La mort de Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov, un dels gegants de la política i la història mundial de la segona meitat del segle XX, desperta un conjunt de reflexions que agafen encara més volada en contrast amb el context actual de guerra a Ucraïna.

Com totes les grans personalitats, va tenir els seus alts i baixos, però com ja han ressaltat destacats periodistes amb coneixement de causa, en el seu mandat al capdavant de la Unió Soviètica Gorbatxov va prendre algunes de les decisions —en molts casos en una extrema soledat— que més han marcat el futur d’Europa i del món i, per tant, de les nostres vides.

Molts dels articles que es llegeixen aquests dies van en la línia, ja una mica gastada, de la personalitat idolatrada a l’exterior i desacreditada al seu propi país, Rússia. Però de nou, i amb tots els seus clarobscurs, cal recordar que ell fou el responsable de la glasnost, el conjunt de polítiques aperturistes i de reforma en l’àmbit polític com dels mitjans de comunicació; així com de la perestroika, les polítiques de reforma econòmica que juntament amb l’esmentada glasnost acabarien amb la dictadura soviètica, el teló d’acer i, de retruc i involuntàriament, amb la Unió Soviètica tot afavorint el naixement d’una sèrie de nous Estats a l’Europa Oriental, el Caucas i l’Àsia Central. I ho feu de manera pràcticament incruenta, quelcom especialment meritori tenint en compte el potencial especialment desestabilitzador que hagués pogut tenir una Unió Soviètica curulla d’armament nuclear, o si ho comparem a l’esmentada situació actual a Ucraïna.

Els qui coneixen el personatge amb una certa profunditat, saben que ni la glasnost ni la perestroika foren del tot una sorpresa. Una altra cosa són les conseqüències d’aquestes, com la caiguda del Mur de Berlín el 1989 o la liquidació de l'URSS que s’accelerà vertiginosament després del fallit cop d’estat de l’estiu de 1991, a partir del qual Ieltsin apartà Gorbatxov del poder i s’aguditzà el desmantellament de l'URSS.

Gorbatxov havia tingut una carrera ascendent en la jerarquia soviètica des del seu poble nadiu de Privólnoie, a la província de Stavropol a uns escassos tres-cents quilòmetres de l’actual escenari de guerra. El 1980 arribà a incorporar-se al Politburó del Comitè Central del Partit Comunista, des d’on passaria al càrrec de Secretari General el 1985. Des del 1978, però, havia estat el Secretari d’Agricultura del Partit, tenint així informació directa dels problemes estructurals de l’economia i agricultura soviètica que s’aguditzaven de manera indefectible cap al col·lapse. Coneixedor directe de la situació, a principis dels anys 80 del segle passat era dels pocs líders del partit que parlava obertament de la situació crítica del país i de la necessitat urgent de reformes.

Un cop arribat a la cúpula del poder començà a desenvolupar les esmentades polítiques reformistes, tot precipitant-se sis anys vertiginosos (de 1985 a 1991) en els que es desmantellà el sistema, el de la Guerra Freda, que havia dominat i aterrit el món des de 1945. I a l'hora de la veritat, quan Gorbatxov va demanar ajuda —en clau econòmica i financera— a aquell Occident on ell era tan admirat, aquesta no va arribar o si ho feu va ser de manera més aviat migrada o simbòlica.

Segons explicava una persona que li era molt propera, en els primers temps del seu mandat Gorbatxov tenia molt interès perquè el ciutadà soviètic del carrer sabés que havia arribat una època de canvi real i obertura. La burocràcia del Politburó li ho posava molt difícil, i la malfiança generalitzada que s’havia instal·lat en un país controlat pel KGB també. Però Gorbatxov, conscient del poder de la imatge, va trobar una manera. Va començar a invitar a Rússia reconeguts artistes de Hollywood, i el que els alts funcionaris del Kremlin creien que era una mera frivolitat del nou líder o de la seva esposa, Raisa, era una estratègia deliberada per fer arribar —a través de la TV soviètica— una certa sensació de canvi, de nous temps. Per dir-ho d’una altra manera, pel ciutadà soviètic de peu veure per la TV Gina Lollobrigida passejant-se per Moscou o els salons daurats del Kremlin era tan trencador, o més, que l’alliberament d’un dissident com Andrei Sàkharov, amb tots els respectes i admiració meva cap al científic i activista.

Gorbatxov va ser també la persona que decidí retirar, el 1989, les tropes soviètiques que havien envaït l’Afganistan el 1979, conscient de trobar-se en una situació totalment insostenible. Com també va permetre el canvi de la Doctrina Bréjnev de sobirania limitada als països membres del Pacte de Varsòvia a la de “llibertat d’elecció”, permetent així l’inici dels processos de democratització a l’Europa oriental. Evidentment, no tot foren encerts i, entre d’altres, la seva gestió del procés d’independència dels països bàltics va distar molt de ser modèlica, sobretot a Letònia i Lituània.

Però Gorbatxov tingué també un paper decisiu per evitar un desastre major a la central nuclear de Txernòbil, que hauria estat de conseqüències terriblement més catastròfiques, a pesar de les falsedats i l’ocultació d’informació per part de la major part de la burocràcia soviètica del que realment estava passant en aquella planta la primavera de 1986. Quelcom que no deixa de ser tristament irònic si pensem en la situació actual a la central nuclear de Zaporíjia, també a Ucraïna.

Per acabar, i com a petit homenatge, evocar els moments més dolços del seu mandat quan es donava l’efecte de la Gorbymania, com la que es va veure per unes hores als carrers de Barcelona el 28 d’octubre de 1990, tot recordant les imatges de molts barcelonins corrent pels carrers de l’Eixample per intentar veure'l passar en comitiva durant la breu visita que va fer a aquesta ciutat en condició de president de l’URSS. Un visita que, per cert, des de Madrid va ser retallada a última hora tot evitant així el pas del president Gorbatxov pel Palau de la Generalitat i la possible entrevista amb el president Pujol. Això en Mikhaïl Serguéievitx ho faria més endavant, però ja en condició d’expresident d’un país ja desaparegut, la Unió Soviètica.