Acabem de celebrar l'aniversari del referèndum de l'1 d'octubre, data que representa, en el camí a la plenitud nacional de Catalunya, un abans i un després, entesa aquesta plenitud, sobretot, com l'empoderament dels catalans i catalanes per decidir el futur del seu país. L'hem celebrat en unes circumstàncies complicades, amb dirigents polítics i líders de l'ANC i Òmnium a la presó, i d'altres, el president Puigdemont inclòs, a l'exili.

Ha estat una travessia difícil, marcada per la victòria independentista a les eleccions que van convocar els patrons del 155 (PP, PSOE i Ciutadans), per aconseguir una victòria electoral a l'estil Mayor Oreja i Nicolás Redondo del 2001 a Euskadi —i que, com la de Major Oreja i Nicolás Redondo, ha estat un fracàs—, victòria que ens ha permès recuperar el Govern i el Parlament de Catalunya, grollerament desallotjats i clausurats pel tripartit del 155, que va mantenir sota mínims i va paralitzar l'activitat del Govern de la Generalitat i el Parlament, llastrant greument i irresponsablement molts sectors de l'economia catalana —i particularment les associacions dedicades a activitats socials i culturals— i tancant amb pany i clau la nostra cambra legislativa; aquesta de la qual diu la dirigent de Ciutadans, faltant a la veritat, que han tancat els independentistes.

Ha estat també un any difícil, en el qual, després d'intentar refer-nos de l’autèntic cop d'estat protagonitzat pel tripartit del 155 i de començar a posar en marxa de nou les nostres institucions, amb els nostres líders a la presó i l'exili, l'independentisme ha intentat redefinir la seva estratègia per orientar el país cap al seu horitzó de llibertat, cap a la república que volem per a tots els habitants de Catalunya. Han estat mesos en què hi ha hagut la caiguda del patró major del 155, Mariano Rajoy, i la seva substitució per un altre dels seus patrons, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, en allò que alguns ens han intentat vendre com una operació de diàleg polític amb Catalunya, que ja s'ha vist, però, on comença i on s'acaba. El govern de Sánchez ni tan sols ha fet un gest des de la fiscalia general —en contrast amb el govern de Zapatero, que va fer decaure l'acusació contra la mesa del Parlament basc, de la qual jo formava part— per retirar els càrrecs de rebel·lió i sedició, que se sustenten en falsedats ja provades documentalment —n'hi ha prou amb veure l'esplèndid documental de Mediapro—, sinó que arriba aquests mateixos dies a dir que la majoria de les imatges de l'1-O són falses, i, en el súmmum del desvergonyiment, condecora el responsable polític dels que, sense miraments d'edat ni sexe, van apallissar els que volien votar en el referèndum de l’1 d’octubre.

El govern de Sánchez ni tan sols ha fet un gest des de la fiscalia general per retirar els càrrecs de rebel·lió i sedició, que se sustenten en falsedats ja provades documentalment

En aquestes condicions, amb el nostre Govern intentant fer passos cap endavant i un govern espanyol que intenta vendre nou tarannà i diàleg alhora que es nega a parlar del dret dels catalans a la seva autodeterminació, hi ha molts ciutadans del país legítimament indignats amb la situació, i, també, és just reconèixer-ho, legítimament molestos amb les formacions independentistes, en la mesura que passa el temps i es fa evident una manca d'estratègia comuna i acordada cap a l'horitzó republicà.

