Hi ha una trampa cultural especialment perillosa per a qualsevol democràcia: confondre l'habitual amb el normal. L'habitual descriu la freqüència d'un fenomen. El normal expressa la seva adequació a un estàndard. Quan ambdues categories se superposen, quan la repetició es converteix en criteri de legitimitat, comença un procés silenciós d'erosió institucional. No es produeix una ruptura visible. No hi ha un moment fundacional del deteriorament. Hi ha, més aviat, una successió d'ajustos imperceptibles que rebaixen el llistó sense que ningú declari formalment que el llistó ha canviat.

Les democràcies no es degraden únicament per cops abruptes o trencaments formals de l'ordre constitucional. Es degraden també quan les excepcions es cronifiquen, quan les tensions deixen de ser transitòries i passen a formar part de la normalitat operativa del sistema. L'erosió democràtica contemporània és, en molts casos, una erosió per habituació.

A Espanya s'han anat naturalitzant una sèrie de pràctiques que, tot i ser freqüents, no haurien de considerar-se normals en termes de qualitat democràtica. La diferència entre una democràcia funcional i una democràcia exigent no rau només en l'existència d'eleccions lliures, sinó en la densitat dels seus límits institucionals i en la cultura que protegeix aquests límits.

La prolongada interinitat que es va produir en la renovació del Consell General del Poder Judicial constitueix un exemple paradigmàtic d'aquesta dinàmica. El mandat va caducar, les negociacions es van prolongar sense acord i l'òrgan va romandre en funcions durant anys. Allò que inicialment es va percebre com una anomalia transitòria va acabar integrant-se en el paisatge polític, com si formés part del funcionament ordinari del sistema. Tanmateix, mai no va ser normal que un òrgan constitucional quedés bloquejat durant tant de temps per càlculs partidistes. La repetició i la durada del bloqueig no el van legitimar; el van convertir en precedent.

Les democràcies es degraden també quan les excepcions es cronifiquen, quan les tensions deixen de ser transitòries i passen a formar part de la normalitat operativa del sistema

El mateix patró es projecta ara sobre el Tribunal Constitucional, tant en la renovació de magistrats com en la designació o renovació de la seva presidència. El debat públic es desplaça des de la independència tècnica cap a la lògica de majories internes i blocs ideològics. Pot ser que els procediments s'ajustin formalment a la legalitat. Però quan l'òrgan encarregat d'exercir el control últim de constitucionalitat és percebut com a escenari de correlació política permanent, la seva autoritat es transforma: continua sent legal, però deixa de ser simbòlicament incontestable. I la legitimitat democràtica no és només legalitat; és també confiança en la neutralitat de l'àrbitre.

L'expansió del dret penal cap a l'àmbit del conflicte polític respon a la mateixa lògica. El dret penal està dissenyat com a última ràtio, com a mecanisme extrem per protegir béns jurídics essencials. Quan es converteix en instrument recurrent per gestionar dissensos que haurien de trobar solució en el terreny polític, l'equilibri democràtic s'altera. Que cada decisió tingui cobertura normativa no impedeix que el conjunt reveli un desplaçament cultural: la política substituïda pel procés penal com a espai de resolució del conflicte.

L'exposició mediàtica anticipada i la filtració interessada d'actuacions judicials formen part d'aquest mateix ecosistema. La presumpció d'innocència sobreviu en els codis, però es debilita en la pràctica. Es construeixen relats públics abans que existeixi sentència ferma. La reputació es converteix en dany col·lateral acceptat. És freqüent. Però no és normal que les garanties processals convisquin amb un judici paral·lel permanent.

En aquest punt, el paper dels mitjans de comunicació resulta determinant. Una democràcia necessita un sistema informatiu independent, econòmicament sòlid i disposat a exercir de contrapoder. Tanmateix, quan la majoria dels mitjans depenen significativament de publicitat institucional, subvencions o vincles financers amb el poder polític i econòmic, la crítica pot esdevenir selectiva. No és necessària una censura explícita perquè operi la moderació estructural. N'hi ha prou amb la dependència perquè sorgeixi l'autocontenció. Aquesta forma de captura tova no suprimeix la llibertat formal, però en redueix la intensitat efectiva. Que sigui habitual no la fa compatible amb una democràcia robusta.

