Quan els fervors nacionals passin i les coses es tornin a veure amb una certa perspectiva i afecció al dret, segurament, molts s'adonaran de fins a quin punt ha estat devastador el dany causat al dret i, en el fons, a la societat, en nom de la defensa de la unitat nacional espanyola i en contra de l'independentisme català. Ara per ara, l'únic que veiem són grans titulars, sense ni tan sols temps per analitzar una deriva que ho acabarà arrasant tot, amb les conseqüències que això té per a qualsevol estat que vol ser democràtic.
Sense anar més lluny, la inadmissió d'unes fundades recusacions plantejades en defensa de l'exili són un bon exemple d'això, perquè, a més, aquesta resolució ha acabat consolidant la doctrina Arnaldo, assentada pel Tribunal Constitucional en matèria d'imparcialitat judicial en una altra resolució dictada en contra del mateix exili, que tantes vegades està posant en evidència un poder que, dia rere dia, s'allunya més i més d'Europa.
Un recorregut per la interlocutòria dictada per l'ex fiscal general, en condició de magistrat del Suprem, revela tot això, però, sobretot, posa en evidència una cosa que es fa patent a mesura que la batalla jurídica de l'exili s'apropa al final: com que ja saben el resultat, ara ja només juguen per als seus parroquians, per justificar el fet i per deixar molt clar que Europa els queda lluny.
Parteixen d'excuses de mal pagador, és a dir, d'aquelles que es desmunten soles, afirmant: "Aquesta Sala ja s'ha pronunciat sobre l'absència de capacitat de recusar d'aquelles persones subjectes al procés penal que es trobin en situació de rebel·lia", així doncs, "d'acord amb la doctrina d'aquesta Sala, si no volen enfrontar-se a un procés, i es mantenen en rebel·lia, molt menys poden plantejar, en aquesta situació, qüestions formals sobre el mateix procés, en el qual no volen participar".
Aquest plantejament xoca frontalment amb el que estableix el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a partir d'una qüestió prejudicial plantejada, justament, per un jutjat espanyol i, a més, perquè fins ara han assumit com a presents, processalment parlant, els exiliats, i en dret ningú no pot anar en contra dels seus propis actes. Però, és més, si no podien recusar, n'hi havia prou amb inadmetre de ple la recusació, no calia entrar al fons de la qüestió, com contradictòriament fa el mateix Suprem.
La suposada manca d'un poder per recusar, que incloïa molts jutges, és una altra excusa de mal pagador. En realitat, és una visió subpirinenca del dret, perquè a l'altre costat de les muntanyes ni cal poder per recusar ni és tan senzill fer-ho, per això mateix ja al seu dia, per esquivar aquests obstacles merament formals, es van fer poders que incloïen molts jutges i així evitar incórrer en el defecte de falta de poder.
No existeix cap causa que faci que un jutge perdi la imparcialitat, almenys no si es tracta d'un procés que afecti independentistes catalans
Però continuant amb l'anàlisi, ens trobem que ni els seus propis criteris de còmputs de dies es mantenen, i acusen l'exili d'una presentació extemporània, quan no ho és, atès que va ser el mateix Suprem el que va establir que els dies no es computaven per naturals sinó hàbils i la resta ja són simples matemàtiques.
Quan s'han incomplert els requisits formals, que no és el cas, la resposta mai no ha estat la d'entrar al fons, sinó la de la desestimació, sense més ni més, i per aquests motius. Aquí, de veritat, el que es pretén és una altra cosa: escriure per a la parròquia, que és capaç de combregar amb qualsevol cosa i acceptar, com un dogma de fe, raonaments que no resistiran el pas del Pirineu.
Però si tot això anterior ja és greu; molt més ho és donar carta de naturalesa a una interlocutòria del Tribunal Constitucional que es farà famosa per suprimir, una vegada per sempre, la possibilitat de recusar els jutges i magistrats, especialment els de les altes instàncies jurisdiccionals, amb tot el que això representa de cara al respecte al dret el jutge imparcial: la interlocutòria de 25 de gener del 2022 que consolida la denominada doctrina Arnaldo, segons la qual, a grans trets, un jutge pot dir i escriure qualsevol cosa perquè això no pot afectar la seva imparcialitat, ja que, justament, se l'elegeix per al Tribunal Constitucional en virtut de la seva ideologia.
Bàsicament, el Suprem, parapetat en la doctrina Arnaldo, s'encalla en una interpretació antiquada, rígida i contrària al dret europeu pel que fa a les causes de recusació, afirmant que "els motius de recusació s'han de subsumir necessàriament en alguns d'aquells supòsits que la llei defineix com a tals; així com que no resulten emparades les recusacions que se sustenten en meres afirmacions d'impossible encaix en un motiu de recusació".