No es pot continuar donant trumfos al nacionalisme espanyol, aquest que repeteix, furgant en la falta d'acord entre independentistes, que el problema és entre catalans. No es pot caure en el joc dels percentatges, sense més ni més, de quants estan a favor de la república; un joc emprat, en clara contradicció, pels que ni tan sols ens volen deixar votar si volem la república. L'Estatut es va dur a les Corts Generals el 2005 amb el 89% de suport del Parlament de Catalunya, i els poders de l'Estat, representats al Tribunal Constitucional, no van tenir cap problema per protagonitzar el gran cop d'estat perpetrat el 28 de juny del 2010, quan van dinamitar el bloc constitucional sorgit de la Constitució del 1978, saltant per sobre d'un acord —tot i que ben passat pel ribot— entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, validat en referèndum a Catalunya i, fins i tot, signat pel cap de l'Estat. A aquest mateix Estat que ha dinamitat el seu bloc constitucional vam reclamar fins a 18 vegades, per diferents vies legals, la celebració d'una consulta o un referèndum sobre el futur del nostre país, fins que, amb un mandat emanat del nostre Parlament, vam ser capaços d'organitzar i celebrar el referèndum de l’1 d’octubre.

És tan veritat que hi ha un abans i un després com que s'ha constatat que aquell gran triomf democràtic de l'1 d'octubre, contestat amb una violència que va mobilitzar molts ciutadans, tant independentistes com no independentistes, a les grans manifestacions dels dies posteriors —sindicats de treballadors i organitzacions patronals incloses—, no va ser, però, correspost amb el reconeixement de les principals institucions europees, que van preferir emetre un tímid comunicat de reprovació de la violència emprada per la policia espanyola i, a continuació, mirar cap a una altra banda i remetre’s a una gèlida crida al compliment de la legislació interna de l'Estat espanyol. No ens ha de sorprendre; els que hem estat membres del Parlament Europeu hem vist com, una vegada i una altra, quan protestàvem contra alguna vulneració de drets ciutadans a Espanya o altres estats, se'ns donava per resposta que era competència estatal i no pas de la UE. És la mateixa Europa incapaç de resoldre els greus problemes d'immigració, asil, racisme o vulneració flagrant dels drets cívics que es dona en estats membres de la UE, o que en la història recent va mostrar absències tan clamoroses com la protagonitzada en l'anomenada guerra dels Balcans.

La nostra batalla, la nostra partida final, s’ha de jugar a Europa, com ho han fet fins ara els nostres exiliats i represaliats

Hem fet, entre tots els que vam defensar el dret a l'autodeterminació de Catalunya, una gran feina al llarg d'aquests anys; treball pacient, pacífic i radicalment democràtic, juntament amb forces polítiques que van recollir el testimoni del clam popular. Hem resistit, a més, contra l'intent d'exterminació institucional protagonitzat pel tripartit del 155 i assistim avui a una recrudescència dels atacs al nostre autogovern per part de forces polítiques espanyoles escorades encara més a la dreta, com Ciutadans.

És un context en el qual hem de tenir clar com i on hem de jugar i guanyar la partida definitiva. Ja és clar que no tindrem mai el suport de l'arc polític espanyol, amb honroses excepcions. La nostra partida s'ha de jugar a dues bandes; sent forts en les nostres institucions a Catalunya, treballant per resoldre els problemes del dia a dia dels nostres conciutadans, i guanyant i sumant a la causa radicalment democràtica els municipis del país, començant per la capital, Barcelona, ​​i portant la nostra causa a Europa. Tot i haver estat milions al carrer al llarg d'aquests anys, no mouran pas ni un dit a Espanya —com no l’han mogut fins ara— si no és per apallissar-nos, empresonar-nos i enviar-nos a l’exili. Tanmateix, hem de tenir prou coratge i imaginació perquè governs i institucions europees prenguin partit a favor de la democràcia i el dret a l'autodeterminació dels catalans. La nostra batalla, la nostra partida final, s’ha de jugar a Europa, com ho han fet fins ara els nostres exiliats i represaliats.

És l'hora que les formacions independentistes acordin una estratègia unitària. Com deia Lluís Llach fa uns dies, no s'entén que estiguem d'acord en el 80% i ens perdem en tacticismes de curta volada. I és l'hora de pensar que no hem de discutir res amb el govern que condecora els que ens apallissen, sinó amb els que des d'Europa han d'entendre, d'una vegada per totes, que no es pot perseguir, empresonar, forçar a l'exili i apallissar els que volen posar les urnes i els que volen decidir democràticament el seu futur.