La resolució del Tribunal Constitucional (TC) per la qual, definitivament, s'acorda denegar les mesures cautelars sol·licitades en defensa del president Torra i en contra de la sentència que el va condemnar a una pena de 18 mesos d'inhabilitació, era una decisió esperada. No podia ser d'una altra manera i això per diverses raons puntuals i una d'estructural.

El motiu pel qual es va sol·licitar que, cautelarment, no s'executés la sentència és molt concret: executar-la priva de qualsevol efecte real una possible estimació de la nostra demanda d'empara. Dit clarament: de què serveix que d'aquí a 3 o 4 anys ens donin la raó i reestableixin en els seus drets el president Torra si, aleshores, ja no es podrà aplicar l'esmentada sentència?

Sí, el Constitucional tardarà diversos anys a resoldre el recurs o, com a mínim, tardarà més temps que l'imposat com a inhabilitació i, per tant, seguint els propis i previs criteris d'aquest tribunal, vam sol·licitar la suspensió cautelar de l'execució de la pena.

També ho vam fer perquè el criteri del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) estableix que s'han d'esgotar els "recursos efectius" en la jurisdicció interna abans d'acudir a la instància europea i un recurs és efectiu en la mesura que pot posar remei al que s'ha generat a partir d'una determinada resolució.

La decisió avançada pels mitjans de comunicació i que ens va ser notificada aquest dimarts no deixa de ser un cúmul de contradiccions de la qual l'únic jurídicament destacable és el vot particular que, en definitiva, resumeix el que sempre hem sostingut: tots els precedents del TC van en la línia sostinguda per nosaltres i si no es concedien les cautelars, es privava de qualsevol efecte pràctic, per tant real, un recurs que, ara, s'ha convertit en un mer exercici de dialèctica jurídica.

Les contradiccions de la resolució del TC són evidents i, pitjor encara, són un fidel reflex d'una cosa que diem des de fa ja molt temps: és l'aplicació pràctica d'una justícia només aplicable a una minoria nacional que reclama, que es queixa, que es reivindica i, per tant, molesta.

Des de determinats sectors de l'Estat i instàncies de poder s'està establint una discriminació, en l'aplicació del dret, quan es tracta de casos que afecten la minoria nacional catalana

Serveixen com a exemple contradiccions tan evidents com les següents: primer diu el TC que "la suspensió de l'execució d'una resolució impugnada en empara és una mesura cautelar, l'adopció de la qual només correspon a aquest Tribunal", i després raona just el contrari: "Aquest Tribunal, ..., considera que l'adopció de la mesura de suspensió sol·licitada suposaria una pertorbació greu d'un interès protegit constitucionalment, com és el de la garantia de l'efectivitat de l'actuació dels poders públics, en aquest cas del Poder Judicial", que implica que, tot i que és una competència exclusiva del TC, no la pot exercir perquè està lligat al que van resoldre el Suprem i el TSJC.

En realitat, més que una contradicció és una clara evidència més de com s'imparteix justícia quan es tracta dels drets d'una minoria nacional i això es posa de manifest en el vot particular de la mateixa resolució del TC que, per cert, és l'única part de la interlocutòria que s'ajusta a dret.

Aquest vot particular, que demostra que encara queden jutges a Madrid, estableix: "La declaració de fermesa de la sentència impugnada i la seva execució no impedeix que es pugui adoptar la suspensió com a mesura cautelar". I, sobre la doctrina aplicable a la suspensió de la pena raona: "L'aplicació d'aquesta doctrina, en particular l'establerta en els AATC 167/1995 i 247/2004, determinaria que, com que la pena d'inhabilitació imposada al recurrent és de curta durada (un any i mig), s'hauria hagut d'atorgar la suspensió sol·licitada".

Aquest vot particular acaba dient que "no s'aplica en aquest cas la consolidada jurisprudència constitucional en la qual s'afirma que la denegació de la suspensió en aquests casos comportaria una pèrdua, almenys parcial, de la finalitat de l'empara"; és a dir, el mateix que sostenim en el nostre recurs.

La interpretació diametralment diferent que es fa de les normes entre la majoria del TC i el vot particular rau en un fet que sostinc com a essencial: des de determinats sectors de l'Estat i instàncies de poder s'està incomplint amb el previst a l'article 2 del Tractat de la Unió Europea i establint una discriminació, en l'aplicació del dret, quan es tracta de casos que afecten la minoria nacional catalana.

Només des d'aquesta perspectiva s'entén el que està passant des del 2017 en les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles i que, en el cas del president Torra, vam posar de manifest en el judici davant del TSJC, després en la cassació davant del Suprem i, finalment, en l'empara i sol·licitud de mesures cautelars davant del TC.

Mentre abans s'assumeixi que una part del problema és la vulneració del dret de les minories i que, igualment, part de la solució passa per garantir aquests drets, abans arribarem a un millor resultat

A totes aquestes instàncies, la pedra angular de la Unió Europea —el seu article 2— els és igual i se la continuaran saltant tantes vegades com calgui per mantenir la ficció constitucional de la indissolubilitat d'una única nació... l'espanyola.

Podem continuar donant-nos de cap contra la paret, però mentre abans s'assumeixi que una part del problema és la vulneració del dret de les minories i que, igualment, part de la solució passa per garantir aquests drets, abans arribarem a un millor resultat, almenys d'acord amb els principis bàsics de la Unió Europea.

És incompatible declarar-se europeista, per tant demòcrata, sense tenir presenti el ja tan esmentat article 2 del Tractat de la Unió que estableix: "La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes".

No són conceptes escindibles, són un paquet i dins s'hi inclouen les minories nacionals, entre les quals destaca la catalana, que ha pres consciència de la seva condició de minoria i ha assumit, no sense patiment, l'exigència de respecte als seus drets com a tal.

Pensar que en aquestes mateixes altes instàncies jurisdiccionals s'aconseguirà alguna mena de resposta respectuosa dels drets de la minoria nacional catalana és tant com no entendre el problema. La resposta no és a Espanya, sinó fora i és allà on haurem de buscar-la, perquè, més aviat que tard, s'aconsegueixi el reconeixement no ja com a minoria nacional dins de l'estat espanyol, sinó, clarament, dels seus drets inalienables... com els de qualsevol altra minoria.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat