Primer va ser la restauració de l'Ecce Homo de Borja, que es va fer viral a tot el món i va esdevenir motiu de milions de mems. L'autora de la restauració, si se'n pot dir així, Cecilia Giménez, una dona de bona fe, no podia imaginar el 2012 l'enrenou que causaria la seva innocent pintura, que havia deformat completament l'aspecte de l'original. Però tampoc no es podia imaginar que el nyap es transformaria en tot un fenomen que ha portat centenars de milers de visitants i, per tant, riquesa.
Ara ha sigut la Mare de Déu de l'Esperança Macarena, una talla del segle XVII, símbol absolut de la identitat de Sevilla. Entre els dies 16 i 20 de juny, l'equip del catedràtic Francisco Arquillo en va fer una restauració. Però el resultat ha estat un nyap pitjor que el de Borja. Fins i tot The Times ha titulat "Virgin Mary given plastic surgery look in botched restoration”. És a dir, "la Verge Maria se sotmet a una cirurgia plàstica en una desafortunada restauració". Efectivament, la Verge ha canviat de cara. I d’ulls. I d’esperança a passat a tenir cara de tristesa i desesperació. Sort que van informar de la restauració, perquè amb els temps que corren hauríem pensat que Déu ens anunciava la fi del món.
Si cada vegada que es toca una peça d’art es fa una desgràcia, ja sabem com acabaran les pintures de Sixena
El cas és que després de dies sense donar cap explicació als germans i devots, la Germandat de la Macarena ha trencat el silenci a través d'un comunicat —atenció, difós a les quatre de la matinada!—, en què centrava el pes de la responsabilitat en el professor Arquillo, però també anunciava la dimissió del majordom i el priost, els responsables de la gestió, custòdia, cura i preparació del patrimoni de la germandat.
S’entén perfectament el que li passa a la gent de Sevilla. A la vida real també hi ha persones que passen pel quiròfan i sembla que s’hagin sotmès a un procés de testimonis protegits. I s’entén també que a una verge o un sant te’ls hagis de creure. Al meu poble van agafar un amic de model per a un quadre de Sant Sebastià, i ara quan veig l’amic hi veig el sant i quan veig el sant hi veig l’amic. I no sé què és pitjor. Amb la iconografia religiosa no s’hi juga. És com si a la Moreneta la sotmetessin a un blanquejament de pell com a Michael Jackson. Tota una civilització s’enfonsaria.
De tot això només en veig una conclusió. Si cada vegada que es toca una peça d’art es fa una desgràcia, ja sabem com acabaran les pintures de Sixena. El president de l'Aragó diu que se sent enganyat per part del patronat del MNAC —Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i Ministeri de Cultura—, després que el museu presentés un document als jutjats al·legant "incapacitat tècnica" per complir amb el termini del trasllat sense posar-les en risc. Diu Jorge Azcón que exigirà l'execució forçosa de la sentència perquè tornin a l'Aragó immediatament. "A las buenas o a las malas". Doncs res, que anant cap a Borja per veure l’Ecce Homo, podran parar a Vilanova de Sixena a veure com han quedat les pintures. Ho va dir Álex de la Iglesia per lloar la restauració de Cecilia Giménez: “es una icona de la nostra manera de veure el món”. Sí. La de Berlanga.