Les últimes dècades, Espanya ha modificat reiteradament les normes que regulen l'abast de la seva jurisdicció; dit d'una altra manera, ha anat canviant l'article 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) per restringir més i més la potestat jurisdiccional espanyola de cara a jutjar fets que hagin tingut lloc fora de les fronteres, però que tinguin rellevància penal.
Es va partir d'una jurisdicció universal plena que va permetre, entre altres coses, que a Londres fos detingut el dictador Augusto Pinochet per una querella interposada davant de l'Audiència Nacional.
Llavors, el jutge Garzón va saber llegir molt bé les normes sobre la seva pròpia jurisdicció i va tenir la valentia no només d'admetre la querella, sinó de cursar l'ordre de detenció que va posar contra les cordes el dictador i un model de transició, el xilè, que anava, llavors, camí d'assemblar-se molt a l'espanyol: canviar-ho tot perquè no canviï res.
Ja llavors la jurisdicció universal va començar a molestar els polítics de torn, però la ruptura definitiva es va produir arran de tres procediments en concret: un contra la Xina, un altre contra alts caps israelians i el tercer per les tortures comeses a Guantánamo. Vaig tenir la sort de participar en els dos últims, així doncs, conec bé els casos i com es va anar retallant la jurisdicció fins a deixar-la en mínims irreconeixibles per al legislador, que, en compliment de les obligacions internacionals, inicialment la va introduir en l'ordenament jurídic espanyol.
En l'actualitat, l'article 23 de la LOPJ estableix que perquè Espanya tingui jurisdicció sobre uns fets s'han de complir una sèrie de requisits cumulatius com ara: "que el fet sigui punible al lloc d'execució" i "que el perjudicat o el ministeri fiscal interposin una querella davant els tribunals espanyols". Però no són els únics.
Dilluns vinent començarà a l'Audiència Nacional el judici a dos mossos que, en el seu temps lliure, acompanyaven el president Puigdemont i que conduïen el cotxe que el portava un altre cop a Bèlgica per fer front a la segona ordre europea de detenció i lliurament cursada pel jutge Llarena. Se'ls acusa d'encobriment.
L'Audiència Nacional ha sustentat la seva jurisdicció, és a dir, la seva capacitat de conèixer aquests fets, sobre la base de dues premisses forçades, errònies i vulneradores de la legalitat i que, molt resumidament, consistirien en el següent: que a Suècia, Dinamarca i Alemanya ―països per on haurien conduït el president― hi ha també el delicte d'encobriment (primer requisit) i que, a més, el fet que hagi existit una investigació de Fiscalia sobre aquests fets és equivalent a la interposició de querella (segon requisit). Insisteixo que són requisits cumulatius, és a dir, que han de donar-se tots.
Ambdues premisses són falses, perquè, per una part, el que és rellevant a efectes de jurisdicció no és com es denomina un delicte, sinó si els FETS són constitutius de delicte allà on s'haurien comès i, d'una altra, perquè si el legislador hagués volgut posar denúncia en lloc de querella, ho hauria pogut fer i avui no existiria cap problema. Però anem a pams.
Els fets pels quals estan acusats el Carlos i el Xavier no són constitutius de cap tipus de delicte, ni aquí ni allà, però, sobretot, en cap dels tres països pels quals van passar. Tant és així que això ja ha estat reconegut pels tres estats, uns de forma manifesta i l'altre de forma implícita.
Quan el 25 de març del 2018 el president va ser detingut a Schleswig-Holstein, en una operació conjunta de la policia espanyola i el BKA alemany, tots els acompanyants del president van ser deixats en llibertat sense càrrecs. La raó és molt senzilla: no hi havia cap delicte en el comportament de cap dels quatre acompanyants.
La repressió sorgida i implantada a partir del referèndum de l'1-O no s'acabarà amb acords ni declaracions benintencionades, sinó amb un estricte respecte a la legalitat i amb l'exigència que les normes penals no siguin utilitzades arbitràriament per reprimir el dissident
Però, és més, des d'aquell dia i fins avui, les autoritats alemanyes mai no han fet cap esforç per perseguir-los, tot i que coneixen totes les seves dades de filiació i parador, i han deixat molt clar que no existeix cap procediment més enllà de l'execució de l'ordre europea de detenció i lliurament, que, com tots saben, es va guanyar en un tribunal dels que sí que fan justícia.
Dinamarca i Suècia, els altres actors involucrats, han reconegut que els fets objecte d'acusació a Espanya ni són delictes ni es persegueixen ni es perseguiran en els esmentats països.
Per tant, per molt que vulguin forçar la interpretació de la llei, no es compleix amb el primer dels requisits exposats i, per tant, Espanya no té jurisdicció per entendre d'aquests fets.
És més, i per molt que vulguin forçar la interpretació de la llei, tampoc no es compleix amb el segon dels requisits, perquè unes diligències d'investigació de la Fiscalia, i fins i tot una denúncia, mai seran l'equivalent a una querella. Allà on el legislador va exigir querella no es pot substituir per qualsevol altre acte que vulguin per tal de reprimir els qui, clarament, no han comès cap delicte.
Sense endinsar-nos en grans disquisicions jurídiques, i no debats doctrinals, n'hi ha prou d'anar al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola per saber que una denúncia és un "document en què es notifica a l'autoritat competent la comissió d'un delicte o d'una falta" i que, al contrari, una querella és un "acte pel qual el fiscal o un particular exerceixen davant d'un jutge o un tribunal l'acció penal contra els qui es consideren responsables d'un delicte".
La diferència és substancial i afecta, entre altres coses, el dret al jutge predeterminat per llei. En aquest cas, com que no hi ha cap fet que hagi tingut lloc a Espanya, l'única manera d'entendre que el jutge predeterminat per llei és l'espanyol passa, irremeiablement, per complir els requisits que la mateixa llei estableix: que els fets siguin constitutius de delicte allà on van tenir lloc i, a més, que existeixi una QUERELLA interposada pel fiscal.
La repressió sorgida i implantada a partir del referèndum de l'1-O no s'acabarà amb acords ni declaracions benintencionades, sinó amb un estricte respecte a la legalitat i amb l'exigència, més ferma que mai, que les normes penals i les processals penals no siguin utilitzades arbitràriament per reprimir el dissident, que és justament el que es fa des de la nefasta judicialització de la política.
Mentre es continuï permetent que s'utilitzin els tribunals per reprimir la dissidència i fer política com si això correspongués a aquests òrgans, continuarem veient casos com aquest i molts d'altres, fins i tot, més aberrants.
En qualsevol cas, el problema d'aquestes interpretacions extensives de les normes, fins i tot interpretacions contra legem, és que no només vulneren drets individuals, sinó també col·lectius i estableixen perillosos precedents que, més aviat que tard, veurem com són utilitzats en contra de qualsevol. Ara els toca al Carlos i al Xavier i, si això es permet, demà tots podem ser el Carlos i el Xavier.