Quan el novembre del 2017 es va cursar la primera ordre europea de detenció i entrega (OEDE) en contra dels exiliats, el primer problema que se'ns va plantejar va ser el de la inclusió en el formulari de l'OEDE d'una creu a la casella corresponent a "corrupció", que és un dels 32 delictes del catàleg que permet el lliurament automàtic del reclamat sense que calgui comprovar la concurrència de la doble incriminació, és a dir, sense necessitat d'analitzar si els fets eren també constitutius de delicte a Bèlgica.
Van ser setmanes intenses en les quals vam haver de traduir molts informes, certificacions, dades, compareixences parlamentàries i qualsevol document que queia a les nostres mans per demostrar dues coses: a) que no estàvem davant d'una conducta corrupta, i b) que no havia existit malversació.
Mentre nosaltres fèiem tota aquesta feina, molts es van dedicar a parlar de la rebel·lió o de la sedició, però a nosaltres no ens preocupava, perquè eren delictes inversemblants. La nostra preocupació era la casella de corrupció i sobre aquest eix, juntament amb la defensa que estàvem davant d'una persecució política, vam fer girar tota la nostra defensa que, finalment, va acabar sent tan sòlida que va portar el jutge Llarena a retirar l'OEDE el 5 de desembre de 2017. Va ser la seva primera gran derrota o, dit d'una altra manera, el primer gran èxit de l'exili, per tant, de l'independentisme.
Aquesta casella, la de corrupció, ens ha perseguit durant els tres anys de batalles legals a Europa i sempre ha estat un tema sobre el qual hem hagut de centrar molts dels esforços defensius desplegats en la defensa de l'exili, per tant, de l'independentisme.
Vam haver d'esperar fins al gener passat, concretament fins al 7 de gener, perquè la Cambra d'Apel·lacions de Brussel·les tanqués el tema definitivament establint que els fets descrits a l'OEDE de Lluís Puig, i a la sentència del procés que l'acompanyava, no eren constitutius de cap delicte de corrupció. Per la justícia belga, la primera que arriba fins a sentència ferma sobre aquest tema, els fets no formen part de cap delicte de corrupció.
Abans, durant i després del judici del procés també ha existit un gran treball jurídic, una forta lluita política i un ampli consens sobre una cosa que és essencial deixar molt clara: no ha existit ni un delicte de rebel·lió, ni un de sedició, ni tampoc, cap de malversació o corrupció.
La malversació va ser utilitzada estratègicament per aniquilar els 'enemics' imposant-los dures penes de presó i provar d'enfangar les seves respectives reputacions
Els fets sobre els quals s'ha construït l'acusació i la sentència condemnatòria es basen, majoritàriament, en informes de la Guàrdia Civil que van encaminats a la criminalització de l'activitat política dels líders de l'independentisme català.
Tots hem vist com es presentaven informes abjectes, amb errors en operacions matemàtiques senzilles i amb interpretacions delirants sobre com s'havien o no administrat els fons públics per part de l'independentisme governant.
Avui en dia ningú assenyat, ningú objectiu, ningú decent i molt menys cap autèntic independentista no té cap mena de dubte que no va existir aquesta malversació per la qual estan complint condemna Junqueras, Romeva, Turull, Bassa, Forn i Rull.
Estic segur que ningú no gosaria tractar-los ni de malversadors ni de corruptes, com ningú no gosaria dir alguna cosa així dels exiliats.
La rebel·lió, després sedició, ha estat utilitzada com a instrument estratègic per a una sèrie de finalitats polítiques, entre elles aconseguir les suspensions previstes a l'article 384 bis del Codi Penal. La malversació va ser utilitzada estratègicament per aniquilar els enemics imposant-los dures penes de presó i provar d'enfangar les seves respectives reputacions.
Fa ja molt temps que ningú no es creu això de la rebel·lió, tampoc res de la sedició i, per tant i tal com vaig anunciar fa més de dos anys, el nou delicte estrella de la lluita contra l'independentisme seria la malversació i, a partir de diversos casos, com per exemple l'anomenada operació Volhov, ho serà el de blanqueig de capitals.
N'hi ha prou de pensar en l'ingent nombre de procediments pendents de judici (jutjat d'instrucció 13 de Barcelona, jutjat d'instrucció 1 de Barcelona, entre d'altres) per comprendre que el procés de criminalització de l'independentisme ha centrat els seus esforços, ara, en enfangar els independentistes i els qui els donen suport, ajuden o fins i tot defensen.
Amb aquesta finalitat, res millor que presentar-los no ja com a rebels o sediciosos sinó com a corruptes, com a blanquejants... En definitiva, com a autèntics delinqüents.
No deixa de sorprendre'm que una part de l'independentisme es bolqui no ja en comprar el relat dels repressors, que és el seu dret, sinó en utilitzar-lo de manera poc ètica, poc coherent i, sobretot, de manera profundament perversa i irresponsable
Dit tot això, i en vista dels fervors electorals, que sempre són mals consellers, no deixa de sorprendre'm que una part de l'independentisme es bolqui no ja en comprar el relat dels repressors, que és el seu dret, sinó en utilitzar-lo de manera poc ètica, poc coherent i, sobretot, de manera profundament perversa i irresponsable.
Si els informes de la Guàrdia Civil no són vàlids per provar l'al·legada malversació en la causa del procés, i no ho són perquè no s'ajusten a la veritat i tenen una clara intencionalitat política, tampoc no ho són per acreditar la malversació en el procediment del jutjat d'instrucció 13 o la malversació i blanqueig de capitals de la causa de l'instrucció 1 (Volhov).
Per tant, el que costa d'entendre, almenys des de la coherència i l'ètica, és que, tanmateix, els informes de la Guàrdia Civil respecte de Laura Borràs sí que siguin vàlids per acreditar una malversació inexistent.
Per raons òbvies —formo part de la defensa— conec els fets, tinc les dades i estic convençut que Laura Borràs no va malversar i que aquests informes de la Guàrdia Civil, que es contradiuen amb els emesos al seu dia per Mossos, no són més que apassionades elucubracions l'única base probatòria de les quals no és cap altra que l'ardor patri que tant mal està fent a la veritat.
Laura Borràs, de la mateixa manera que Junqueras, Romeva, Turull, Bassa, Forn, Rull, Cuixart, Sànchez i tants altres investigats o processats, no és més que una víctima del que anomenem lawfare i no hi ha res més perillós que deixar-se colonitzar l'imaginari i comprar el relat repressor. A més, no hi ha res més brut que utilitzar aquest relat com a arma electoral sense ni tan sols mesurar les conseqüències que tindrà, en el futur proper, per al conjunt dels represaliats.
Com que els discursos i les paraules d'avui poden ser les sentències de demà, siguem coherents i decents.