La recent decisió del vicepresident del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) és, per definició, provisional, per això es tracta d'una mesura cautelar; fins i tot, en aquest cas, més aviat cautelaríssima, per la qual cosa no es pot donar la batalla per guanyada. Però sí que podem afirmar que, prima facie, tenim un bon cas en la defensa dels drets dels eurodiputats catalans, dels seus votants i de tots aquells que continuem creient en la democràcia i en la seguretat jurídica.
La resolució, adoptada inaudita parte —sense esperar les al·legacions del Parlament Europeu—, el que fa és establir, prima facie, que, per una part, els motius a partir dels quals estem demanant l'anul·lació de la decisió del 9 de març passat, mitjançant la qual van aixecar la immunitat al president Puigdemont, a Toni Comín i a Clara Ponsatí, estarien ben fundats i, per l'altra, que si no s'acorda la suspensió d'aquesta mesura, el dany podria ser irreparable, atès que en qualsevol moment s'haurien pogut executar les euroordres que són la base del suplicatori remès pel jutge Llarena.
Ara bé, el que és realment rellevant és que la base de la demanda principal, que serà la mare de totes les batalles judicials que hem emprès a Europa, es basa, substancialment, en el fet que els motius pels quals es va demanar el suplicatori, i pels quals es reclama el lliurament dels eurodiputats, no són més que una persecució política instada per un tribunal incompetent per entendre d'aquests fets.
Però la nostra demanda no només es basa en la persecució política, també en una sèrie de vulneracions de drets fonamentals i arbitrarietats comeses pel i al Comitè d'Afers Legals (JURI) del Parlament Europeu, dirigit per la incompetent batuta d'Adrián Vázquez, qui de dret sap el mateix que jo de dansa japonesa clàssica.
Centenars de pàgines d'al·legacions, milers de folis de documents probatoris i uns arguments jurídics depurats i mil·limètricament calculats que van ser, a tota hora i de manera arbitrària, desestimats, ignorats, silenciats i ocultats per Adrián Vázquez i el seu equip. El que mai no va voler comprendre és que tot el que anàvem presentant, dient i fent no era "filibusterisme processal", com més d'un ho va definir, sinó estudiats moviments de peces en un complex tauler que ell sempre va ser incapaç d'entendre... Segurament continua pensant que ho ha fet bé.
Sobre la base de tot això hem articulat una demanda principal, que està pendent de resoldre's, i una sol·licitud de mesures cautelars que és, justament, el que ens acaben de concedir, en entendre que, prima facie, hi ha cas i tindríem sòlids arguments perquè se'ns donés la raó.
El mateix dia en què el Tribunal Constitucional denega l'empara a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, el TGUE considera que, pels mateixos fets, hi ha, 'prima facie', motius per entendre que estem davant d'una persecució política i una vulneració de drets fonamentals
El més lamentable de tot això és que hàgim hagut d'arribar tan lluny i patir tantes incomprensions i tants atacs perquè s'entengui com de seriós, rellevant i vinculant que és el dret de la Unió i fins a quin punt és absurd i contradictori que, mentre tot això s'aconsegueix fora, aquí es continuï discutint si són o no eurodiputats. Sí, la sala tercera del Tribunal Suprem —aquesta que en cas de recurs haurà de resoldre sobre els indults— continua afirmant que no han assolit aquesta condició, perquè no han anat a jurar la Constitució a Madrid.
Igual de tremend és que, el mateix dia en què el Tribunal Constitucional denega l'empara a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, el TGUE consideri que, pels mateixos fets, hi ha, prima facie, motius per entendre que estem davant d'una persecució política i una vulneració de drets fonamentals... Però més que aberrant, en realitat, resulta preocupant, com preocupant és que continuïn silenciant quin és l'autèntic problema que afecta l'estat espanyol i que no es diu Puigdemont.
Encara que molts no ho vulguin veure, no hem dit ni plantejat res diferent del que hem sostingut en aquests tres anys i mig —des del 2 de novembre de 2017— i, pas a pas, es va demostrant que només a i des d'Europa es podrà solucionar la part judicial d'un conflicte que, com tantes vegades he dit, no és jurídic sinó polític.
Desmuntar la bastida judicial creada per acabar amb l'independentisme català no és una tasca fàcil, algunes vegades és ingrata i altres, fins i tot, molt perillosa, però, sens dubte, com a professional del dret que soc, és hora de donar les gràcies tant per la confiança dipositada com per l'oportunitat que se'm va oferir de posar al servei dels drets i llibertats tot allò en què crec: el dret és, entre moltes altres coses, un instrument per canviar la realitat.
La batalla final, la mare de totes les batalles jurídiques, ja ha començat i ho ha fet bé, però, l'important és saber com acaba i, en aquesta ocasió, 'prima facie', sembla que el resultat pot decantar-se del costat de la raó, del costat de la sensatesa, del costat de la seguretat jurídica
En qualsevol cas, i seguint amb el que parlàvem, he de dir que la demanda d'anul·lació que hem presentat, i que prima facie està ben fonamentada, no pot ni ha de ser vista com un atac al Parlament Europeu, perquè no ho és i, a més, perquè, en realitat, el que estem defensant és la mateixa integritat del Parlament i els drets dels seus membres.
Tot, absolutament tot el que vam al·legar en la nostra demanda es fonamenta en principis bàsics de la Unió Europea —aquells sense els quals no tindria raó d'existir—, en els drets fonamentals reconeguts i assumits per la Unió i, sobretot, en la necessària protecció que han de tenir tots els membres del Parlament per exercitar els seus respectius mandats i la representació que ostenten dels ciutadans de la Unió, sense coaccions ni pressions de cap mena... fins i tot, o, sobretot, aquells diputats que representen minories nacionals.
La batalla final, la mare de totes les batalles jurídiques —el resultat de la qual hauria d'aclarir el terreny per a la solució política—, ja ha començat i ho ha fet bé, però, com en qualsevol desafiament, l'important és saber com acaba i, en aquesta ocasió, prima facie, sembla que el resultat pot decantar-se del costat de la raó, del costat de la sensatesa, del costat de la seguretat jurídica.
El que ja no tinc tan clar és si la reacció a aquest bon començament serà conforme a dret, dins de les regles del fair play, o, més aviat, anirà pel costat de la desraó, de la força i de l'arbitrarietat en forma de lawfare… I ho dic perquè cada vegada que guanyem alguna cosa, d'una manera o altra, acabo perdent alguna cosa i apropant-me a un destí que alguns sembla que tenen ja escrit.
L'experiència m'està demostrant que els èxits europeus, posats en una línia de temps, corren sempre en paral·lel als meus problemes judicials. Segurament, no és més que una casualitat, però, prima facie, no ho sembla.
En tot cas, facin el que facin, al final queda clar que, mentre alguns són capaços de les acusacions més abjectes, d'altres dediquem el nostre temps a continuar treballant per, prima facie, deixar clar que sabem el que estem fent, que estem en el costat correcte de la història i que ho continuarem fent... mentre ens ho permetin. Seguim.