Quan ens apropem al final d'any és quan comencem a fer balanç dels 12 mesos precedents, que, en aquest cas, estan marcats per la pandèmia, el confinament i les múltiples però necessàries restriccions a les quals ens hem vist sotmesos com a única manera de contenir un problema sanitari que ens ha sorprès i desbordat.
Pandèmia a part, és evident que en aquests últims 12 mesos no són poques les coses que han passat en la defensa dels drets dels catalans i que s'escenifiquen, però no es limiten, en la dels qui han assumit responsabilitats com a líders d'un moviment profundament democràtic.
En aquests mesos hem vist com, primer, el president Puigdemont i Toni Comín entraven al Parlament Europeu malgrat les múltiples i il·legals traves que es van posar per part dels aparells de l'estat espanyol i de l'administració Tajani en el mateix Parlament. Setmanes després també va entrar Clara Ponsatí i, amb això, s'escenificava un rotund èxit per part de la candidatura liderada pel president Puigdemont.
En paral·lel, i com no podia ser d'altra manera, l'aparell estatal s'havia posat en marxa per privar del càrrec el president Torra i això va començar dies després de ser promulgada la sentència condemnatòria per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
No n'hi va haver prou amb la condemna, havien de crear un concepte jurídic inexistent, "inelegibilitat sobrevinguda", per treure-li, primer, l'escó com a diputat al Parlament de Catalunya i, mesos més tard, acabar inhabilitant-lo per al de president de la Generalitat.
Com en un d'aquests circs gegants, l'espectacle repressiu es reparteix per pistes diferents i simultànies, de manera que, mentre lluitem a Europa amb els exiliats i al Tribunal Suprem amb el president Torra, també ha estat necessari defensar Laura Borràs d'unes acusacions que, en qualsevol altre cas, no haurien passat de la porta de cap jutjat... aquí ens han portat fins al Tribunal Suprem.
Si tot això pot semblar matusser i excessiu, l'any no deixa d'oferir-nos altres desafiaments als quals s'arrossega a tot qui hagi estat o estigui a prop del president Puigdemont o destaqui en el seu compromís democràtic que, en aquest cas en concret, passa per defensar els independentistes, i això no deixa de ser un símptoma de l'anormalitat democràtica en la qual una part de l'Estat ha decidit sumir Catalunya.
Les causes penals i els muntatges es van acumulant a un ritme incompatible amb qualsevol estat que es defineixi com a democràtic i de dret.
Aquests 12 mesos han demostrat que els cants de sirena no són més que això i que l'única manera de solucionar un conflicte d'aquestes dimensions passa per aclarir l'horitzó juridicopenal i per tornar la discussió al lloc que li correspon: el de la política
Però no tot són causes penals, també aquest any hem estat testimonis, també víctimes, d'una sèrie d'actuacions que, sense empara legal, i finançades amb recursos l'origen dels quals encara s'ha de determinar, s'han anat gestant per, d'una banda, intimidar-nos a tots i, de l'altra, intentar aniquilar qualsevol rastre de compromís.
Assalts nocturns al nostre despatx, Pegasus indiscriminat, soldats russos envaint Catalunya, Volhov al màxim i així ens hem vist immersos en una perversa dinàmica en la qual dediquem més temps a defensar-nos que a construir. Segurament, aquest és un dels objectius i, en alguns casos, ho van aconseguint.
En definitiva, aquest no està sent un any exempt de repressió, sinó, molt al contrari, un en què s'han traspassat tota mena de línies vermelles, la qual cosa hauria de resultar, com a mínim, preocupant pels qui continuen sostenint una defensa dels valors democràtics més bàsics.
Davant aquests abusos i aquesta deriva antidemocràtica les respostes poden ser molt diverses i, de fet, ho estan sent.
Es pot continuar lluitant, amb el cost personal que això implicarà per als qui així ho decidim o es pot claudicar amb l'esperança d'aconseguir, d'una part, el perdó i, d'una altra, algun tipus de rèdit personal i electoral, encara que resulti incompatible amb el que es defensava fins fa molt poc.
Per alguns, que sembla que mai no es van sentir còmodes en el paper assumit, la solució es troba en un reconeixement dels fets, dels danys causats i en afrontar les conseqüències d'això admetent que la seva conducta no va ser l'adequada i, d'aquesta manera, mostrar una clara motivació al canvi; és a dir, sortir de l'actual situació assumint com a delictiu el que no va ser més que un exercici democràtic.
Aquesta última sortida és tan legítima com qualsevol altra, però la legitimitat ha de venir acompanyada de l'honestedat que consistiria a reconèixer que s'ha optat per aquesta via i que ja no es creu en el que durant tant temps van dir que defensaven.
Altres, amb força més coherència i honestedat, mantenen els seus postulats, n'assumeixen les conseqüències i estan disposats a continuar lluitant per allò en el que creuen i pel que han estat seguits i avalats per milions de catalanes i catalans.
En tot cas, els qui pensin que des del penediment i la rendició obtindran no només el perdó sinó algun rèdit per poder exhibir-lo, haurien de mirar l'hemeroteca per comprendre que no hi haurà ni perdó ni benefici.
Aquests 12 mesos han demostrat que els cants de sirena no són més que això i que l'única manera de solucionar un conflicte d'aquestes dimensions, i així d'enquistat, passa per aclarir l'horitzó juridicopenal i per tornar la discussió al lloc que li correspon: el de la política.
És incompatible amb qualsevol solució política viable i duradora buscar-la des d'un desequilibri aclaparador com el que s'ha demostrat al llarg d'aquest any que acaba.
No és possible trobar una solució política sense abans solucionar, de manera real, sòlidament i democràticament acceptable, el laberint penal en el qual s'ha tractat de descarrilar els desitjos d'independència d'una majoria de catalans.
En resum, han estat mesos intensos, preludi d'altres que ho seran molt més, però, sens dubte, la millor manera d'afrontar les dificultats i la contesa no és cap altra que fer-ho drets, amb valentia, dignitat i assumint que res del viscut ni del que queda per viure serà senzill, indolor ni ràpid, però que si es fan les coses bé, el resultat serà el desitjat.
Cadascú que tregui les seves conclusions, però de genolls es viu molt malament.