La invalidació de les proves del Programa per a l’Avaluació Internacional d’Alumnes —conegut popularment per la sigla en anglès PISA— fetes pels estudiants catalans el 2025 a causa d’una "incidència tècnica" és la gota que ha deixat definitivament al descobert la incompetència del Govern del PSC que presideix Salvador Illa. El partit sempre havia contraposat la seva capacitat de gestió a la suposada ineficàcia dels governs sobiranistes de JxCat (abans PDeCAT i CiU) i ERC, però a l’hora de la veritat el que havia de ser el seu vaixell insígnia ha fet aigües estrepitosament. Tant que, a la pràctica, el Govern del 133è president de la Generalitat s’ha convertit en el pitjor Govern de tots els que ha tingut Catalunya del 1980 ençà, després del restabliment de l’autonomia amb caràcter provisional el 1977 amb el retorn de Josep Tarradellas.
El cas del fiasco de les proves PISA, promogudes per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) arreu del món, és especialment greu en la mesura que deixa al descobert les mancances d’un sistema educatiu el nivell del qual ha tocat fons gràcies a la negligència d’uns mandataris més preocupats per quedar bé davant la galeria que no per fer la feina que els pertoca. La conseqüència és que avui el conjunt dels alumnes de Catalunya, a causa, entre altres factors, de l’absorció desproporcionada d’estudiants immigrats que n’han fet caure de manera escandalosa precisament el nivell, no està a l’altura, i per aquest motiu s’han estimat més deixar-lo fora dels resultats de les proves PISA que no que es veiés el fracàs de les polítiques que duen a terme. Això és el que passa, i això no és una "incidència tècnica", és la mostra de la niciesa, de la ineptitud i de la insolvència dels qui governen Catalunya.
I aquí en són tots corresponsables: els que han governat abans i els que ho fan ara, però és obvi que el PSC n’és el principal culpable i el que ha acabat de destrossar un model que havia sigut d’èxit i que ara compromet l’aprenentatge de les generacions futures. És normal que, en aquestes circumstàncies, l’actual consellera d’Educació, Esther Niubó, sigui assenyalada com la responsable política de l’enèsim disbarat que perpetra el Govern de Salvador Illa. El que no n’és, de normal, és que tothom fugi d’estudi i ningú no assumeixi la responsabilitat de les "incidències tècniques" que acumula aquest Govern des que ara fa dos anys —es compleixen justament demà dia 12 d’agost— va prendre possessió i que, ves quina casualitat, sempre són culpa dels altres. La mateixa Esther Niubó —a qui, per cert, se li acumulen els problemes amb una nova errada en l’adjudicació de places a docents— ha culpabilitzat de l’enrenou sobre les proves PISA els gestors dels centres escolars i, a més, sembla que ho ha fet valent-se d’alguna mentida.
A l’equador del mandat, el balanç és per fugir corrents, perquè l’escàndol al voltant de les proves PISA i el desgavell general que arrossega el Departament d’Educació són només els penúltims d’una llarga llista de despropòsits que ni el més astut dels adversaris s’hauria imaginat mai que el PSC fos capaç de cometre. El col·lapse de Rodalies, agreujat pels esvorancs que provoquen les obres que s’hi fan, és estratosfèric, però la consellera del ram, Sílvia Paneque, titular de Territori, Transició Ecològica i Habitatge i que potser té el cap distret amb la candidatura a l’alcaldia de Girona que el seu cap, el 133è president de la Generalitat, vol que ocupi a les eleccions municipals de l’any que ve, també s’espolsa les puces de sobre. Les autopistes estan cada vegada més saturades i les carreteres més deixades; la sanitat no dona l’abast amb unes llistes d’espera devastadores; la inseguretat ciutadana està desbocada; l’habitatge és inaccessible; els serveis públics són a un pas de fer fallida, i el desfalc de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) —en aquest cas també hi estan enllardats tots— s’ha intentat amagar sota la catifa, però aquí no passa res, tot és culpa d’algú altre.