En definitiva, tot es resumeix que "d'acord amb aquestes consideracions del Tribunal Constitucional, les recusacions no s'admetran a tràmit perquè es fonamenten en causes la invocació de les quals és, com veurem, arbitràries o manifestament infundades i són prima facie descartables", criteri diametralment oposat a l'europeu i a l'establert per la jurisprudència del TJUE i del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Tot això, aplicat al cas que ens ocupa, però d'ampli espectre quan es tracti de recusacions a partir d'ara, implica, per exemple, que haver estat fiscal general i dirigit l'acusació contra els exiliats ―és a dir, haver estat una part del procés― no afecta la imparcialitat quan es tracta de resoldre assumptes que afecten els mateixos exiliats. És que, a criteri del Suprem i dit clarament, ningú no perd la imparcialitat per resoldre en un procés en el qual abans va ser acusador.
Tampoc no es perd la imparcialitat per rebre un premi d'una associació obertament contrària als afectats, i això és així de simple, perquè "ni les distincions que es puguin concedir a la independència judicial, o a la funció constitucional que un jutge exerceix, ni a la dedicació de la docència del dret, no poden, per només posar diversos exemples, servir de tatxa per perdre la imparcialitat del jutjador". En realitat, i vist des d'aquesta perspectiva, no existeix cap causa que faci que un jutge perdi la imparcialitat, almenys no si es tracta d'un procés que afecti independentistes catalans.
A Europa, als jutges no se'ls premia i si se'ls concedeix algun tipus de guardó no els accepten, perquè això, clarament, afecta la percepció i sensació d'imparcialitat que ha de presidir la seva tasca professional
I és que, com diu el Suprem, "no hi ha cap menció, en concret, a quin és l'interès personal directe o indirecte del recusat, pel simple fet d'haver-la acceptat d'una fundació de la qual no s'oposa cap retret espuri en el seu ideari, ni s'al·lega que tingui cap finalitat il·legal", ja que, a més, es tracta d'"una societat civil que ha entès que havia de concedir una distinció a l'Excm. Sr. Magistrat D. Pablo Llarena Conde en funció de la seva consideració com a jutge constitucional. No consta res més en l'escrit de recusació que l'inhabiliti com a jutge d'instrucció per rebre tal distinció, fora de les impressions que es presenten en l'escrit i que es basen en la fundació i en els assistents a l'acte".
Segurament el que no saben és que a Europa als jutges no se'ls premia i si se'ls concedeix algun tipus de guardó no els accepten, perquè això, clarament, afecta la percepció i sensació d'imparcialitat que ha de presidir la seva tasca professional.
Però la cosa no es queda aquí, van a més, amb el clar missatge que ja cap jutge, almenys de les altes instàncies jurisdiccionals, no és recusable i, en nom de mantenir aquesta "doctrina", fins i tot conclouen que "el fet d'haver dictat una sentència anterior en el present procediment" no afecta la imparcialitat, perquè "el fet que un jutge ja s'hagués pronunciat sobre delictes similars però diversos o que ja hagués jutjat un acusat en virtut d'un altre procediment penal, no pot, en si mateix, soscavar la imparcialitat del jutge".
Només deixen oberta una escletxa a la possible pèrdua de la imparcialitat que es donaria "si els judicis anteriors contenen referències o expectatives pel que fa a la culpabilitat dels acusats en els casos que es jutjaran posteriorment", cosa que no és el cas, sembla que diuen, malgrat que es van presentar al dictat de la sentència del procés i de múltiples resolucions prèvies, en les quals s'han pronunciat sobre els exiliats.
I després de tot això, passen a fer un recorregut per les recusacions, establint que "recusen, en primer lloc, el magistrat instructor de la causa especial, a l'empara d'una causa com la descrita. Recusen, posteriorment, tota la sala, que es limita a dictar una resolució de mer tràmit d'impuls processal a la peça de recusació. Finalment, recusen el magistrat instructor de l'esmentada peça. La conseqüència és que han recusat tots els magistrats que van apareixent a la peça oberta a l'efecte, i això en cadena. La vigència de la invocació del dret al jutge imparcial i la legítima defensa per la part dels seus drets constitucionals, no empara l'ús indiscriminat de l'institut de la recusació, ni la designació d'un jutge a conveniència."
Un cop presentat aquest recorregut, semblaria que tots han estat víctimes d'una conspiració ordida des de l'exili amb l'única finalitat de desprestigiar-los, i no s'adonen que, en aquest paràgraf, justament són ells els qui construeixen la millor de les defenses europees establint que tots tenen el mateix problema: manca d'imparcialitat, que és una vulneració de dret fonamental tan greu com la de no ser el jutge predeterminat per llei.
Finalment, conclouen, basant-se en la doctrina Arnaldo, que "aquest tipus de recusacions són, en paraules del Tribunal Constitucional, impertinents i abusives i han de ser rebutjades sense més ni més. El seu fonament no rau realment en l'existència de circumstàncies personals que poguessin posar en dubte la imparcialitat dels magistrats recusats nominalment, sinó en la seva condició de magistrat".
Aquesta deducció representa una manera de veure la funció jurisdiccional, el paper que els correspon com a "jutges europeus", el dret de defensa i el dret al jutge imparcial que xoca frontalment amb la que ha establert de manera reiterada el TJUE i el TEDH, amb la qual cosa, clarament, es tracta d'un lament dirigit als seus propis parroquians més que un raonament propi d'un jutge europeu, i tot plegat està relacionat amb un fet que sembla que ja han assumit: han perdut Europa, però sempre els quedarà Espanya.