Començo aclarint que ni soc futboler ni sé de futbol més enllà de les coses bàsiques. He de ser de les poques persones que sense saber de futbol coneix força bé tota la regulació del món i el negoci de la FIFA a través dels seus estatuts, reglaments interns, disciplinaris, etc., i això perquè durant anys, per raons professionals, he hagut d'interactuar amb aquest món, que em dona una particular visió del que ha passat des de l'anunci de la implantació de l'anomenada Superlliga europea.

Estic segur que els qui van dissenyar aquest nou negoci denominat Superlliga europea han comptat amb grans assessors del món financer i, segurament, també de l'esportiu, però fa l'efecte que en cap moment no han tingut en compte com funciona i com reaccionaria la principal afectada amb una creació d'aquestes característiques i que no és cap altra que la mateixa FIFA.

Sí, en principi tots han parlat de la UEFA, però ja hem vist com ha reaccionat de ràpida i de rotunda la FIFA, que ho fa, en part, en defensa d'una de les seves confederacions, l'europea, i, d'altra banda, dels seus propis interessos, que passen, també, per la creació d'una supercompetició, però amb altres característiques i més encaixada en el que serien els esquemes FIFA sobre el negoci del futbol.

Un negoci tan suculent com el del futbol ni s'improvisa ni es deixa en mans d'altres. Tot al contrari, es va treballant, sense pressa i sense pausa, per desenvolupar-lo en totes les seves facetes, però sempre des d'una posició de predomini que permeti mantenir el control. I, òbviament, un pastís com el que van plantejar els dissenyadors de la Superlliga europea no ha passat desapercebut pels actuals amos del negoci que, a més, tenen tots els mecanismes per defensar el seu xiringuito.

Som, en el fons, davant d'un xoc de poderosos que liciten per un negoci milmilionari i, alguns, amb un clar desconeixement de la matèria que estan tractant, creien que havien trobat una solució per la via judicial i, encara més, pensaven que l'obtindrien en un jutjat mercantil de Madrid, amb una competència més que dubtosa, en tots els sentits, per tractar aquests fets, i sobre la base de la defensa de la competència... Estem veient de tot entorn d'aquesta guerra que ja sembla més bé una escaramussa.

La FIFA té una sèrie de normes que si bé serveixen per regular l'activitat dins del món del futbol, sobretot tenen un clar sentit: que el negoci del futbol passi sempre per les mans i el control de la mateixa FIFA i les seves confederacions...

La FIFA, que no és el que molts creuen que és, agrupa 211 federacions de futbol d'altres tants països i té un poder de convocatòria i de control sobre el negoci del futbol en aquests 211 països, inclosos tots els europeus, contra el qual difícilment podien competir un grup de dotze clubs privilegiats per molts recursos econòmics que tinguin. Comprendre l'operativa de la FIFA, com dic, els hauria ajudat a entendre, des d'un començament, que aquesta batalla acabaria sent un autèntic Waterloo per als creadors i sostenidors, per molt bon negoci que els hagi semblat.

No era, com dic, a les sales de vista dels jutjats mercantils on perdrien la batalla, sinó als passadissos i despatxos de l'imponent edifici que la FIFA té als afores de Zuric i que és un centre de poder com n'hi ha pocs al món, dissenyat no només per dirigir un negoci d'aquestes característiques sinó, també, per fer veure que manen. Veurem quantes reunions se celebraran encara, més les que ja s'han hagut de celebrar, en aquesta planta menys quatre, l'existència de la qual Blatter va justificar dient que els "llocs on les persones prenen decisions només han de tenir llum indirecta"… Encara que darrere d'això hi ha molt més.

Vist des de fora, fa la sensació que els genis dissenyadors d'aquesta Superlliga europea van pensar en curt ―si és que van pensar―, amb visió estreta i sense adonar-se de les extenses interrelacions que hi ha al món del futbol i que van molt més enllà de la possibilitat de posar dotze grans clubs a jugar entre ells i rendibilitzar al màxim una competició que, perquè es mantingui al primer nivell com a espectacle esportiu, depèn, en gran manera, de la possibilitat d'anar renovant els actors, que és, finalment, per on la FIFA té més fàcil ofegar-los.

Aquests genis de les finances, i dels negocis, sembla que van oblidar que, entre altres prerrogatives, la FIFA no només controla 211 federacions, sinó que, a més, és l'única que pot establir quins jugadors poden o no jugar competicions tan importants com el mateix Mundial de Futbol i les competicions que depenen d'aquest torneig.

Quants futbolistes de primer nivell estarien disposats a jugar a la Superlliga si el preu fos no aparèixer mai, per exemple, en un Mundial o en una Copa d'Europa de seleccions, o en una Copa Amèrica o la Copa de l'Àfrica o la d'Àsia?

No és que Infantino s'oposi al fet que existeixi una Superlliga, sinó que s'oposa al fet que n'existeixi una que no estigui sota el seu control 

Com dic, la FIFA té una sèrie de normes que si bé serveixen per regular l'activitat dins del món del futbol, sobretot tenen un clar sentit: que el negoci del futbol passi sempre per les mans i el control de la mateixa FIFA i les seves confederacions... Això ho haurien d'haver de pensat, estudiat i valorat abans de muntar un desafiament com el que hem vist i que tantes víctimes deixarà pel camí, començant pel mateix esport del futbol... El nombre final de víctimes encara s'ha de calcular.

Els qui pensaven que la FIFA, i/o la UEFA, sortiria precipitadament a repartir sancions només estaven demostrant un clar desconeixement de les formes i mètodes que utilitza la Federació Internacional i la resta de les seves confederacions per defensar el seu negoci, reconduir determinats comportaments i castigar els qui atemptin contra els seus interessos... Sí, he utilitzat el terme castigar que no sancionar perquè és això el que passarà més aviat que tard.

La Superlliga no és una idea nova ni exclusiva dels qui ara l'han llançat, també en aquesta direcció apunta el mateix Infantino des de fa anys. La gran diferència rau en com ho pretén estructurar i en com ho enllaçarà amb els interessos de la resta de membres de la FIFA i que és un dels molts punts febles que tenia el finat projecte dels dotze clubs europeus més rics.

És a dir, no és que Infantino s'oposi al fet que existeixi una Superlliga, sinó que s'oposa al fet que n'existeixi una que no estigui sota el seu control i, per això, aquest ja intent fracassat, en el fons, li servirà per justificar la necessitat d'un projecte similar, però contraposant el projecte dolent ―el de Florentino― amb el projecte bo, que no és altre que el de l'amo del negoci: la FIFA.

La idea final d'Infantino, que ara més que mai serà implementada, acabarà sent molt similar a la de Florentino en alguns punts, però diferent en l'essencial: mantindrà una relació directa amb la resta de partícips del negoci del futbol, es treballarà sobre unes vies d'interrelació clares i reglades i es garantirà un ritme constant de reciclatge d'actors per així, a més i utilitzant els canals i quotes propis de la FIFA, mantenir un cert principi de solidaritat, que, en definitiva, és d'on ve part del poder i del control que la Federació Internacional té sobre els seus 211 membres... És a dir, hi haurà Superlliga, però serà de la FIFA.