El capteniment de la portaveu del Govern, especialista, amb aquella veu somorta, a tirar pilotes fora i a garlar molt per no dir res, és, de fet, el paradigma de l’actuació d’aquest Govern que ni els més antics exmilitants d’un PSC que fa anys que va renunciar alegrement a l’ànima catalanista reconeixen. I és que, tot i les dificultats que van tenir, la presidència de Salvador Illa no aguanta cap comparació amb la de Pasqual Maragall ni fins i tot amb la de José Montilla. Totes dues són infinitament millors que la de l’exministre de Sanitat i exalcalde de la Roca del Vallès, l’excusa preferida del qual per amagar les múltiples deficiències de la seva gestió són els "problemes tècnics" que ja no es creu ningú i que tothom sap que en realitat amaguen greus problemes polítics. Per això no és gens estrany que tot just a la meitat del mandat les enquestes li pronostiquin una baixada severa a les pròximes eleccions catalanes —toquen el 2028—, que, tanmateix, sembla que guanyaria, però amb un desgast considerable que, segons com, li impediria mantenir-se com a president de la Generalitat.
Salvador Illa té, a més, una pega afegida que el desmereix especialment: el tracte esquerp i desdenyós, sovint altiu i fatxenda, que dispensa a segons quins rivals polítics i que el fa singularment desagradable. Si ho fa sense adonar-se’n, malament, i si ho fa sent-ne plenament conscient, pitjor. Si ell no ho veu, cap dels molts assessors que l’envolten tampoc no ho percep i no és capaç de corregir-li un comportament que el llasta? Perquè el cas és que, cada cop que es rabeja i s’acarnissa amb determinats dirigents polítics, el seu índex d’acceptació entre la gent perd enters que després ja no recupera. Se li nota molt que aquests dirigents polítics no li cauen gens bé, però amb la seva actitud hostil l’únic que aconsegueix és malbaratar el respecte institucional que, com a màxim governant de Catalunya, deu a tots els catalans, inclosos els líders polítics que no li agraden. Està a anys llum de Pasqual Maragall i també de José Montilla, la presidència del qual, criticable en altres sentits, va ser, això sí, institucionalment impecable.
El líder del PSC no ha configurat el Govern de tothom, que diu la propaganda oficial, sinó el Govern dels pitjors que la realitat del dia a dia imposa
Artur Mas, quan a final del 2010 va arribar per fi, després de dos intents fallits, a la presidència de la Generalitat, va fer un anunci grandiloqüent d’aquells que tant fascinaven les factories, primer, de David Madí i, després, de Francesc Homs: que formaria el Govern dels millors. Més enllà d’un eslògan més o menys encertat, el resultat és que l’equip del qual es va rodejar el líder de CiU va ser reconegut ràpidament, i molt a pesar seu, no per ser el Govern dels millors, sinó per ser el Govern de les retallades, de moltes de les quals el país avui encara no s’ha refet. Talment com si pretengués emular el seu predecessor en el càrrec, el líder del PSC no ha configurat el Govern de tothom, que diu la propaganda oficial, sinó el Govern dels pitjors que la realitat del dia a dia imposa. Li queden dos anys per redreçar el rumb o per acabar d’enfonsar el prestigi d’una de les institucions fonamentals de l’autogovern de Catalunya, convertida avui en mera gestoria a Barcelona dels interessos del PSOE a Madrid.
L’últim exemple de supeditació no podia ser més recent: l’acolliment de menors arribats a Ceuta en una de les crisis migratòries més grans que es recorden a Europa. Al Govern li ha faltat temps per oferir-se desinteressadament a rebre’n, com si a Catalunya els gossos es lliguessin amb llonganisses. No s’hi han lligat mai, i menys ara que les costures econòmiques del país estan a punt de rebentar, però, malgrat això, si aquest Govern ha de triar entre el país i Pedro Sánchez, no hi ha dubte quina opció li farà escollir Salvador Illa.