Sempre he afirmat que, en democràcia i entre demòcrates, hi ha unes determinades regles del joc que mai no s'han de vulnerar, perquè són les línies vermelles que separen justament els demòcrates dels totalitaris. Dit més clarament: per ser demòcrates cal respectar uns determinats principis, indefugibles, encara que no ens agradin els parers, opinions o creences dels altres.
De fet, de les coses que més m'han preocupat, també molestat, en aquests gairebé sis anys de defensa de l'exili, és veure com des de determinats sectors del nacionalisme espanyol s'han fet autèntiques campanyes de manipulació, assenyalament, desprestigi i deshumanització en funció de les defenses que porto i de les opinions que he donat. Tanmateix, sempre he vist aquestes campanyes com a part d'un tot que defineix aquests sectors com a totalitaris i antidemocràtics.
La intensitat de les campanyes va en funció del poder que ostenten aquests grups i, òbviament, quan el nacionalisme espanyol va decidir que jo era un objectiu, no van escatimar mitjans ni mètodes per silenciar-me i lligar-me de mans, de manera que no pogués dir el que en cada moment penso sobre aquells temes que em preocupen o ocupen.
No han estat poques les ocasions que hem exposat aquests processos de manipulació, tergiversació, sindicació, criminalització i deshumanització com a signes evidents d'una falta de cultura democràtica i una desviació cap al totalitarisme incompatible amb els valors que han de tenir les societats i les persones que ens definim com a demòcrates.
Vaig deixar d'opinar en els mitjans espanyols perquè els meus articles no només servien per continuar atacant-me, sinó que, a més, eren utilitzats per perjudicar els mitjans en els quals les expressava i per generar un odi més gran envers la meva persona i el que defenso i a qui defenso.
Els qui així es comportaven, i que no han deixat de fer-ho, no van aconseguir silenciar-me ni lligar-me de mans; això no ho aconseguirà cap torba enardida i ben guiada per aquells pels qui la democràcia significa ben poc, a partir del moment en què no se'ls dona la raó. Simplement vaig deixar d'escriure i me'n vaig anar amb les meves idees, pensaments i opinions a llocs on fossin més ben compreses i acceptades, que no significa que no siguin qüestionades.
Opinar comporta obrir les idees pròpies al debat, que és l'essència de la democràcia, i no pot implicar que les opinions pròpies siguin acceptades com a dogmes de fe que ningú no tingui dret a qüestionar; molt al contrari, el fet de plasmar les opinions per escrit, o en qualsevol altre format, és un exercici d'obertura del pensament íntim i una invitació al diàleg, al debat i a la discrepància a partir de la qual es construeixen idees millors, que no necessàriament han de ser les pròpies.
Així com fa anys que no publico les meves opinions en els mitjans estatals, fa el mateix temps que ho faig en els catalans, on, fins ara, m'havia sentit molt còmode, perquè, així ho crec, molts dels meus articles van servir per obrir debats o participar en debats a partir dels quals tots ens enriquim en el que ha de ser una sana convivència democràtica. He intentat, també, complir una vocació divulgadora beneficiosa per a tots.
Per ser demòcrates, cal respectar uns determinats principis, indefugibles, encara que no ens agradin els parers, opinions o creences dels altres
Penso que, i en algun lloc hi deu haver les xifres de lectura de cada una de les meves col·laboracions en diversos mitjans, en alguns temes tinc idees i reflexions que poden ser una aportació perquè mirem de comprendre el que passa i busquem la millor resposta als desafiaments que com a societat se'ns van plantejant.
Sempre he escrit des de l'honestedat i l'absoluta independència, és a dir, des del meu pensament íntim que obro i comparteixo per sotmetre'l a debat i, en alguns casos, aportar el meu granet de sorra a la construcció d'un país, d'un país millor que, arribat el moment, no repliqui els models apresos del nacionalisme espanyol.
Els temes sobre els quals m'he pronunciat han estat diversos i molt variats, crec que tinc dret a tenir opinió no només sobre l'àmbit jurídic, sinó també sobre altres àrees que ens afecten a tots com a membres d'una societat convulsa i en constant reconstrucció o construcció.
No m'he limitat a parlar de dret perquè, per a això, existeixen fòrums molt més especialitzats, on també ho faig, però que requereixen una tècnica, llenguatge i profunditat que limiten la difusió d'aquestes opinions concretes i molt tècniques. En definitiva, he escrit de tot.
Fins aquí anàvem bé, però sembla que la setmana passada vaig tocar un tema que va prémer el gallet de les pulsions d'alguns que sembla que es consideren guardians de les essències de l'independentisme i que aposten per una acció electoral que, segons la meva opinió, no només és un error tècnic i polític, sinó un autèntic càstig autoinfligit del qual difícilment podria recuperar-se l'independentisme.
Vaig parlar sobre la crida a l'abstenció i el meu article va reactivar un gen antidemocràtic present en alguns —pocs de molt sorollosos i agressius— que els ha portat a un procés de manipulació, tergiversació, assenyalament, criminalització i deshumanització que ja he viscut, només que procedent del nacionalisme espanyol i que no estic disposat a patir per segona vegada.
