Una greu remor d’antisemitisme

Més de vuitanta anys després, uns aires greus d’antisemitisme tornen a recórrer perillosament Europa. Com si no hagués servit de res l’amarga experiència de l’Holocaust, com si la humanitat no hagués après res dels milions de jueus que van ser exterminats pel règim nazi d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial, el poble d’Israel s’ha convertit de nou en blanc de les ires d’un món occidental que una vegada més s’equivoca fent-lo responsable de l’últim conflicte armat que ha esclatat al Pròxim Orient. Un conflicte que és un capítol més de la pugna arabo-israeliana a compte de Palestina, però no un capítol qualsevol.

Per entendre bé el que aquest cop es cou a la riba més oriental del Mediterrani és fonamental no perdre de vista que qui va començar la nova conflagració bèl·lica no va ser Israel, sinó l'organització terrorista Hamàs, des de la franja de Gaza, amb el brutal atac del dissabte 7 d’octubre d’infaust record a la població civil israeliana —fossin jueus, àrabs o cristians— pel simple fet de ser-ne. Mai des dels temps del nazisme havia patit una massacre semblant i, més enllà de la patinada dels serveis d’intel·ligència en menystenir la magnitud de l’envestida i per la qual quan arribi el moment hauran de respondre Benjamin Netanyahu i el seu govern, la reacció d’Europa no pot tornar a ser la inhibició o la mirada perduda cap a una altra banda com va succeir llavors. I, el que és pitjor encara, la reacció d’Europa, i del món en general, no pot ser la de culpabilitzar la víctima i fer costat a l’agressor, com s’està veient en les manifestacions en alguns casos multitudinàries que recorren els carrers de les principals ciutats d’Occident.

Ara com ara, és una evidència que la batalla pel relat a l’anomenat món civilitzat fa temps que la té guanyada la part palestina i que la israeliana, en canvi, acostuma a tenir molt mala premsa fora de les seves fronteres. Palestina és vista com l’actor feble del conflicte i Israel, al contrari, com el fort, i en aquests casos, entre la mala consciència de la vella Europa per l’època d’abusos colonials a Orient i la carallotada woke d’una suposada esquerra tan pusil·lànime i figaflor amb uns com intransigent i sectària amb altres, el resultat és que tots plegats senten debilitat per qui en teoria s’ho passa més malament. El que diu Hamàs, un grup terrorista, va a missa i el que diu Israel, un estat democràtic, és posat en qüestió. La realitat, però, és molt més complexa, i el cas és que Israel, des de la declaració d’independència del 1948, ha viscut en estat d’alerta permanent i ha hagut de fer front a unes quantes guerres —la dels Sis Dies i la del Yom Kippur són les més conegudes, però n’hi ha hagut moltes més— per defensar-se dels veïns àrabs que el volien llançar al mar, que és exactament encara el discurs de Hamàs —des del riu fins al mar— i que una part d’Occident li ha comprat de forma totalment acrítica. És més, un demòcrata no hauria de posar al mateix nivell Hamàs, un grup terrorista, i Israel, un estat democràtic.

Cap sortida no serà factible fins que no s’hagi derrotat i esborrat del mapa Hamàs i tot el que representa

Aquest suport que sobre el paper té la causa palestina entronca amb una altra qüestió que fa temps que hi ha damunt de la taula, però de la qual tot just ara alguns sembla que s’atreveixen a començar a parlar: el creixement desproporcionat que ha experimentat els últims anys la immigració musulmana a la major part de països sobretot d’Europa i el perill de radicalització creixent de molts d’aquests elements i que el conflicte bèl·lic ha deixat al descobert que es tracta d’un problema especialment greu a tot el Vell Continent. Veure i sentir com un rebombori a favor de l’integrisme islàmic —perquè això és exactament el que és i defineix Hamàs— s’expandeix impunement per les ciutats d’Occident i es tradueix en un odi creixent contra els jueus d’arreu que ja ha desembocat en atacs a l’estil dels que es van produir a l’Alemanya nazi —apunyalaments, vidres trencats, pintades, assenyalaments...— no hauria de deixar indiferent ningú. L’equidistància no és, aquesta vegada, una sortida davant una banda terrorista que es vanta no només de pretendre aniquilar Israel, sinó de voler acabar amb tots els infidels, que per a l’islamisme radicalitzat són tots els que no són musulmans, és a dir, tots els que no són ells.

