Fins fa molt poc temps hi havia una manera de fer les coses i interpretar el dret aplicable però des que es va decidir esclafar l'independentisme català tot s'ha tornat relatiu i això, juntament amb restar-li credibilitat al sistema establert, està generant una inseguretat jurídica de la qual, segurament, no s'és conscient en aquests moments ni per part dels qui aclamen aquesta persecució ni dels qui la materialitzen; el problema d'aquest tipus de comportaments és que se sap quan i on comencen però mai on i com acaben. Molt menys qui seran, després, les víctimes d'aquest relativisme jurídic.
Aquests processos, que sempre tenen un origen determinat, comencen relativitzant, flexibilitzant o canviant les normes processals. En el cas català, les primeres normes que van perdre el seu sentit o forma d'interpretació van ser les que regulen la competència i, d'aquesta forma, un tribunal que sempre s'havia negat a investigar els delictes de rebel·lió i/o sedició, l'Audiència Nacional, es va desdir de totes les resolucions prèvies i va passar a encarregar-se d'aquest tipus de supòsits fets sense el més mínim rubor.
Superat el tràngol competencial va venir la forma en què s'ha de citar els investigats i la forma i lloc en què se'ls pot prendre declaració. A ningú no se'l pot citar per sorpresa, i en dia festiu, per prendre-li declaració i, a més, en cas de no poder o no voler anar en persona a una citació el legislador va preveure expressament que se li pogués prendre declaració per videoconferència. Aquell jutjat que es va declarar novedosament competent va entendre que aquesta norma ja no era d'aplicació i no van ser pocs els que van aclamar tal decisió sense ni tan sols comprovar si era encertada, legal o il·legal.
Més tard, en matèria de presó provisional, mesura de caràcter cautelar i personalíssima, es va adoptar i mantenir fins avui en virtut del comportament i circumstàncies d'altres d'investigats no presents, obviant les circumstàncies personals dels qui havien comparegut voluntàriament davant de l'autoritat judicial. No es va respectar ni la literalitat de la llei ni la forma d'interpretar-se perquè el que hi havia era una intenció de justificar l'injustificable i, una vegada més, els xivarris incessants van arribar des de les mateixes cantonades mediàtiques de sempre.
Després va arribar la fase de la cooperació judicial internacional, assentada en els principis de mutu reconeixement i de bona fe, que va ser interpretada temeràriament com a cooperació cega. De tal manera que, frustrades les espúries expectatives que les autoritats judicials europees se sotmetessin acríticament al dictat d'un magistrat espanyol, aquest va impedir que les euroordres donessin els seus fruits, malgrat que ja s'intuïa o se sabia que les respostes no serien del grat del reclamant. Aquesta actitud es repetiria fins a generar la imatge d'incompresos sobre la qual es pretén construir un relat victimista.
El bosc a què ens enfrontem és molt més sinistre del que ens pensem i, cosa que pocs volen veure, en un boscatge d'aquestes característiques avui es podran perdre els catalans però demà, qualsevol que sigui incòmode al sistema
Endinsats ja en el procés, s'ha vist com s'han gestat noves interpretacions de totes aquelles regles processals que estaven pensades per garantir un procés com cal i, d'aquesta forma, restringir qualsevol possibilitat no ja de provar en contrari sinó, simplement, de poder provar. A cada nova interpretació se li ha donat una explicació que, com dic, ha estat obertament aclamada pels de sempre sense parar-se a pensar si era una interpretació correcta o no i quines serien les conseqüències en el futur i més enllà del "cas català".
Amb el pas del temps, i davant dels diversos escenaris polítics i jurídics que han sorgit o s'han creat, el relativisme jurídic no només ha anat en augment sinó que, a més, ha perdut la vergonya i la subtilesa anterior i s'ha arribat a situacions esperpèntiques en les quals llaços grocs o estelades han estat transformats en mers signes partidistes, fins i tot s'han criminalitzat. L'important no és el demà sinó l'ara i "aquesta gent" que ve a trencar Espanya.
