Encara que en aquests moments tots els esforços han d'estar orientats a aconseguir parar la propagació de la pandèmia, curar els malalts i reduir dràsticament el nombre de morts, la situació a què ens haurem d'enfrontar en un futur força proper no ens hauria de passar desapercebuda si no ens volem veure sorpresos, una vegada més, per un escenari per al qual no estàvem, ni estem, preparats. De riscos n'hi haurà molts i temptacions també, però el més important serà que estiguem preparats no només perquè no ens sorprenguin, sinó també perquè, davant dels primers símptomes, sapiguem com reaccionar. Alguns d'aquests problemes i riscos ja els podem entreveure.

Els temps com els que corren, en els quals la por campa al seu aire, comporten una especial vulnerabilitat i solen ser aprofitats per introduir importants retallades de llibertats, que sempre es presenten com a respostes excepcionals. I també són l'excusa per a l'aparició i/o consolidació d'autoritarismes que, fins ara, es creien superats, però que a poc a poc es van deixant veure.

Un bon exemple de tot això són les crides d'Abascal, aquest que sempre ha viscut de la cosa pública, a entregar el que va quedant de poder a l'exèrcit, que ja patrulla els nostres carrers. Com si aquesta fos la via per solucionar l'actual crisi sanitària a què ens enfrontem i la posterior econòmica que està per caure.

El problema no és Abascal, sinó que no està sol, i alguns en millor posició que ell ja estan fent passos en aquesta direcció, com ens ho acaba de demostrar Orbán a Hongria. Davant d'aquest tipus de situacions, la Unió Europea s'ha de fer forta i no callar com ho ha fet, perquè, si se segueix així, aquest exemple serà seguit per altres i s'entendrà que l'autoritarisme és el que toca per sortir d'aquesta crisi, quan no ho és.

Tindrem un augment significatiu de la pobresa, un empobriment general i prolongat en el temps, que implicarà uns canvis de paradigma als quals com més aviat ens adaptem, abans sabrem sortir a la superfície

Un altre dels riscos a què ens enfrontarem és que s'intenti utilitzar aquesta crisi per generar un nou moviment centrípet que permeti un ràpid procés de centralització en estats com l'espanyol. Els primers intents ja s'han posat en marxa a partir de la declaració de l'estat d'alarma i la concentració del poder més absolut a Madrid.

Les temptacions centralitzadores són una constant en països com Espanya, però aquesta crisi, si alguna cosa està demostrant, és que la millor resposta no ha vingut de Madrid, sinó dels governs més propers, és a dir, els de les comunitats autònomes, amb excepcions com és el cas de Madrid. En el fons, el que hi ha al darrere és una mena d'esperit federal que cada dia està més arrelat, i és que els ciutadans confiem més en les respostes més pròximes que en les més llunyanes, perquè, entre altres coses, els qui han de decidir tenen un millor coneixement de la realitat sobre la qual han d'operar.

Amb una estructura federal tampoc no li ha anat malament a Alemanya, que ha sabut deixar fer als seus diferents lands i, des de Berlín, s'ha gestionat allò que entra dins de les seves exclusives competències, actuant amb total lleialtat cap als governs federats i els ha donat suport en allò al que no arriben els lands. Però, des del dia 1, l'actuació ha anat de baix a dalt i no al revés. Segurament, si aquí s'hagués actuat així, avui les xifres i el desastre serien una mica menors.

En el terreny econòmic, encara que ja ens en podem fer una idea, ens trobarem amb una situació desastrosa, una autèntica devastació com poques vegades abans s'ha viscut, i amb uns canvis de paradigma que obligaran que tots ens reinventem i assumim que els primers anys seran d'un autèntic procés de reconstrucció. El que hi havia ja no hi serà i, en canvi, tindrem un augment significatiu de la pobresa, un empobriment general i prolongat en el temps, que implicarà uns canvis de paradigma als quals com més aviat ens adaptem, abans sabrem sortir a la superfície.

Com en qualsevol procés de reconstrucció, no n'hi haurà prou amb la voluntat ni els diners que encara quedin en mans privades, serà necessària una forta inversió pública i, sobretot, una generalitzada distribució efectiva, eficient i directa de liquiditat perquè tots ens puguem tornar a posar en marxa i aportar, cadascú en la seva mesura, els maons necessaris per a aquesta reconstrucció, un edifici en el qual tots capiguem. Aquí no es poden cometre els errors del passat ni pretendre salvar només uns sectors determinats, com el financer o bancari, per exemple, perquè a qui caldrà salvar directament serà als ciutadans.

La crisi no només serà econòmica, sinó també de sistema i, per tant, ens hauríem de plantejar seriosament com abordar-la i sobre quins criteris, sectors i necessitats productives fer-ho. La tantes vegades lloada globalització ha col·lapsat, almenys en la forma i direcció en què l'enteníem fins ara —model nord-americà de globalització— i, per tant, moltes de les activitats que d'ella depenien o que a través d'ella generaven ingents beneficis hauran desaparegut i això ens obliga a pensar, pensar i repensar com ho hem de fer, com a societat, per superar una prova per a la qual, sens dubte, no estàvem preparats.

La crisi sanitària està instal·lant una mena de suspicàcia general envers els altres, la qual cosa, no hi ha cap mena de dubte, canviarà la nostra manera d'interrelacionar-nos i la forma en què abordarem, entre altres coses, fins i tot el nostre oci

No només canviarà l'economia, també ho faran els usos i costums. La crisi sanitària està instal·lant una mena de suspicàcia general envers els altres, la qual cosa, no hi ha cap mena de dubte, canviarà la nostra manera d'interrelacionar-nos i la forma en què abordarem, entre altres coses, fins i tot el nostre oci.

Si això últim sembla exagerat, convido a analitzar com ens sentim en aquesta sortida setmanal que fem al supermercat, com mirem amb suspicàcia, si no amb oberta sospita, a tots els que ens envolten i això per un motiu tan senzill com humà: tenim por, por que ens encomanin. Davant d'això, ens hauríem de preguntar: quant de temps tardarem a superar aquesta por o desconfiança i com canviaran els nostres costums fins que ho aconseguim? Això, sens dubte, generarà canvis de costums que podran o no fer-se permanents, però que, també, tindran una repercussió directa en l'economia.

Aquests són alguns dels problemes amb què ens trobarem quan la fase aguda de la pandèmia sigui superada, però, no tinc cap dubte, com abans els tinguem interioritzats, abans podrem pensar com abordar-los, perquè, d'una part, siguem capaços d'impedir que es generin o consolidin alguns d'aquests problemes i, d'una altra, estiguem preparats per abordar el procés de reconstrucció.

Venen mal dades i per no prendre mal és millor estar a l'aguait i, sobretot, saber que ara el que toca, d'una part, és resistir-se als autoritarismes i retallades de llibertats i, d'una altra, treballar en una resposta de país, que és l'única manera en què s'aconseguirà sortir d'això tan bé com sigui possible.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Agustí Colomines
Opinió El pèndol de Tornasol Agustí Colomines