Fa dies que pateixo atacs, insults i menyspreus, també assenyalament, en una campanya perfectament orquestrada i basada, entre altres coses, en comptes de Twitter creats, sorprenentment, entre maig i juny del 2023. Es tracta d'una acció en la qual es pretén no només deslegitimar les meves opinions, sinó, a més, fer-me un mal reputacional important i assenyalar-me com un titella de ves a saber qui, encara que tots ho podem intuir, perquè l'objectiu de l'atac, en realitat, no soc jo. He estat l'objecte de la ira, però no el seu objectiu.
Òbviament, els qui pretenen silenciar-me o atemorir-me no ho aconseguiran, com tampoc no ho ha aconseguit el nacionalisme espanyol en tots aquests anys, però el que sí que han aconseguit és que obri els ulls i tingui molt clar que, de camí a casa, he d'entrar en un procés i període de silent reflexió perquè sembla evident que m'he equivocat pensant que tot l'independentisme, sense excepció, buscava una construcció de país i que aquest fos democràtic.
Sembla evident que m'he equivocat pensant que tot l'independentisme, sense excepció, buscava una construcció de país i que aquest fos democràtic
Estic convençut que la majoria de l'independentisme així ho vol i ho pensa, però el fet que hi hagi grupuscles tan organitzats, tan radicalitzats i allunyats de la realitat, que pensen més individualment que col·lectivament, en la persona més que en format de país, ha de servir-me per començar a pensar on som, cap a on anem i amb qui hem d'anar perquè hi ha línies vermelles que mai no s'han de creuar.
Sembla que alguns, pocs com es veurà, creuen que replicant models patits de part del nacionalisme espanyol és com millor es construeix un nou país... Sens dubte, si és així, aquest no serà un país en què jo em sentiré còmode i, segurament, la gran majoria de l'independentisme tampoc.
Els mètodes defineixen l'objectiu i, sobretot, el resultat, per la qual cosa pretendre un objectiu legítim per mitjans il·legítims mai convalidarà com a democràtic el que es faci i la manipulació, tergiversació, assenyalament, persecució, insult, menyspreu i deshumanització del qui pensa diferent, o és diferent o ve d'un altre lloc, acaba deslegitimant una postura que no per equivocada deixa de ser legítima... només ho deixa de ser a partir de com es pretén imposar tal idea o assolir un determinat objectiu.
Estic convençut que molts, segurament la majoria, dels qui donen suport a l'abstenció ho fan de bona fe i creuen que és la millor manera de castigar els partits polítics i d'obligar-los a un determinat gir polític. Tanmateix, crec que estan sent arrossegats a un enganyós nou escenari on sacrificar el vot acabarà sent un exercici inútil per a les finalitats que es pretenen.
Però no només d'abstenció va la cosa, veig amb preocupació un procés de transgressió de determinades línies vermelles que, en lloc d'apropar l'objectiu, l'allunyen molt més i, fins i tot, si persisteixen en aquests comportaments, pot ser que el facin inabastable.
Els drets de les minories nacionals, dels grups objectivament identificables de persones, mai no es podran defensar a costa dels drets individuals ni dels d'altres minories i ningú que pretengui o promogui aquestes actuacions no estarà legitimat per reclamar res en nom de cap minoria nacional, encara que a aquesta se li hagi privat dels seus drets més irrenunciables.
Ha costat molta feina desvincular independentisme de nacionalisme —que no són el mateix— i alguns s'entossudeixen a llançar per la borda allò que, sens dubte, és l'arma i la defensa més potent amb què compten els catalans: els drets fonamentals que no són patrimoni d'uns, sinó de tots.
El desig d'independència sempre serà una aspiració i un dret legítims mentre els mitjans que es facin servir ho siguin.
I, tornant al començament, però íntimament relacionat amb l'anterior, perquè l'etiologia és la mateixa, insisteixo que l'abstenció, com vaig dir a l'article que va desfermar les ires, no té pare ni té mare, i mai no se'n sabran les causes. Protestar mitjançant el vot és possible i de manera molt més efectiva, fins i tot sense donar-lo a ningú, però que sí que sigui comptabilitzable... L'abstenció no compta i, a més, serveix per fer el joc als qui volen veure en aquesta nova cita electoral una derrota de l'independentisme. I el mateix passa quan es desdibuixen línies vermelles que han de ser marques indelebles de qualsevol societat democràtica.
En qualsevol cas, si hi ha una cosa que no deixa de sorprendre'm, és la presumpció de culpabilitat que s'atribueix a totes les candidatures i components, així com la taula rasa que es fa entre uns i d'altres com si tots s'haguessin comportat de la mateixa manera en aquests anys... fins ara no hem escoltat ni els seus programes ni els seus compromisos, però ja s'assumeix que ni faran el que s'espera d'ells ni compliran el que prometin.
Reflexionar em farà bo, guardar silenci —que no deixar-me silenciar— molt més i, d'aquesta manera, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions de quina és la millor de les vies i quins els millors companys de viatge per aconseguir allò que tant es desitja... Per la meva part, abans de fer un pas al costat, acabaré la meva feina, que per això soc un professional, però deixant clar el meu parer: primer, que no passem d'oprimits a opressors i, segon, tant de bo que tots vagin a votar i que votin el que considerin, fins i tot a ningú.