmàtics, perquè en tots ells les cites ja no s'han disfressat com a manifestacions de cap mena, sinó que s'han convocat directament, sense embuts, com a concentracions per anar a saquejar comerços. I no comerços qualsevols, sinó especialment comerços de tecnologia, de moda i de calçat, que en cap cas no són productes de primera necessitat.
Camuflats darrere del nom de Blocus, tots amb la mateixa estètica consistent a dur passamuntanyes i la cara tapada, entre aquests esvalotadors i saquejadors, com s'ha pogut veure en moltes imatges, hi ha un gruix important de joves d'origen estranger, bé perquè els immigrants són ells mateixos, bé perquè ho han estat els seus progenitors. Això la ciutadania té dret a saber-ho. De fet, molts immigrants que viuen de manera regular a Catalunya han condemnat els actes vandàlics, perquè mostren una estampa de la població nouvinguda que els perjudica i que per aquest motiu rebutgen. Dir-ho no és racista, és una mera constatació de la realitat. Amagar-ho sí que distorsiona la imatge del país que l'esquerra voldria que fos xauxa, però que fa temps que s'ha convertit en una ruïna perquè és possible, efectivament, que una família immigrada pugui viure sense necessitat de treballar gràcies als subsidis i les ajudes de tota mena que pot rebre de les diferents administracions. I si és factible cobrar sense treballar, qui treballa?
La pregunta, com va dir Josep Pla, és: "I tot això qui ho paga?". De qui segur que no és culpa el salvatgisme exhibit als carrers de Barcelona o de Bilbao, al contrari del que pretenen fer creure les elits que governen, és de les xarxes socials. Perquè, tot i que les manifestacions les van començar, a través d'internet, estudiants per reclamar millores en el sistema educatiu i joves en protesta per l'augment del cost de la vida que no poden assumir, no és creïble que els organitzadors de tot plegat i els qui hi ha darrere de Blocus siguin un menor de 16 anys detingut a Bellmunt d'Urgell o un noi de 21 a Cabrera d'Anoia. Hi ha encara massa incògnites sense resposta: què és de veritat Blocus i qui ho manega?, qui mou els fils?, a qui beneficia?