En aquest procés cap institució no s'ha salvat i, com mai abans no havia passat, han sorgit nous protagonistes politicojurídics dels que poc o gens sabíem però que tant han fet parlar. I més que ho faran. Aquí el centre del tauler l'ha passat a ocupar la Junta Electoral Central de la qual amb prou feines no havíem sentit res en els últims 40 anys però que era allà per jugar un paper concret en el moment en què se la necessités.
La cosa no queda aquí i resulta que aquest relativista jurídicojudicial ens està portant a desconèixer que determinats temes, per exemple els electorals o el respecte de la immunitat parlamentària, ja estaven bastant resolts tant per la llei com per la jurisprudència i, encara que sembli estrany, veurem com sorgeixen interpretacions noves i ad hoc que tenen la repressió com a única finalitat.
S'ha parlat molt del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín, sobre la condició de jurar la Constitució per assolir la condició d'eurodiputats. Doncs bé, fa ja gairebé dues dècades el Tribunal Constitucional va dir: “en un Estado democrático que relativiza las creencias y protege la libertad ideológica; que entroniza como uno de sus valores superiores el pluralismo político; que impone el respeto a los representantes elegidos por sufragio universal en cuanto poderes emanados de la voluntad popular, no resulta congruente una interpretación de la obligación de prestar acatamiento a la Constitución que antepone un formalismo rígido a toda otra consideración, porque de ese modo se violenta la misma Constitución de cuyo acatamiento se trata, se olvida el mayor valor de los derechos fundamentales (en concreto, los del art. 23) y se hace prevalecer una interpretación de la Constitución excluyente frente a otra integradora”. Tanmateix, això és igual perquè ara va de repressió i on vaig dir blanc, ara dic negre.
El mateix passa quan es pretén privar de la condició de diputats als electes, en aquest cas als electes catalans, perquè aquest tema ja va ser al seu dia resolt pel mateix Tribunal Suprem que ara està cridat a resoldre la disputa existent respecte dels eurodiputats electes.
Quan el Tribunal Suprem feia dret va dir: “Quienes no consideren acorde con su ideología prestar acatamiento no pierden por ello su condición de electos ni, por tanto, producen vacante en la Cámara, tan sólo quedan temporalmente privados, hasta cumplir el trámite, de las prerrogativas inherentes al cargo... El electo, conforme a ello, es diputado o senador pero privado de todos aquellos honores, beneficios, prerrogativas, prebendas, fueros... que el propio Reglamento concede y exento también de los deberes que el cargo impone”.
Sobre això, deia Santaolalla López que: “Independientemente de los factores políticos que hayan podido propiciarla, se trata de una medida difícil de comprender (...) muy especialmente por aplicarse a unas elecciones de un órgano supranacional como es el Parlamento Europeo y donde, por tanto, las Constituciones de los Estados miembros son más bien un factor irrelevante. De exigirse algún acatamiento debería haber sido a la ‘Constitución comunitaria’. Una vez más se ha olvidado que se está legislando en virtud de unas facultades delegadas por la Comunidad Europea y para una institución extraña al Estado nacional”. És clar, què en sabia Santaolalla, de dret.
Una altra cosa semblant passa amb les comunicacions que s'han de fer entre les autoritats electorals nacionals i el Parlament Europeu; fins ara, regia una manera de fer-se i, en el cas català, s'ha gestat un nou mecanisme que, sense pudor, s'aparta fins i tot d'allò que el mateix Parlament Europeu els reclamava, tema que ha explicat molt bé Elisa Beni.
De fet, podem analitzar pas a pas el que ha succeït fins ara però si ens apartem una mica dels arbres comprendrem que el bosc a què ens enfrontem és molt més sinistre del que ens pensem i, cosa que pocs volen veure, en un boscatge d'aquestes característiques avui es podran perdre els catalans però demà, qualsevol que sigui incòmode al sistema. Perquè això no va d'independentisme sinó de democràcia.