La situació de l’habitatge, però sobretot les seves solucions, no són ni úniques, ni universals, ni senzilles ni immediates. La seva complexitat obliga a explicar-se molt bé i, sobretot no criminalitzar els grisos. Aquest article va d’això. Si alguna virtut ha tingut el cas de la Maricarmen és que ha marcat un límit des del qual es poden construir consensos que agafin bona part de la societat i, per tant, de l’arc ideològic.
El cas de la Maricarmen és un cas extrem i, per tant, que admet poca discussió. En una banda hi ha una persona de 87 anys, sola i amb ingressos i mobilitat reduïda, i a l’altra banda hi ha un fons d’inversió que, segurament, quadrarà comptes amb independència de si cobra el lloguer del pis de la Maricarmen perquè segurament, a més del seu habitatge, el fons és propietari d’unes quantes desenes de pisos.
La llei actual no fa distincions entre un petit propietari i un fons d’inversió
El problema és que la legislació actual, que per cert va ser aprovada als anys 90 pel PSOE, no fa distinció entre la situació de la Maricarmen (que voreja la deshumanització) amb la d’altres realitats en què el desequilibri no és tan desproporcionat com el que hi ha entre un fons d’inversió immobiliària i una dona de 87 anys. Em refereixo a aquelles situacions en què, pràcticament, és el propietari qui està sotmès als designis del llogater. S’ha de poder dir així. Hi ha casos en què, per les circumstàncies que siguin (igual de legítimes que les de la Maricarmen) una persona, sovint pensionista, depèn dels ingressos provinents d’un lloguer d’un pis que —per les circumstàncies que siguin— ha acabat tenint en propietat, normalment per herència o després d’una llarga hipoteca.
En aquest cas, és el petit propietari el qui, en cas d’impagament del llogater, passa a estar en situació de vulnerabilitat. Pot semblar tan paradoxal com habitual. I, tot i que no és el més comú, sí que hi ha persones que han fet de l’impagament mensual el seu modus vivendi: s’estableixen en un pis, paguen els sis primers mesos i després deixen de pagar. Conscients que la llei és molt garantista abans no s’executi el desnonament, els inquilins estiren els tempos per estar-se el màxim de temps sense pagar lloguer abans no canvien de pis i tornen a començar la roda en un altre immoble. Aquesta situació, a qui deixa desprotegit és al petit propietari, que —per cert— tampoc té prou diners per pagar-se un seguici d’advocats com sí que tenen els fons d’inversió.
El decret que negocien PSOE i Junts calibra molt millor el xoc de vulnerabilitats
I no pot ser que després de passar el ribot de la justícia social qui quedi en situació de vulnerabilitat sigui el petit propietari. És exactament aquesta distinció la que s’està intentant refer aquests dies al Congrés i la que, segurament, permetrà aprovar el decret antidesnonaments per part de PSOE, Junts i les formacions d’esquerres així com el PNB. Però serà una llei més pensada per calibrar el grau de vulnerabilitat: quan el xoc és entre un fons d’inversió i una dona de 87 anys no hi ha dubte, però entre un petit propietari i un llogater que no vol pagar, sí. A més, fonts de la negociació expliquen que també s’inclouran mesures perquè el mercat de lloguer tingui exempcions fiscals tant per al propietari que posa el seu pis a lloguer com per al llogater que, aquest sí, paga cada mes. La situació actual comporta just el contrari: el petit propietari acaba concloent que tenir un pis de lloguer no li surt a compte, el ven a un fons d’inversió, i aquest no té manies en executar desnonaments. És lògic pensar, doncs, que un paquet de mesures menys extremista, més centrat i, sobretot més sensat, ha de derivar en una distensió de la situació actual. Però per això cal, per damunt de tot, fugir de posicions maniquees i que pel simple fet d’explicar els grisos no et titllin d’especulador, rendista i bajanades similars.