Eren temps feliços, de somriures i posat d’estiu. Tocàvem la guitarra, "let it be, let it be", i ens fèiem fotos que penjàvem a correcuita a les xarxes en un grotesc exercici de vanitat tan humà que podríem passar per alt si no fos que els protagonistes destacats eren el president del Govern i el màxim comandament policial.

Si arriba a passar a Sanxenxo i els protagonistes fossin Rajoy i el comissari en cap de la Policia Nacional, ho hauríem considerat escandalós i propi d'una república bananera. Però era un estiu del 2016 a la Costa Brava i fèiem himnes de cançons i volíem que Catalunya ho sabés.

La tardor del 2016, Puigdemont proclamava el "o referèndum o referèndum" i encolomava a Junqueras i Romeva tota la responsabilitat. Tothom estava ja avisat del que es pretenia fer. També el comissari en cap.

Passaven els dies i s’aproximava el gran moment. Calia tenir-ho tot ben preparat. El maig del 2017, Puigdemont conclou amb Junqueras que el comissari amic Trapero no és el candidat idoni per ser nomenat major. El consideren poc fiable. Són a Palau i, un cop celebrat el Consell Executiu, Puigdemont s’acomiada de Junqueras per anar a veure Trapero i comunicar-li que no podrà ser major.

El d’ERC espera intranquil el retorn de Puigdemont per saber com s’ho ha pres el comissari Trapero. S’ensuma alguna cosa. Quan torna el president, amb la cara paga. "L’he mirat als ulls", diu amb un fil de veu presidencial davant el vicepresident Junqueras. No només no li ha donat carabasses, és que l’ha ungit.

Trapero no ha estat mai ni un heroi ni cap traïdor, sinó un policia ambiciós amb un gran ascendent dins i fora del cos

Trapero ja és major de facto. Junqueras està atònit. "Què ha passat?!", es pregunta. No se sap. Ningú no entén res, més enllà que legítimament Trapero desitgés ser major.

La figura de Trapero creix un pam amb els atemptats del 17 d’agost. Se’n fan samarretes i, d’un dia per l’altre, passa a ser una icona per a part de l’independentisme. Tant és així que, a les eleccions de desembre del 2017, Puigdemont el vol a la seva candidatura. Aquest cop Trapero ho refusa. La Generalitat ja està intervinguda, mig govern ja és a la presó i l’altre a Brussel·les. I Trapero ja no és major, però es manté com a comissari, rang que ostenta des que el va promocionar el conseller Espadaler (Unió Democràtica de Duran i Lleida) el 2012.

El conseller Forn (va aspirar Trapero en algun moment a ser conseller?) acaba condemnat a 10 anys de presó gràcies a la magnanimitat de Manuel Marchena, que agraeix a l’advocat Melero el bon rotllo durant el judici descomptant-li un parell de mesos a la sentència. En canvi, Trapero no trepitja mai la presó i acaba absolt després d’explicar a l’Audiència Nacional que havia preparat a consciència la detenció del Govern al complet. Quina mena de lleialtat va prometre a Puigdemont davant el repte gegantí de l’1 d’Octubre o què li va dir per seduir-lo només ho poden saber els dos protagonistes. Continua sent un misteri.

Amb Torra (i Sàmper) arriba la restitució de Trapero com a major. Pel mig, el vicari pacta amb el legítim fer caure Buch d’Interior. I tot seguit ressituar amb tots els honors el policia designat major amb una mirada als ulls, el mateix que havia preparat minuciosament la detenció de Junqueras i del mateix Puigdemont, detenció que no es produeix simplement perquè no l'hi van ordenar, segons confessió pròpia. Una més de la Confraria del Nosurrender del vicari.

I ara el comissari Trapero —que ja no acompanya la guitarra presidencial— compareix al Parlament mirant als ulls de ses senyories i, en un exercici de corporativisme superlatiu, denuncia que la política hagi entrat a Mossos. Verge Maria santíssima, sens pecat fou concebuda.

Trapero no ha estat mai ni un heroi ni cap traïdor, sinó un policia ambiciós amb un gran ascendent dins i fora del cos. Ara, tot sigui dit amb el màxim respecte a la seva experiència i professionalitat, quina barra i quin atac de banyes!

Ara, ja no acompanya el polític a la guitarra; ara fa sonar davant tots ells el sac de gemecs amb ració especial per al conseller Elena, el polític que es va atrevir a prescindir dels seus serveis.