No és casualitat que el mateix dia que Begoña Gómez declarava davant del jutge Peinado i José Luis Rodríguez ZP iniciava un màster sobre taxació de joies xarones, Félix Bolaños anunciés la creació de 500 noves places de jutges i fiscals. El ministre de Justícia publicità la bona nova com “la transformació més important de la justícia en dècades” i potser té raó, sobretot pel fet que 125 d’aquests magistrats seran escollits al quart torn, és a dir, saltant-se el procés d’oposicions (només els caldran deu anys d’experiència en l’àmbit del dret, tenir un “prestigi reconegut” i blablablà). De fet, a les ofertes laborals en qüestió, el ministeri ja podria dir obertament que autodefinir-se com a jutge progre —si existeix alguna cosa semblant en un indret tan vetust com Espanya— t’assegurarà la toga. La cosa es vendrà com un impuls per a agilitzar l’administració, però segur que deveu intuir per on van els trets.
Com sap tothom, Bolaños és un simple titella del ventríloc Pedro Sánchez (que ja comença a aparèixer amb les inicials P.S. a massa comunicacions entre "lampistes" del PSOE), i val a dir que, novament i per enèsima, el presidente està demostrant tenir un bon parell de collons. Atès que les togues més carques han impulsat l’assetjament legal contra la seva dona i el seu germà; vist que els jutges estan encerclant els seus vells camarades d’antigues batalles congressuals per fer simples trapis de lampisteria política, que diria Laura Borràs (per altra banda, com perpetren tots els partits del món, amb la seva conseqüent trama B), i entès també que a ZP se l’està examinant amb cura extrema, si ho comparem amb altres presidents que viuen com multimilionaris... Sánchez ha decidit acceptar el repte i doblar l’aposta. Si no pots vèncer els jutges de dretes, en comptes de fer-los emprenyar, millor fitxar-ne de propis.
Hom podria pensar que el líder del PSOE està caient al mateix deliri que M. Rajoy quan va desentendre’s de la negociació política amb Catalunya passant la hot potato del procés a la judicatura del Suprem. En el terreny de l’ètica, potser sí; però en l’àmbit de la praxi, Sánchez deu pensar que, d’ençà de l’aplicació del 155 i del replegament de l’Estat en l’elit funcionarial madrilenya, o el PSOE s’endinsa a les estructures profundes de l’Estat o sempre acabarà destronat per alguna toga. Com observava fa ben poc l’Enric Juliana, l’esquerra espanyola mai no s'ha bellugat gaire bé pels baixos fons de l’Estat (això va del GAL fins a l’aparició esperpèntica de Leire Díez), amb la qual cosa el presidente deu pensar que ha arribat l’hora de canviar els encaputxats i lampistes per les cadires del deep state. Si la justícia és parcial, per aquelles coses de la vida, millor que ho sigui a favor polític teu.
Si no pots vèncer els jutges de dretes, en comptes de fer-los emprenyar, millor fitxar-ne de propis
Això explica la frisança per l’aplicació del pla Bolaños pactat amb el Consell General del Poder Judicial (recordeu la frisança del PSOE per renovar-lo a correcuita?), el qual, pel que fa als jutges entronitzats per via exprés, té pinta d’aplicar-se ben ràpid, a causa de l’existència d’unes 260 vacants estructurals al poder judicial. Sánchez potser triga una mica a decantar la balança dels jutges a favor seu, però si alguna cosa ens ha fet veure durant la seva presidència és que resulta molt més creatiu quan el piquen, talment com els braus. Per altra banda, aquí l’important és veure com aquesta intromissió (legítima) al poder de les togues pot acabar provocant una espècie de guerra civil entre clans de la judicatura. Qui sap si, d’aquí a uns anys i per la llei del pèndol, ni ZP és l’únic expresident investigat ni Begoña és l’única primera dama que ha de passar el tràngol de visitar la Inquisició...
Tot això que explico és francament beneficiós per a l’independentisme, perquè quan Espanya es replega sobre la seva pròpia burocràcia, sempre acaba implosionant d’alguna manera. Per això, Sánchez, que coneix les debilitats catalanes, està reclutant virreis del tipus Rufián i etcètera, amb l’objectiu no només de salvar la papereta electoral, sinó d'envernissar les seves reformes d’un to de plurinacionalitat. Se’n surti o no, cada vegada queda més clar que el líder del PSOE no té cap mena de por d’estirar les costures de l’Estat fins a límits inaudits. En comptes de fer-li la gara-gara, com Esquerra, o d’impostar ganes de derrocar-lo, com fa Míriam Nogueras al Congreso, diria que els independentistes haurien d’ésser prou llestos per a exercir les tasques d’agent doble; potser val la pena salvar Pedro Sánchez, perquè, encara que sembli paradoxal, serà la millor manera de liquidar la unitat d’Espanya.
Però aquestes coses requereixen un pèl d’intel·ligència i els nostres líders —sigui a Madrid o a Barcelona— són gent massa justeta per a pensar més enllà de la cantonada. Pel que fa a la gent, però, que és l’important, anem prou bé, car l’explosió de tot plegat que es prefigura serà tan descomunal... que acabaran tots socarrimats, per activa o per passiva.