Quan la provisionalitat es converteix en tret permanent del sistema normatiu, la previsibilitat es debilita. I sense previsibilitat, la llibertat es torna fràgil

L'actuació de l'Agència Tributària revela una altra dimensió d'aquesta normalització. La persecució del frau fiscal és una obligació ineludible de l'Estat. Però no és normal que la relació entre Administració i contribuent es configuri des d'una presumpció pràctica de culpabilitat, mitjançant interpretacions expansives o sancions la desproporció de les quals funciona com a instrument de pressió prèvia al debat contradictori. Quan el poder administratiu s'exerceix amb lògica intimidatòria i no garantista, l'equilibri entre potestat pública i drets individuals es desplaça. La freqüència d'aquestes dinàmiques no les converteix en estàndard democràtic acceptable.

L'ús reiterat del decret llei il·lustra amb especial claredat la normalització de l'excepció. La Constitució preveu aquest instrument per a situacions d'extraordinària i urgent necessitat. Tanmateix, la seva utilització sistemàtica per regular matèries estructurals ha convertit l'excepcionalitat en mètode ordinari. Però el problema no és només quantitatiu. És estructural.

El decret llei entra en vigor immediatament. Entre la seva promulgació i la seva convalidació —o eventual derogació— parlamentària s'obre una finestra normativa que genera drets i obligacions reals. Ciutadans i empreses reorganitzen la seva conducta, signen contractes, adopten decisions econòmiques sota un marc jurídic provisional. Si el decret és convalidat, aquestes situacions es poden consolidar. Si és derogat o modificat substancialment, el que semblava dret pot desaparèixer i el que semblava obligació es pot esvair. Aquesta oscil·lació erosiona la seguretat jurídica, un dels pilars de l'estat de dret. Quan la provisionalitat es converteix en tret permanent del sistema normatiu, la previsibilitat s'afebleix. I sense previsibilitat, la llibertat es torna fràgil.

La cultura de la cancel·lació afegeix un component social a aquesta erosió institucional. La crítica és consubstancial a la democràcia. Però l'expulsió simbòlica del discrepant no ho és. Quan determinades opinions deixen de combatre's amb arguments i passen a enfrontar-se amb campanyes d'assenyalament o exclusió professional, l'espai públic s'estreny. La por a la reacció viral es converteix en límit tàcit del debat. Que aquesta dinàmica sigui freqüent no la converteix en saludable. Una democràcia sense dissens efectiu és una democràcia empobrida.

Confondre l'habitual amb el normal és el primer pas cap a una democràcia menys exigent amb si mateixa. I una democràcia que deixa d'exigir-se acaba deixant de ser una democràcia

La corrupció completa el quadre. Espanya ha conegut múltiples escàndols que afecten diferents partits i nivells de govern. Cada episodi genera indignació i promeses de regeneració. Però la repetició produeix resignació. Quan el ciutadà conclou que “sempre ha estat així”, l'anomalia s'ha convertit en normalitat cultural. La corrupció no és només el delicte provat; és també la colonització partidista d'institucions tècniques, els nomenaments per afinitat, les xarxes d'influència que condicionen decisions públiques. Encara que no sempre siguin penalment sancionables, erosionen la igualtat i la confiança.

La democràcia no se sosté únicament sobre textos constitucionals. Se sosté sobre expectatives compartides sobre com s'ha d'exercir el poder. Quan aquestes expectatives es rebaixen, quan l'excepció es normalitza, quan la provisionalitat s'institucionalitza, quan la pressió substitueix la garantia i la resignació substitueix l'exigència, la qualitat democràtica es redueix sense necessitat de reformes formals.

L'Estat espanyol continua sent una democràcia en termes jurídics. Però la democràcia no és un estat estàtic; és un procés que requereix vigilància, autocontenció i estàndards elevats. Cada vegada que acceptem com a normal allò que contradiu els principis que proclamem, baixem un esglaó en aquest procés.

La qüestió decisiva no és si alguna cosa passa amb freqüència, sinó si s'ajusta al model de convivència que diem defensar. Confondre l'habitual amb el normal és el primer pas cap a una democràcia menys exigent amb si mateixa. I una democràcia que deixa d'exigir-se acaba deixant de ser una democràcia.