No som pocs els que des de fa temps insistim que el judici que se segueix al Tribunal Suprem és important però que no podem oblidar-nos que existeixen altres escenaris jurídics on, també, hi ha molt en joc i que formen part d'un disseny més ampli, maquiavèl·lic i complex a través del qual exercir la repressió. L'ordre de processament dictada en el procediment que se segueix al jutjat d'instrucció 13 ens dona, lamentablement, la raó.

El concepte sobre el qual s'està construint tota la bastida jurídica per reprimir la sobirania catalana respon al concepte de "tot és el procés" que és el successor de "tot és ETA" aplicat anteriorment. Es tracta, simplement, d'actuar en funció de cercles concèntrics i anar criminalitzant l'actuació dels diferents estaments que, en l'imaginari repressiu, han jugat algun paper en el projecte polític sobiranista.

Al Tribunal Suprem i a l'Audiència Nacional s'està actuant sobre el primer cercle, el dels més alts càrrecs de l'administració catalana incardinant les acusacions entre la rebel·lió i/o sedició i la malversació. Parlar més sobre aquests dos judicis és repetir-nos, però sí que cal insistir que són un primer estament, fase o anell.

Ara, el jutjat d'instrucció 13 processa els qui entenen que són el segon dels cercles, aquell en què es troben persones que ocupaven i/o ocupen rellevants posicions en l'administració catalana però que no en són els màxims dirigents. Aquesta vegada, i després d'una investigació prospectiva i il·legal, se'ls acaba processant per una sèrie de delictes i, entre ells, destaca el de malversació que, en aquesta ocasió, es porta a uns nivells que mai s'havien esmentat abans en la causa que se segueix al Tribunal Suprem.

Com que es tracta de cercles concèntrics, el que no ens pot estranyar és que, en aquesta ocasió, siguin molts més els processats i que el "banc dels acusats" s'eixampli per donar entrada, cada vegada, a més persones. L'objectiu d'aquesta estratègia és clar: si els líders no afluixen, anem contra els seus segons i, així, es va ampliant la repressió revestida de resposta judicial.

En tot cas, aquesta actuació no s'aturarà amb el processament, i posterior enjudiciament, decretat pel jutjat d'instrucció 13, sinó que s'anirà veient com, a poc a poc, s'aniran concretant acusacions contra més i més persones, amb papers de major o menor rellevància, fins a arribar als ciutadans corrents, tal com pretén ja la fiscalia amb la imputació dirigida, fa poques setmanes, en contra de persones el delicte de les quals va consistir a anar a votar.

No és bo defensar des de la individualitat. Per a què discutir la participació o no d'uns individus concrets...? Si no hi ha delicte, no hi pot haver responsables

Amb independència de si aquestes actuacions criminalitzadores aconsegueixen o no el seu objectiu, és a dir, aconseguir posar fi a la sobirania, ampliaran els cercles fins a arribar a límits insospitats com, en altres circumstàncies i context, es van veure quan es va establir la doctrina del "tot és ETA", mitjançant la qual es va criminalitzar fins i tot el dret de defensa, fet que va implicar que una sèrie d'advocats acabessin a la presó i avui dia segueixen pendents de judici.

És difícil determinar quan va sorgir la tesi de "tot és el procés", però saber des de quan i qui va posar en marxa la seva criminalització és una cosa que, com ja he explicat en aquest mateix mitjà, sabem gràcies a la confessió de Tácito: això va començar el 2015 i va ser a partir de les ordres emeses pel llavors fiscal en cap de l'Audiència Nacional. En aquella època no s'investigaven fets concrets, sinó, simplement, una ideologia o projecte polític.

Si el que es va començar investigant va ser un projecte polític, llavors és evident que els fets no són el rellevant, sinó uns mers instruments o excuses per justificar la criminalització del projecte. Els fets no importen perquè ja es buscarà l'encaix penal.

Si els fets no són rellevants, llavors, segurament, la millor defensa consistirà no a discutir la participació individual en ells sinó centrar-se, especialment, en la inexistència de delictes perquè aquests fets són eminentment polítics i no criminals, malgrat el seu forçat encaix penal.

Més clarament, podem fer-nos dues preguntes ben simples: què importa si hi va haver més o menys despeses quan sabem que no hi va haver malversació?, què hi fa si aquestes despeses es corresponen o no amb un departament concret o repartició si tots sabem que no hi va haver malversació? En realitat, la defensa implica una comprensió col·lectiva sobre quina és l'essència de l'acusació i no en com se la recobreix o presenta i, si som capaços de veure-ho, entendrem per on hem d'avançar en els judicis que han de venir encara.

La doctrina del "tot és el procés" no pretén reconduir-lo, retardar-lo o desaccelerar-lo, sinó destruir-lo 

A nivell tècnic, estem davant d'una possibilitat única d'una defensa col·lectiva del fet col·lectiu. No és bo defensar des de la individualitat perquè, tenint clar que els fets no són delictius, per a què discutir la participació o no d'uns individus concrets...? Si no hi ha delicte, no hi pot haver responsables.

D'altra banda, i davant d'una actuació repressiva tan ben orquestrada i que avança lapidàriament a través de cercles concèntrics, ens hem de preguntar com es pot parar una dinàmica tan perversa com aquesta. La resposta no és senzilla i les temptacions, sempre simplistes, poden ser moltes.

És possible que alguns pensin que si es desisteix del projecte, fins i tot momentàniament o tàcticament, llavors la intensitat repressiva disminuirà i això permetrà recuperar i consolidar, mitjançant l'ampliació de les bases, la força de la sobirania i no faltarà qui arribi fins i tot a pensar que si es demana perdó això s'aconsegueixi, però això és un error... mortal de necessitat.

La doctrina del "tot és el procés", que com dic ja té precedent, no pretén reconduir-lo, retardar-lo o desaccelerar-lo, sinó destruir-lo i, davant d'això, només hi ha dues opcions: deixar-se aniquilar, com a projecte polític i amb el cost que això tindrà, o, mitjançant l'ús de tots els mitjans i mecanismes legals, enfrontar-s'hi i derrotar una doctrina que manca d'una cosa essencial: falta de legitimitat democràtica.

Quan un decideix pujar una muntanya ha de tenir clar que serà complicat, que hi haurà moments bons, dolents i pitjors, però si l'objectiu és pujar-la, l'èxit reu a aconseguir baixar-ne i els qui decideixen aturar-se per recuperar força, acaben morint congelats. En els processos de democratització passa el mateix, només que les conseqüències no són la mort per congelació sinó més repressió i menys democràcia.

Xoán-Antón Pérez-Lema
Opinió Es defensa a l'Estat des de les clavegueres? Xoán-Antón Pérez-Lema
Elisa Beni
Opinió L'habitació 403 Elisa Beni