El desenvolupament de la confrontació armada entre Israel i Hamàs ha posat en evidència, malgrat tot, una realitat que no es correspon amb el missatge del grup terrorista que una part d’Europa ha fet seu. Hamàs ha convertit Gaza en la seva fortalesa militar i per satisfer aquest propòsit ha fet servir habitatges, escoles, centres culturals, mesquites, clíniques, hospitals de magatzems d’armes i punts de llançament de coets, ha creat una impressionant xarxa de túnels per amagar-se i ha utilitzat la població civil d’escuts humans. I això ho ha fet des que Israel va abandonar la Franja el 2005 i davant els ulls de tothom, de manera que no pot ser que absolutament ningú no sabés, en un territori tan petit i tan densament poblat, què estava passant allà dins. És obvi que la població civil per força n’havia d’estar al cas. Una altra cosa és que no n’hagi dit res o bé perquè hi combregava —quan hi va haver eleccions el 70% li va donar suport— o bé perquè tenia por de represàlies. Només amb la guerra alguns palestins, pocs, han tingut la valentia de manifestar-se contra Hamàs i de demanar a Israel que els alliberi de l’organització terrorista, conscients que Israel és l’únic lloc del Pròxim Orient on la població àrab té exactament els mateixos drets que la resta d’habitants jueus, cristians o el que sigui.

Tampoc no pot ser que no tinguessin ni idea del que succeïa les innombrables oenegés que treballen a Gaza —des de la Creu Roja a Metges sense Fronteres i moltes altres— i de les quals el mínim que es pot dir és que han fet els ulls grossos. Però el cas més escandalós és, sens dubte, el de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que haurà de donar moltes explicacions per justificar com és que ha callat quan al costat de les seves instal·lacions s’hi han trobat túnels o camps d’entrenament dels milicians de Hamàs, quan centres mèdics i ambulàncies els han fet servir membres del grup terrorista, quan el combustible sota el seu control ha acabat misteriosament també en mans de Hamàs, quan entremig de material de l’agència per als refugiats palestins —la UNRWA— han aparegut piles i piles d’armament amagat o quan des d’escoles del mateix organisme s’educa les criatures en l’odi a Israel. Durant aquests gairebé vint anys ningú no ha denunciat res, circumstància que els converteix a tots en còmplices. I a sobre Hamàs ho ha fet amb els recursos que provenien dels ajuts d’Occident destinats a la població, dels quals s’ha apropiat a dojo sense que ningú no hagi controlat l’ús que se’n feia. Com per continuar sustentant tota aquesta trama d’entitats i organismes de suposada ajuda humanitària amb més donacions i continuar permetent que els recursos públics, que surten de les butxaques dels mateixos contribuents, arribin a mans de l’organització terrorista!

Hi ha població civil palestina innocent que està pagant les conseqüències de l’escalada bèl·lica, però és que també n’hi ha d’israeliana, i d’aquesta sembla que ningú no se’n vulgui recordar. La solució a l’enfrontament no és fàcil, en especial perquè una de les parts, l’integrisme islàmic representat per Hamàs, Hezbollah i la resta de faccions terroristes sostingudes obertament per l'Iran i Síria i de sota mà per algunes monarquies àrabs del golf Pèrsic, no vol deixar viure en pau l’altra part. De fet, no la vol deixar viure, la vol eliminar. L’alternativa de dos estats no és Israel qui no l’accepta, i els que ara tant la defensen hauran de preguntar als palestins —als palestins, no a Hamàs—què volen fer, atès que són ells els que sempre l’han rebutjada perquè l’únic que pretenen que hi hagi entre el mar Mediterrani i el riu Jordà és un estat islàmic. I el paper, sovint massa equívoc, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), la successora de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) de Yasser Arafat, també caldrà revisar-lo: va permetre que Hamàs la fes fora de Gaza i ara a Cisjordània està deixant incomprensiblement que se li mengi el terreny. Cap sortida, en tot cas, no serà factible fins que no s’hagi derrotat i esborrat del mapa Hamàs i tot el que representa.

Una greu remor d’antisemitisme torna a recórrer perillosament Europa. I la manera d’esvair-la no és precisament donant lliçons a Israel que acaben justificant el comportament de Hamàs i obren conflictes diplomàtics innecessaris, com ha fet molt irresponsablement Pedro Sánchez —que la banda terrorista ho hagi celebrat i li hagi donat fins i tot les gràcies és la demostració que alguna cosa grinyola— en la seva condició tant de president del Govern d’Espanya com de president de torn de la Unió Europea (UE). És l’exemple del paperot que una vegada més fa la UE quan el seu alt representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, es queda tan ample declarant que “això no és una guerra de civilitzacions” i sent incapaç d’adonar-se que això és exactament el que és. Unes actituds, com la de l’Ajuntament de Barcelona de trencar relacions amb Israel, que no tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, per la proximitat que hi ha entre els pobles català i jueu i pel pòsit sociocultural que tots dos comparteixen en tant que integrants de la civilització occidental, que justament l’islamisme radical posa en perill.