Des de fa força temps insisteixo en una cosa que és bàsica per entendre el patrimoni de drets que, en l'àmbit europeu, tenen els catalans i que se sustenta en la condició de minoria nacional.
El Tractat de Lisboa, a l'article 2, estableix: "La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories...". Aquest caràcter constituent que té el tractat el converteix no només en una declaració de principis, sinó en una norma d'obligat compliment a partir de la qual han d'interpretar-se moltes altres regles comunitàries.
No reconèixer el dret a decidir és tant com negar el conjunt de drets que com a minoria nacional assisteixen els catalans. Per tant, reprimir com es fa pel sol fet de pertànyer a una minoria nacional, és tant com actuar al marge, fins i tot en contra, de la carta bàsica europea.
Només des d'una perspectiva de vulneració sistemàtica dels drets que, com a minoria nacional, tenen els catalans, és com es poden entendre les múltiples formes de repressió que s'han viscut aquests anys i es continuen vivint.
Ara bé, la vulneració sistemàtica dels drets de les minories nacionals no només la pateixen els catalans, dia a dia, comprovem com un dels principals problemes que enfrontarà Espanya davant de la Unió Europea serà, justament, el tracte que dona a les minories que voluntàriament o involuntàriament estan atrapades dins de l'actual configuració de l'Estat.
Durant anys, especialment mentre ETA va estar activa, els bascos han conegut molt bé com funciona la repressió. Però en els últims anys, si ens hi fixem bé, podrem comprovar com el maltractament a les minories nacionals es va transformant en una pràctica cada dia més estesa i que ja afecta no només bascos i catalans, sinó també àrabs de Melilla i, també, canaris.
La dinàmica és sempre la mateixa: judicialitzar situacions, imposar penes i, a través d'això, o bé portar a presó els afectats o privar-los dels drets polítics perquè no puguin representar efectivament el col·lectiu que lideren
Fer una anàlisi detallada dels casos en què es posa en marxa la maquinària judicial per reprimir membres destacats de minories nacionals o de col·lectivitats perifèriques, com alguns volen denominar aquestes minories, és una tasca àrdua i que en algun moment serà necessària, però ara mateix n'hi ha prou amb unes referències superficials a casos que acaben sent emblemàtics.
Exemples d'aquest maltractament a Catalunya n'hi ha molts i, per tant, no cal detallar-los, però convé veure les altres repressions, que, finalment, acaben sent part d'un tot.
Superada la violència al País Basc, potser el millor exemple és el d'Arnaldo Otegi i com se l'ha portat a presó i vulnerat els seus drets fonamentals per intentar anul·lar-lo políticament. Poques persones, segurament cap, han hagut de recórrer tantes vegades al Tribunal Europeu de Drets Humans com Otegi, que, a més, sempre ha acabat guanyant.
Si la cosa es quedés en Otegi i els catalans, es podria argumentar perfectament que el primer està vinculat a la violència exercida per ETA i els segons a la "rebel·lió" propiciada pel president Puigdemont, però és que els exemples no es limiten només a aquests dos supòsits.
Per entendre què tenim al davant, n'hi ha prou de mirar cap al sud per adonar-nos que existeix un patró d'anul·lar polítics rellevants en què es presenten característiques similars a les del País Basc i Catalunya.
La repressió judicial en contra dels musulmans de Melilla és un altre exemple de maltractament a minories nacionals. Casos com el dels "xais" o del "vot per correu" són exemples clars de com un aparell judicial ideologitzat és capaç d'arribar a generar situacions impròpies en un estat democràtic i de dret sobre l'única base de la pertinença dels afectats a minories.
De casos n'hi ha molts, i si els posem tots sobre la taula, veurem que no es tracta de simples casualitats, sinó d'una concepció de l'estat incompatible amb un sistema democràtic i amb la Unió Europea
La dinàmica és sempre la mateixa: judicialitzar situacions, imposar penes i, a través d'això, o bé portar a presó els afectats o privar-los dels drets polítics perquè no puguin representar efectivament el col·lectiu que lideren. És el que passa, per exemple, amb Mustafa Aberchán a Melilla.
Bascos, catalans, musulmans de Melilla, ja són tres exemples als quals ara hem de sumar el d'Alberto Rodríguez, diputat canari que després de set anys li desenterren uns més que dubtosos fets que van passar durant una manifestació, els criminalitzen, el jutgen i, davant la manca de les més mínimes evidències, es dicta una sentència que no resistirà el pas pels Pirineus, però que ha servit per executar-lo com a diputat privant-lo de l'acta. És un revival de la doctrina Torra, creada ad hoc per enderrocar el president Torra i forçar unes eleccions a Catalunya amb l'esperança d'aconseguir, per al nacionalisme espanyol, un resultat més ajustat als interessos estatals.
Sí, mirar el cas d'Alberto Rodríguez sense entrar en l'anàlisi de la seva canaritat és no veure quina és l'essència d'aquesta nova, anòmala i il·legal actuació, per la qual es priva tot un poble dels seus representants. Més encara quan representa un col·lectiu important de ciutadans canaris que tenen una ànima, un origen, una història, una cultura, uns sentiments i, fins i tot, un parlar comú i diferent.
Només he citat alguns exemples, però de casos n'hi ha i molts, i si els posem tots sobre la taula, que és el que ja hauríem d'estar fent, veurem que no es tracta de simples casualitats, sinó d'una concepció de l'estat incompatible amb un sistema democràtic i amb la Unió Europea, que pretén una uniformitat entorn d'una identitat nacional que ni inclou a tots ni representa tots els que, voluntàriament o involuntàriament, es veuen atrapats dins de l'estructura actual de l'estat espanyol.
En resum, el nacionalisme espanyol, que és hegemònic dins de l'Estat, no és que tingui un problema amb els catalans, que el té, o amb els bascos, musulmans i canaris, que també el té, sinó que, sobretot, haurà de fer-se veure com tracten les minories.
Ser demòcrates i ser europeus sona bé, però per poder ser-ho sense adjectius qualificatius o ser-ho de veritat, el primer que han de plantejar-se i solucionar és el tracte que es dona a les minories, els drets de les quals estan garantits dins de l'àmbit de la Unió Europea i, tard o d'hora, serà per aquí per on la Unió dirà que ja n'hi ha prou.