Pedro Sánchez i Salvador Illa havien planificat un ideari de pax autonòmica a Catalunya consistent en hipotecar l’escassa ambició dels partits independentistes (amenaçant-los d’ésser l’única Administració que els aplicaria l’amnistia i tot el consegüent espantall sobre la ultradreta) i també en l’anar tirant d’un Govern típic de la sociovergència, amb un hiperlideratge presidencial i uns consellers tan competents com escassament àvids de protagonisme. Aquesta setmana passada, el col·lapse absolut de la mobilitat pública a tot el país no només ha fet miques el pla d’anestesiar la població per part del Govern en minoria més plàcid de la nostra història (amb una oposició política de fireta i una connivència periodística quasi soviètica), sinó que, com ja li va passar al president José Montilla, la pretensió d’administrar la nació com una simple gestoria regional ha acabat saltant pels aires.
En una Catalunya colonitzada per Espanya els trens mai no acabaran de rutllar del tot
Entenc que la majoria de catalans —i encara més els usuaris de Rodalies— estiguin la mar d’encaboriats davant la possibilitat de tornar a viatjar en unes línies de tren que semblen princeses abandonades a mercè de qualsevol King Kong, ja sigui en forma d’esllavissada o descarrilament. Però, com passa sempre, cal abstraure’s de la contingència, per terrible que sigui, puix que aquí l’important resulta palesar de nou no només el fet que Catalunya té un sistema de mobilitat pública absolutament precari a l’hora de fer honor a la iniciativa particular dels seus ciutadans i empreses, sinó que totes les promeses del renaixement de Rodalies (ja sia la conya de l’empresa mixta comandada per la Generalitat o el finançament singular) han estat, són i seran una presa de pèl. Com ja vaig escriure fa un parell d’anys aquí mateix, en una Catalunya colonitzada per Espanya els trens mai no acabaran de rutllar del tot.
El millor resum del vodevil d’aquesta setmana no només és la visió d’un president en funcions que prometia jornades “complicades” que acabaven sense trens (els meus amics socialistes m’havien perjurat que l’Albert Dalmau era quasi un geni, la qual cosa contrasta amb el fet que hagi de demanar perdó als ciutadans llegint un comunicat, com un simple conserge) i una consellera del ram del transport que parla d’un restabliment progressiu del servei, sense poder afirmar l’obertura d’una sola línia ni establir-la en un mínim horari concret. Això és un deliri, però la cirereta del desgovern ha estat el fet de veure com un trist sindicat de maquinistes espanyols pot quedar-se a casa i aturar el país, passant olímpicament de la seva obligació d’anar a currar i fregant-se les amenaces en forma d’expedient de la Gene per l’anus. Si mai tornem a fer nostres els carrers, els hauríem de demanar consell.
Cal ser justos i recordar que això no només és responsabilitat dels socialistes, car hi hagué partits catalans que varen agenollar-se davant les pretensions funcionarials d’una colla de xenòfobs que van negar-se a firmar un nou conveni davant del canvi d’administració de Rodalies Catalunya. D’entre aquests, avui cal felicitar els nostres camarades independentistes, els quals —com veieu— han permès que una simple agrupació de la guàrdia civil maquinista pugui deixar quasi un milió de persones amb cara de tòtil, tot esguardant la via i imaginant veure-hi un tren que mai no arribarà. Aquest factor s’ha de tenir ben present, perquè ara veureu com tot el processisme aprofitarà aquesta mandanga dels trens per tornar-nos a intentar enredar a base de manifestacions on reivindicaran tot allò que no han sabut defensar. Recordeu-ho; això del català emprenyat és un truc per engreixar sociates.
Té certa conya que tota aquesta crisi dels trens a Catalunya s’hagi esdevingut amb la màxima instància del país mirant-s’ho tot des de l’hospital, perquè hauria sigut interessant de veure si Salvador Illa hauria aprofitat l’avinentesa dels trens per aïrar-se per primera vegada amb Pedro Sánchez i Óscar Puente. A l’espera que torni el Molt Honorable, haurem de quedar-nos admirant com el Govern de tothom deixa centenars de milers de conciutadans sense transport i també palesant com aquests consellers la mar de competents que ens havien promès els socialistes són incapaços no només d’informar la població sobre si podrà anar a pencar, sinó també si tenen la mínima traça de gestió per reparar una crisi de transport inaudita en l’Europa civilitzada. La pacificació els ha funcionat políticament, car l’independentisme no és oposició; però l’ínfim crèdit ciutadà adquirit ja se’ls ha fos.
Primer acabàrem amb la mentida processista i ara hem mort la pax autonòmica. L’animalet ja estava ben enterrat després de l’1-O, però sovint calen alguns descarrilaments perquè tothom s'adoni del drama de l’ocupació. A poc a poc, torno a insistir per enèsima, es fa més clar que a Espanya només ens hi espera misèria. Ben aviat, tornarà el conflicte nacional, i caldrà que mantinguem la força per tornar a engegar-lo. No patiu pel transport, que això cadascú ho farà des de casa.