Hi ha tota una generació de dones que va créixer pensant-se que el futbol no era un lloc per a elles i, tot i així, plenes de tossuderia, talent i dignitat, van seguir xutant la pilota fins a arribar a ser campiones del món. I ho van ser per mèrits propis, no només sense gaire suport institucional sinó que, a sobre, amb bastons a les rodes. Los entrebancs no arribaven pas de la trinxera rival sinó que era foc (suposadament) amic. Lo cas Rubiales va entelar aquella victòria memorable i va desencadenar un gran debat a escala internacional, demostrant que elles tenien raó des del principi. La directora i guionista rapitenca, Joanna Pardos, va explicar aquella història a #SeAcabó, Diario de las campeonas, documental de Netflix que ha estat nominat als Premis Emmy Internacionals. La gala d'entrega és d'aquí a quinze dies a Nova York.

Alexia Putellas, Jennifer Hermoso, Irene Paredes, Aitana Bonmatí, Olga Carmona o Teresa Abelleira són només alguns dels noms que, després d'anys de mossegar-se la llengua, van decidir parlar sense embuts davant la càmera. Disposades a contar-ho tot, van confiar en Joanna Pardos per a explicar la veritat i este fet és clau per a entendre la magnitud i l'enfocament del documental —que també va estar nominat als Goya— i el mèrit enorme que té haver reunit la majoria de protagonistes d'aquell moment. Això demostra la influència que la directora ebrenca té en les jugadores, una amistat forjada temps enrere a través d'Alexia Putellas, quan ja va dirigir la docusèrie sobre la seua vida (Alexia, Labor, Omnia, Vincit, Amazon Prime), obra que també va quedar finalista als Emmy Internacionals 2023, cerimònia que este mitjà va cobrir des de Nova York.

Després de guanyar aquell Mundial a Austràlia, lo masclisme inherent a la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), encapçalat per Luis Rubiales i Jorge Vila, va acabar de supurar per totes les costures i aquell petó no consentit (aquella agressió sexual ara ja condemnada per la justícia) va fer esclatar-ho tot. Lo títol va quedar diluït i tacat i la victòria va passar a segon pla per l'apropiació indeguda del protagonisme per part d'aquells hòmens al capdavant de la institució i de totes les seues ramificacions. #SeAcabó —que alguns van coaccionar perquè no vegés la llum— explora l'extraordinari camí que han recorregut les jugadores, no només per a guanyar aquella copa sinó també per a instaurar les bases d'una nova era en l'esport femení. Són testimonis personals de lluita i esforç que sobrepassen lo fet esportiu i aterren directament en la nostra societat, valor afegit que el prestigiós jurat ha tingut en compte.

Lo documental #SeAcabó, dirigit per l'ebrenca Joanna Pardos, que explica la història de les campiones del món de futbol i la seua lluita per la professionalització i contra el masclisme, ha estat nominat als Premis Emmy Internacionals

Lo documental brilla pel muntatge, pel ritme, pel guió (obra també de Pardos) i pel mèrit de reunir totes les protagonistes. Sota la batuta executiva de Javier Martínez i Luis Miguel Calvo, de la productora You First Originals (que els projectes cal sostindre'ls i engegar-los i ells d'això en saben molt), en ressalten la mirada feminista, l'honestedat i el fet de narrar en temps real el fet contemporani que es viu, i no pas de forma neutral sinó amb implicació. Esta manera d'acompanyar l'actualitat com si fos vista des d'un futur que mira enrere, amb aire reflexiu, amb la idea de consciència. Les jugadores estaven desprotegides, menystingudes, eren secundàries, eren les nenes. Fins que van dir prou i es van unir, fugint de divisions internes alimentades interessadament per filtracions fangoses. Aquella cohesió sí que va ser un gol per l'escaire. Lo seu treball col·lectiu i esta sororitat les va aplegar a totes sota el paraigua del hashtag creat per Alexia, que va tindre repercussió mundial, com la nominació mateixa està tenint (no comentaré lo poc o gens que se'n parla a mitjans generalistes catalans, no m'hi cabria aquí, i avui volem destacar els mèrits del treball, no pas lo mutisme dels altres).

L'agost de 2023, a Austràlia, la selecció femenina de futbol no només va guanyar el títol físic al terreny de joc: va guanyar la copa virtual de la igualtat i el feminisme fora del camp. Aquell trofeu també és una mica de totes les predecessores que van haver d'aguantar les burles i els pessics a la galta de l'exentrenador Ignacio Quereda, l'etern llumenera i vividor: 27 anys es va estar al càrrec de seleccionador absolut sense guanyar cap títol i a la pissarra tàctica, sovint, hi posava dotze fitxes. Igualment, un trosset de medalla també és d'algunes de les quinze jugadores revoltades que van mantindre el torcebraç i van ser castigades (Mapi León, Sandra Paños, Patri Guijarro...). La seua integritat i constància, captada amb sensibilitat per l'objectiu de Pardos, ha tingut premi, malgrat no el puguen lluir a cap vitrina.

Encara recordo quan Joanna, en un sopar a Tortosa, amb amigues d'aquelles que duren tota la vida, mos va dir en petit comitè que estava preparant justament este documental, que començava a tindre els primers sís de les jugadores entrevistades. Li vam guardar el secret que ara mos agrada esbombar perquè mo'n sentim orgulloses, no només per l'amistat sinó pels mèrits propis: una nominació als Goya i dues nominacions als Emmy Internacionals en tres anys parlen per si soles, a banda d'altres reconeixements. Tant de bo lo dilluns 24 de novembre poguéssem dir que Joanna Pardos també ha escrit lo seu propi diari d'una campiona.