Què n'hem tret?

Una amnistia a mig aplicar, una gestió de la immigració que en realitat no comporta cap competència normativa, que es pugui parlar en català al Congrés —qui ho vulgui, és clar—, una recaptació de l’IRPF i una sobirania fiscals que no arribaran fins al 2028. Si arriben. Fa molta mandra parlar de política el primer dissabte de vacances, jo ja ho entenc. Però és precisament a l’estiu, quan el fum amaina, que es pot llegir la realitat política d’una manera més nítida. És ara, quan les tertúlies s’han de treure temes de la màniga i sembla que no hi ha actualitat, quan tot s’atura, que va millor de mirar-se segons quines coses. Passa amb la política i passa amb la vida. És en aquest impàs que va bé de pensar. I penso que les promeses buides no són gratuïtes, que rere cada incompliment del PSOE —a Catalunya o a Madrid— hi ha la incapacitat dels partits de matriu catalana de sobreposar-se al pes dels seus errors i les seves covardies. D’això, el país se’n ressent. I penso, de fet, que no és casual que la perllongació —que tendirà a la infinitud— de la implementació de la recaptació d’impostos es debati aquests dies. Finals de juliol, principi d’agost. 

ERC és en un moment tendre. Els últims anys, de fet, s’ha trobat en un moment tendre. Convocatòria d’eleccions rere convocatòria d’eleccions s’ha anat constatant com la seva estratègia de partit catch-all —en l’eix social i nacional– només ha servit per a desfer-li la identitat, prendre-li atractiu electoral i qüestionar-li la credibilitat. La seva adhesió acrítica al PSC i al PSOE només n’ha legitimat els seus governs. Una mala lectura del moment polític i un interès desmesurat per mantenir quotes de poder els va abocar a un esllanguiment que ara no tenen les eines per revertir. Malgrat que aquests dies sembli que Oriol Junqueras s’estigui despertant del somni febril que ha durat set anys, en realitat són els últims intents de marcar perfil i guanyar espai mediàtic sense haver de fer cap canvi de fons. ERC s’ha convertit en un partit previsible per mesell, indigne d’un llegat històric que ara ja ningú creu que tingui una traducció ideològica en la cúpula republicana actual. 

“Estàs d’acord que Esquerra Republicana voti a favor de la investidura del candidat socialista a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures acordades?” Aquesta és la pregunta que ERC va fer a la seva militància i és una pregunta que només qui sobredimensiona la seva força negociadora és capaç d’idear. És fum, perquè ja aleshores el PSC no tenia cap incentiu per a complir amb les dèries dels republicans. Tant la legislatura a Madrid com la legislatura a Catalunya i les medalles autoimposades de grans negociadors han servit per corcar encara més la confiança que el gruix electoral català té en els partits de matriu catalana, i aquesta desconfiança sempre desemboca en una frustració que alimenta els marcs polítics més foscos. 

Quins beneficis ha dut el pactisme del postprocés i quins beneficis durà si la classe política catalana ha renunciat a tot allò que veritablement podia convertir-la en una amenaça?

Ara que és estiu, i que sembla que la vida política s’atura —encara que no ho faci del tot— és un bon moment per a preguntar-se: què n’hem tret? I sobretot, què en podem treure? Quins beneficis ha dut el pactisme del postprocés i quins beneficis durà si la classe política catalana ha renunciat a tot allò que veritablement podia convertir-la en una amenaça? Hi ha algun votant potencial d’aquests partits que realment estigui més seduït per la idea d’assolir pactes cosmètics amb els governs socialistes que per la idea de no dependre’n més? Si costa reivindicar els fruits escassos dels pactes com a victòries polítiques, si a més a més electoralment no ofereix cap benefici, per què cap dels partits d’obediència estrictament catalana no dona la via pactista per morta? Hi ha algú a ERC que pensi que la perspectiva de recaptar l’IRPF el 2028 es revelarà com un increment notable de votants? La manca de credibilitat —vers el PSOE, però també vers la massa electoral catalana— els passa factura a un front i l’altre. 

Fa un any i mig de la investidura de Pedro Sánchez i fa un any de la investidura de Salvador Illa, i la sensació és que el votant independentista —que encara ho és— no ha tingut poder per a decidir res del que ha passat des d’aleshores. Que no hi ha cap partit que posi les seves prioritats a l’agenda política, i que les que sí que són a l’agenda, a l’hora de la veritat, només estan al servei dels interessos electorals dels partits que haurien de vetllar pels interessos del país. Sense la confiança de la gent i sense fiabilitat, els partits catalans estan destinats al fet que tot allò que posen sobre la taula sembli poc important. I jo diria que la manera de revertir-ho és complir amb la gent, malgrat els incompliments del PSOE. A llarg termini, també electoralment, els serà molt més agraït. Què n’hem tret, doncs, de falcar governs espanyols? Una desconfiança encara més gran amb els partits catalans, una frustració política amb què l’extrema dreta catalana se’n llepa els dits, un independentisme orfe, uns pactes no complerts que posen en dubte el funcionament del sistema democràtic i l’arraconament de tot discurs netament nacionalista. Semblaven només uns vots d’investidura, però el PSC i el PSOE, dels vots dels partits independentistes, en van treure molt més que els vots. Ara que sembla que l’actualitat fa vacances i que tot es veu amb més nitidesa, parlant de la perspectiva d’una recaptació de l’IRPF catalana per al 2028 m’ha vingut tot això al cap.